Una vida a la plaça

Vaig néixer un dia de setembre de 2009. Era un dia grisós, bastant tapat; hi havia clarianes que deixaven passar la calidesa del sol.

Quan m’estaven montant, vaig sentir dir a un dels treballadors que tenia la brillantor pròpia d’un model acabat de sortir de fàbrica. Un marró intens de color de xocolata, amb els reposa-braços gris perla.

Em van col·locar al costat d’un arbre alt i gros, amb la copa envellida pel temps. No era el més bonic de tots, però tenia quelcom especial que el feia interessant. Va ser un company de viatge que em va fer molta companyia.

El meu primer dia a la plaça va ser avorrit, no hi havia gaire gent. Es va acostar un gos amb la intenció de posar una pota sobre meu, però la mestressa li va impedir. Aquell dia, l’arbre va començar a perdre les primeres fulles. Em queien damunt. Eren d’un marró més pàl·lid que el meu. Estaven molt seques i s’amuntegaven a la meva panxa. Algun que altre avi seia, les agafava i les llençava a terra, on l’aire se les emportava més enllà.

El temps fugia ràpid; tan ràpid que no m’adonava de totes les coses que passaven al meu voltant: nens jugant a pilota; gossos que bordaven, adolescents agafats de la mà i que es feien petons delicats, suaus, bonics, llargs i molt càlids; gent prenent cafès; persones corrents per les presses d’un estrés contemporani... Les estacions passaven arrossegant amb elles les temperatures més fredes i més caloroses. Passaven els anys i aquella brillantor que lluïa quan era jove, s’esvaïa. Sortien clapes blanques que amb el temps s’anaven podrint. Poc a poc els coloms m’anaven tacant, i això feia que la gent ja no volgués seure amb mi. Notava com, cada vegada més i amb més gosadia, anaven a seure als que eren més nous.

Un dia de maig del 2015 va acabar la meva existència. Els mateixos que em van fixar a aquella plaça, també m’hi van treure, arrancant amb mi tots els records d’un pobre vell i trist banc.

Ángela

Ángela estaba en una habitación, pensativa. No veía la manera de encontrar lo que estaba buscando. Intentaba reconocer cada metro cuadrado de la habitación, hurgando en cada esquina polvorienta, demacrada por los años. Sentada en una vieja silla de color rojo ya gastado, fijaba la mirada en el suelo gris llenado por un mar de objetos sin valor que había tirado.

Se alzó de sopetón al oír un fuerte golpe. Revisó detalladamente cada centímetro de aquella habitación. No estaba asustada, pero si algo intranquila. Imaginaba, después de poner en pie una mesa medio rota que dormía en el suelo, qué podía haber ocasionado ese extraño ruido. No sabía exactamente de dónde provenía el sonido. Volvió a sentarse, ahora poniendo más atención a todos sus sentidos, sobretodo el del oído y la vista. No pasaba nada. Los segundos avanzaban cansados en el reloj caído tiempo atrás.

Ángela miró hacia atrás. Había un espejo bastante antiguo, pero que aún reflejaba lo que se ponía enfrente. El rostro de Ángela se reflejó entre algunos cortes.

Miraba la cara: Sus ojos azules eran grandes y la nariz redonda como un pequeño tomate. El pelo estaba desaliñado, ligado con una coleta. La boca era más bien larga; unos labios delgados dejaban entrever unos dientes bonitos, blancos y bien alineados. Ángela se acarició las mejillas rojizas como el alba. Su mano subió hasta la frente quitándose cuatro mechones rubios que no la dejaban ver con claridad. Cogió del suelo un trozo de tela que parecía húmedo, lo palpó y con delicadeza, se limpió la cara. Con la mano izquierda cogió la goma que le recogía el cabello y se la quitó. Su rubia melena bajó estrepitosamente al vacío hasta las lumbares. Ahora, viendo ese rostro pintado al cristal, se sentía segura de sí misma.

Al fin Ángela encontró lo que buscaba: su ángel de la guarda.

Vida

Es forma un món dins d’aquest espai envaït per naturalesa rica i plena de matisos que et fa plorar i somriure. Diuen que són nou mesos. A vegades menys, a vegades una mica més; setmana amunt setmana avall.

Pots sentir la dolçor d’algú que es vol fer notar, propinant cops de peu a la paret perquè té el dia mogut. Carícies que de tant en tant fan mal, però les acceptes per l’estima que durant tota una vida li donaràs.

Dies més feixucs que d’altres; t’estires després d’una jornada pesada i t’acaricies la muntanya que es forma, plena de vitalitat, sota el teu pit; somrius i penses en tot el que has passat i tot el que vindrà a partir d’ara.

Ell s’acosta i seu al teu costat. Posa la mà damunt la teva per sentir la vostra creació. Us mireu amb ulls acaramel·lats, brillants; s’us escapa un tímida rialla sota el nas. Els llavis s’acosten i es besen. Ara mateix sou feliços.

Estirada amb contraccions. Pateixes dins d’un marc preciós. Un riu fluït desemboca en una mar de sentiments joiosos, exultants, alegres, contents, però també exhaustos, extenuats, fatigats, cansats... Fins que caus rendida. La suor del teu cos abraça la pell de l’infant. L’abraces per primera vegada i plores.

Ja el tens aquí, amb tu. Has creat llum viva plena d’esperança. Una nova vida.