Moments difícils

No he plorat però és perquè encara no he assimilat el que ha passat. Després potser será massa tard per fer-ho, ja que el temps vola i no hi ha temps per mirar enrere. Avui és un d’aquells dies que són difícils de pair. Notícies d’aquelles que no t’esperes són les que fan més mal. Avui m’ha passat, he rebut una notícia inesperada. Escric perquè sento que ho necessito, que he de treure aquesta merda de sensació que m’aixafa el pit. Així és com em sento ara, amb el pit pressionat pel malestar de l’incertesa. Estic amb milions d’idees que es barregen amb moments que he passat al Nero. És veritat, encara no he dit què ha passat. M’han acomiadat de la cafeteria on portava tres mesos treballant com a “trainee”.

Com deia abans, ha sigut inesperat. Tanmateix, durant els darrers dies veia algunes petites coses, petits moments significatius que la meva ment perversa i negativa, per un fugaç segon, pensava en el pitjor, però el sentit comú s’imposava i li deia: “és impossible, home. Que no ho veus que ho estàs la mar de bé!”. Sembla que tan bé no ho estava fent per a ells.

Bé, el cas és que després de tres mesos en proves, dimarts que ve s’acaba aquesta experiència. M’ha aportat moltes coses: l’anglès (sobretot), conèixer gent força maca (em refereixo als clients habituals i alguns treballadors), he après a fer tot tipus de cafès i a conèixer-los –fins ara no tenia ni idea de que era un capuccino): Lattes, capuccinos, hot chocolates, mochas, espressos, etc. Estic agraït a aquesta feina per haver après l’ofici de barista. Realment m’agrada. Aquesta “màgia” de tractar amb els mateixos clients dia rere dia i saber el cafè que pren cadascú, xerrar de coses banals mentre escalfes la llet, petites estupideses, sí, però és de les coses que més m’agradava d’aquesta feina. M’imaginava bastant temps en aquesta empresa, molt més enllà de tres mesos, per descomptat. I aquí la patacada ha sigut forta. Veure’t fora d’un projecte que t’havies creat.

Londres va acabar sent dur, també vaig patir un acomiadament, però molt diferent a aquest. Aquí, a Bristol, tot era nou, un món per descobrir. I Nero, finalment, m’obria les portes per ajudar-me a tirar endavant. Ho ha fet. Ho ha fet fins ara que ja vol prescindir dels meus serveis. El comodí del “no és el perfil que estem buscant”, aquí canvia un pèl per “no has sigut el perfil potencial que busca l’empresa”. Si alguna cosa fa ràbia, deixant de banda que et facin fora, és quedar-te amb cara d’estúpid amb els pocs motius que et donen, que sobretot es resumeix amb el que he escrit a sobre. No m’ho explico, encara. Com, després de tres mesos millorant dia rere dia, perfeccionant els cafès, aprenent un munt de coses noves, al final decideixen fer-te fora i amb arguments tan poc sòlids com aquests? Em costa bastant d’entendre-ho, i crec que no acabaré trobant una sortida a aquest maleït dubte. “Ets un bon noi, però no compleixes el perfil”.

La pregunta que no m’he de fer és si em mereixo o no el que m’ha tocat. Una altra empenta que m’ha tombat, però que hauré de rebatre; m’he d’aixecar. M’he d’aixecar... M’he d’aixecar un altre cop. I suposo que em farà més fort, no ho sé. Ara tot se’m fa una muntanya, d’aquelles altes, rocoses, difícils d’escalar. Però ho intentaré. Tinc eines per fer-ho si més no. Si no ho fes, perdria el partit contra mi mateix, i això no he de deixar que passi. Si perds, que sigui honestament, perquè ho has donat tot però no hi ha hagut res a fer. Que sigui per això. I, si guanyo, que sigui perquè m’ho he merescut, perquè m’ho he guanyat, perquè m’he tornat a aixecar.

Londres va ser blaugrana

Dissabte jugava el Barça a Wembley, de nou, 19 anys després. La primera Champions que vam guanyar va ser al '92, jo tenia quatre anys i ves a saber què estava fent en aquells moments. El cas és que anys més tard en vam guanyar dues més i, la darrera, irònic destí, es va jugar a Londres. I un servidor era a la ciutat.

Havia quedat amb la colla de sempre, a un restaurant/bar/club del centre de Londres (malauradament no vaig tenir cap entrada). Alguns d'ells i van anar d'hora per reservar lloc. L'únic que sabia era el nom del bar, més o menys on estava ubicat i l'hora del partit. Confiat vaig arribar al restaurant a les 6.30PM (recordem que aquí és una hora menys i el partit començava a les 7.45PM), creia que era una hora més que correcte. Un cop vaig localitzar el bar vaig veure una llarga cua i uns goril·les que guardaven amb cautela l'accés. Em van entrar els dubtes de si s'havia de pagar entrada o no, o de si els amics havien fet una reserva.

El mòbil no tenia saldo. Mou-te carrer amunt a trobar algun indi que et carregui el top-up. Un cop carregat torna cap al bar. Truco a la Maira, sense cobertura. Retrucada. Continua igual. Li envio un sms. Truco a la Núria que sabia que havia de sortir més tard, aviam on és. No contesta. Rebo un sms de la Maira dient-me la ubicació del bar (cosa que ja sabia) i apuntant-me que no tenia cobertura. Torno a trucar a la Núria; me l'agafa i em diu que ha rebut un sms i que ara em truca. Rebo un sms un minut més tard; em diu el mateix que la Maira, on es troba el bar. Que ja ho sé!! El que no sabia era què fer. Feia uns minuts els goril·les havien tancat portes. No entra ningú més. Perdut com estava, em va passar pel cap marxar a casa, el que no volia era perdre'm el partit, però no volia veure'l sol i marginat, tant important com era. Vaig pensar que esperaria a la Núria i, si finalment no ens deixaven entrar, anar-lo a veure amb ella a un altre lloc, però com a mínim acompanyat.

Esperant fora, giro el cap i veig el Xavi!! Que m'assenyala i li comenta al goril·la que tenim reserva. Aquest em deixa passar. La recepcionista diu que he de pagar cinc lliures i el Xavi li comença a inflar el cap. La noia, aclaparada, ens va deixar passar. Fins arribar al lloc on teníem reservades les cadires vam haver d'enxubar-nos entre la multitud d'aficionats que drets, esperaven que comencés el match. Com serps havíem d'anar escorrent-nos demanant excuses a cada afeccionat per entrar d'una manera flagrant en el seu espai vital. Finalment, vam arribar als nostres llocs i vaig veure que estàvem molt ben situats, davant la pantalla, amb cadires i envoltats de molta gent, tots culés (havien adaptat la part de baix només pels del Barça), que romangueren drets al xiulet inicial. En aquell moment, veient que tot era molt positiu vaig pensar en l'error de la possible tornada a casa; per sort, havia decidit quedar-me.

El partit ja sabeu tots com va anar. Vam gaudir, vam cridar, vam patir -poc però sempre patim els culés-, ens vam deixar la veu a crits, ens vam abraçar, petonejar, encaixar les mans, parlar amb gent que no coneixes de res però que porta els mateixos colors que tu a la samarreta i, que per això, ens sentim en un dia tant especial, amb dret a parlar com si fóssim germans, i tantes altres coses que fem quan el Barça juga. Un cop vam guanyar la quarta copa d'Europa vam sortir d'aquell espai gegant. La gana ja es notava. Els vaig portar a un restaurant d'hamburgeses de "qualitat" (perquè ens entenguem, no era un McDonals). La proposta els va agradar molt. Un cop amb l'estomac ple, ens vam dirigir a Trafalgar Square, el punt de reunió on tots els culés que restàvem per allà a prop ens vam amuntegar. I entre crits i càntics, la nit s'anava apagant dins la lluminositat dels nostre ulls, alegres i feliços, que van poder veure durant una nit, que Londres va ser blaugrana.

Mitja Marató

Avui, 22 del 5 del 2011, a Londres, he fet la meva primera mitja marató. Penso que és quelcom molt important per a mi, i per tant vull dedicar un post a comentar aquesta gesta que mai a la vida hauria pensat que podria assolir.

Quan era petit, estava grassó i la meva dieta donava bastant que desitjar. Vaig començar a tenir problemes de respiració quan vaig passar de jugar en un camp de futbol 7 a un de futbol 11, degut a al canvi d'espai. Em passava molt sovint i els meus pares van decidir portar-me a fer-me proves aviam si tenia asma. Van sortir negatives, estava ben sa, no em passava res. Però el problema continuava, a la que feia dos esprints començava a ofegar-me.

Amb els anys vaig tornar a jugar a futbol sala i futbol 7, i m'ofegava menys, però si feia transicions molt ràpides d'ofensives a defensives, el problema tornava.

Llavors em vaig apuntar al gimnàs, ja amb 18 anys, i vaig començar a córrer a la cinta mecànica per, a poc a poc, anar agafant fons. Sí que semblava que la cosa millorava, però poca cosa. Llavors, amb els anys, la cultura de l'esport em va anar agradant, poc a poc anava provant cosetes: anar amb bici des de casa fins al gimnàs, començar a córrer pel carrer i no en una cinta per gaudir de la natura, més endavant començar a sortir amb BTT per la muntanya, després intentar fer la meva primera deu mil a la Cursa del Corte Inglés, que millor que començar amb tanta gent, professional i amateur que gaudia de córrer un matí de diumenge preciós pels carrers de Barcelona. En aquell moment, quan vaig creuar la meta, exhaust, parant el crono amb 1h05', em vaig sentir molt orgullós de mi mateix. Recordava aquells anys on tenia grans problemes de resistència i em costava respirar, en aquell moment havia corregut 10km's sense parar.

Tenia la sort de compartir aquest amor per l'esport amb dues persones: un amic de tota la vida, i també atleta, que sempre m'havia animat a córrer però que sempre li havia rebutjar l'oferiment: córrer és molt avorrit -li deia-, si almenys corrés darrere una pilota... I un altre que vaig conèixer més endavant però que des del primer dia vam sortir a córrer i a estimar l'esport plegats. Amb ells sortia amb bici, a gaudir de la natura, les muntanyes i el paisatge del Vallès. Poc a poc ens agradava més tot aquell món, i vam fer més deu mils, millorant en cada una d'elles el temps de l'anterior. Ara, després d'uns anys, ja ens estem plantejant nous reptes: TRIATLONS. Palabras mayores! No sé quan podrem fer el primer, ni si el podrem fer junts, però sé que tot això, farà que ens mantinguem units i gaudint del que ens ofereix l'esport.

I avui, per fi, he pogut completar una mitja marató jo solet. 22km's. He tingut molt bones sensacions. He començat tirant molt suau, a un ritme que ja havia provat ahir en un entrenament de 9km's que vaig fer. He sigut intel·ligent gràcies a tot l'entrenament que porto acumulat que m'ha ajudat a conèixer molt bé el meu cos. Sabia que si tirava fort no aguantaria els últims 12 km's. Quan en portava 10 i pico, he pres -primera vegada que me'n prenia, volia saber com ho tolerava el cos- el gel combinat amb aigua. M'ha anat molt bé, el cos l'ha acceptat sense problemes i m'ha donat un injecció d'energia que fins el km 17 m'ha ajudat a tirar bé sense problemes. Ara, els últims 5 han sigut bastant durs, les cames estaven molt cansades i havia parts del terreny de terra que eren tècnics hi havia de vigilar amb els turmells. Els darrers km's he hagut de tirar de cap i anar-me auto-motivant, si és cert també que no he petit en quasi cap moment de la cursa el voler parar. Al final he arribat a la meta molt content i orgullós del que havia aconseguit.

Tot i que el gel m'ha anat molt bé, crec que han influït varies coses: els apats d'ahir sopar (un bon plat de pasta), el dinar d'avui (amanida de pasta, dues cuixes de pollastre i meló), el descans de 3h 30' que he fet abans de la mitja, l'escalfament (que cada cop trobo més bàsic) i, sobretot, la motivació que em provoquen persones com Josef Ajram amb el seu lema "Where is the limit? I don't know where the limit is but I know where it's not", i Killian Jornet. Grans esportistes d'ultrafons que escoltant-los et fan veure que els nostres límits, si volem, són molt lluny. Una de les coses que diu en Josef és que quan s'assoleix un gran objectiu, et donis un premi, el seu és anar al McDonals (qui ho diria sent tan esportista, oi?), el meu ha sigut un got de llet amb moltes galetes que ara ja feia dues setmanes que no menjava i que m'encanta hi he gaudit com mai.

Avui m'he sentit gran i poderós, amb ganes d'assolir nous reptes i anar més enllà. L'esport et dóna coses que no es poden aconseguir amb diners, dóna confiança en un mateix, positivisme, ambició i ganes de seguir endavant i no mirar enrere. I això va molt lligat amb la meva vida a Londres, vull quedar-me, continuar endavant, viure una gran experiència però sempre, sempre, amb l'esport agafat del braç.