espera que t'ho explico:

Moments difícils

2012-01-24T18:12:00.001+01:00

No he plorat però és perquè encara no he assimilat el que ha passat. Després potser será massa tard per fer-ho, ja que el temps vola i no hi ha temps per mirar enrere. Avui és un d’aquells dies que són difícils de pair. Notícies d’aquelles que no t’esperes són les que fan més mal. Avui m’ha passat, he rebut una notícia inesperada. Escric perquè sento que ho necessito, que he de treure aquesta merda de sensació que m’aixafa el pit. Així és com em sento ara, amb el pit pressionat pel malestar de l’incertesa. Estic amb milions d’idees que es barregen amb moments que he passat al Nero. És veritat, encara no he dit què ha passat. M’han acomiadat de la cafeteria on portava tres mesos treballant com a “trainee”.

Com deia abans, ha sigut inesperat. Tanmateix, durant els darrers dies veia algunes petites coses, petits moments significatius que la meva ment perversa i negativa, per un fugaç segon, pensava en el pitjor, però el sentit comú s’imposava i li deia: “és impossible, home. Que no ho veus que ho estàs la mar de bé!”. Sembla que tan bé no ho estava fent per a ells.

Bé, el cas és que després de tres mesos en proves, dimarts que ve s’acaba aquesta experiència. M’ha aportat moltes coses: l’anglès (sobretot), conèixer gent força maca (em refereixo als clients habituals i alguns treballadors), he après a fer tot tipus de cafès i a conèixer-los –fins ara no tenia ni idea de que era un capuccino): Lattes, capuccinos, hot chocolates, mochas, espressos, etc. Estic agraït a aquesta feina per haver après l’ofici de barista. Realment m’agrada. Aquesta “màgia” de tractar amb els mateixos clients dia rere dia i saber el cafè que pren cadascú, xerrar de coses banals mentre escalfes la llet, petites estupideses, sí, però és de les coses que més m’agradava d’aquesta feina. M’imaginava bastant temps en aquesta empresa, molt més enllà de tres mesos, per descomptat. I aquí la patacada ha sigut forta. Veure’t fora d’un projecte que t’havies creat.

Londres va acabar sent dur, també vaig patir un acomiadament, però molt diferent a aquest. Aquí, a Bristol, tot era nou, un món per descobrir. I Nero, finalment, m’obria les portes per ajudar-me a tirar endavant. Ho ha fet. Ho ha fet fins ara que ja vol prescindir dels meus serveis. El comodí del “no és el perfil que estem buscant”, aquí canvia un pèl per “no has sigut el perfil potencial que busca l’empresa”. Si alguna cosa fa ràbia, deixant de banda que et facin fora, és quedar-te amb cara d’estúpid amb els pocs motius que et donen, que sobretot es resumeix amb el que he escrit a sobre. No m’ho explico, encara. Com, després de tres mesos millorant dia rere dia, perfeccionant els cafès, aprenent un munt de coses noves, al final decideixen fer-te fora i amb arguments tan poc sòlids com aquests? Em costa bastant d’entendre-ho, i crec que no acabaré trobant una sortida a aquest maleït dubte. “Ets un bon noi, però no compleixes el perfil”.

La pregunta que no m’he de fer és si em mereixo o no el que m’ha tocat. Una altra empenta que m’ha tombat, però que hauré de rebatre; m’he d’aixecar. M’he d’aixecar... M’he d’aixecar un altre cop. I suposo que em farà més fort, no ho sé. Ara tot se’m fa una muntanya, d’aquelles altes, rocoses, difícils d’escalar. Però ho intentaré. Tinc eines per fer-ho si més no. Si no ho fes, perdria el partit contra mi mateix, i això no he de deixar que passi. Si perds, que sigui honestament, perquè ho has donat tot però no hi ha hagut res a fer. Que sigui per això. I, si guanyo, que sigui perquè m’ho he merescut, perquè m’ho he guanyat, perquè m’he tornat a aixecar.

Londres va ser blaugrana

2011-05-31T15:17:00.002+01:00

Dissabte jugava el Barça a Wembley, de nou, 19 anys després. La primera Champions que vam guanyar va ser al '92, jo tenia quatre anys i ves a saber què estava fent en aquells moments. El cas és que anys més tard en vam guanyar dues més i, la darrera, irònic destí, es va jugar a Londres. I un servidor era a la ciutat.

Havia quedat amb la colla de sempre, a un restaurant/bar/club del centre de Londres (malauradament no vaig tenir cap entrada). Alguns d'ells i van anar d'hora per reservar lloc. L'únic que sabia era el nom del bar, més o menys on estava ubicat i l'hora del partit. Confiat vaig arribar al restaurant a les 6.30PM (recordem que aquí és una hora menys i el partit començava a les 7.45PM), creia que era una hora més que correcte. Un cop vaig localitzar el bar vaig veure una llarga cua i uns goril·les que guardaven amb cautela l'accés. Em van entrar els dubtes de si s'havia de pagar entrada o no, o de si els amics havien fet una reserva.

El mòbil no tenia saldo. Mou-te carrer amunt a trobar algun indi que et carregui el top-up. Un cop carregat torna cap al bar. Truco a la Maira, sense cobertura. Retrucada. Continua igual. Li envio un sms. Truco a la Núria que sabia que havia de sortir més tard, aviam on és. No contesta. Rebo un sms de la Maira dient-me la ubicació del bar (cosa que ja sabia) i apuntant-me que no tenia cobertura. Torno a trucar a la Núria; me l'agafa i em diu que ha rebut un sms i que ara em truca. Rebo un sms un minut més tard; em diu el mateix que la Maira, on es troba el bar. Que ja ho sé!! El que no sabia era què fer. Feia uns minuts els goril·les havien tancat portes. No entra ningú més. Perdut com estava, em va passar pel cap marxar a casa, el que no volia era perdre'm el partit, però no volia veure'l sol i marginat, tant important com era. Vaig pensar que esperaria a la Núria i, si finalment no ens deixaven entrar, anar-lo a veure amb ella a un altre lloc, però com a mínim acompanyat.

Esperant fora, giro el cap i veig el Xavi!! Que m'assenyala i li comenta al goril·la que tenim reserva. Aquest em deixa passar. La recepcionista diu que he de pagar cinc lliures i el Xavi li comença a inflar el cap. La noia, aclaparada, ens va deixar passar. Fins arribar al lloc on teníem reservades les cadires vam haver d'enxubar-nos entre la multitud d'aficionats que drets, esperaven que comencés el match. Com serps havíem d'anar escorrent-nos demanant excuses a cada afeccionat per entrar d'una manera flagrant en el seu espai vital. Finalment, vam arribar als nostres llocs i vaig veure que estàvem molt ben situats, davant la pantalla, amb cadires i envoltats de molta gent, tots culés (havien adaptat la part de baix només pels del Barça), que romangueren drets al xiulet inicial. En aquell moment, veient que tot era molt positiu vaig pensar en l'error de la possible tornada a casa; per sort, havia decidit quedar-me.

El partit ja sabeu tots com va anar. Vam gaudir, vam cridar, vam patir -poc però sempre patim els culés-, ens vam deixar la veu a crits, ens vam abraçar, petonejar, encaixar les mans, parlar amb gent que no coneixes de res però que porta els mateixos colors que tu a la samarreta i, que per això, ens sentim en un dia tant especial, amb dret a parlar com si fóssim germans, i tantes altres coses que fem quan el Barça juga. Un cop vam guanyar la quarta copa d'Europa vam sortir d'aquell espai gegant. La gana ja es notava. Els vaig portar a un restaurant d'hamburgeses de "qualitat" (perquè ens entenguem, no era un McDonals). La proposta els va agradar molt. Un cop amb l'estomac ple, ens vam dirigir a Trafalgar Square, el punt de reunió on tots els culés que restàvem per allà a prop ens vam amuntegar. I entre crits i càntics, la nit s'anava apagant dins la lluminositat dels nostre ulls, alegres i feliços, que van poder veure durant una nit, que Londres va ser blaugrana.

Mitja Marató

2011-05-22T21:59:00.004+01:00

Avui, 22 del 5 del 2011, a Londres, he fet la meva primera mitja marató. Penso que és quelcom molt important per a mi, i per tant vull dedicar un post a comentar aquesta gesta que mai a la vida hauria pensat que podria assolir.

Quan era petit, estava grassó i la meva dieta donava bastant que desitjar. Vaig començar a tenir problemes de respiració quan vaig passar de jugar en un camp de futbol 7 a un de futbol 11, degut a al canvi d'espai. Em passava molt sovint i els meus pares van decidir portar-me a fer-me proves aviam si tenia asma. Van sortir negatives, estava ben sa, no em passava res. Però el problema continuava, a la que feia dos esprints començava a ofegar-me.

Amb els anys vaig tornar a jugar a futbol sala i futbol 7, i m'ofegava menys, però si feia transicions molt ràpides d'ofensives a defensives, el problema tornava.

Llavors em vaig apuntar al gimnàs, ja amb 18 anys, i vaig començar a córrer a la cinta mecànica per, a poc a poc, anar agafant fons. Sí que semblava que la cosa millorava, però poca cosa. Llavors, amb els anys, la cultura de l'esport em va anar agradant, poc a poc anava provant cosetes: anar amb bici des de casa fins al gimnàs, començar a córrer pel carrer i no en una cinta per gaudir de la natura, més endavant començar a sortir amb BTT per la muntanya, després intentar fer la meva primera deu mil a la Cursa del Corte Inglés, que millor que començar amb tanta gent, professional i amateur que gaudia de córrer un matí de diumenge preciós pels carrers de Barcelona. En aquell moment, quan vaig creuar la meta, exhaust, parant el crono amb 1h05', em vaig sentir molt orgullós de mi mateix. Recordava aquells anys on tenia grans problemes de resistència i em costava respirar, en aquell moment havia corregut 10km's sense parar.

Tenia la sort de compartir aquest amor per l'esport amb dues persones: un amic de tota la vida, i també atleta, que sempre m'havia animat a córrer però que sempre li havia rebutjar l'oferiment: córrer és molt avorrit -li deia-, si almenys corrés darrere una pilota... I un altre que vaig conèixer més endavant però que des del primer dia vam sortir a córrer i a estimar l'esport plegats. Amb ells sortia amb bici, a gaudir de la natura, les muntanyes i el paisatge del Vallès. Poc a poc ens agradava més tot aquell món, i vam fer més deu mils, millorant en cada una d'elles el temps de l'anterior. Ara, després d'uns anys, ja ens estem plantejant nous reptes: TRIATLONS. Palabras mayores! No sé quan podrem fer el primer, ni si el podrem fer junts, però sé que tot això, farà que ens mantinguem units i gaudint del que ens ofereix l'esport.

I avui, per fi, he pogut completar una mitja marató jo solet. 22km's. He tingut molt bones sensacions. He començat tirant molt suau, a un ritme que ja havia provat ahir en un entrenament de 9km's que vaig fer. He sigut intel·ligent gràcies a tot l'entrenament que porto acumulat que m'ha ajudat a conèixer molt bé el meu cos. Sabia que si tirava fort no aguantaria els últims 12 km's. Quan en portava 10 i pico, he pres -primera vegada que me'n prenia, volia saber com ho tolerava el cos- el gel combinat amb aigua. M'ha anat molt bé, el cos l'ha acceptat sense problemes i m'ha donat un injecció d'energia que fins el km 17 m'ha ajudat a tirar bé sense problemes. Ara, els últims 5 han sigut bastant durs, les cames estaven molt cansades i havia parts del terreny de terra que eren tècnics hi havia de vigilar amb els turmells. Els darrers km's he hagut de tirar de cap i anar-me auto-motivant, si és cert també que no he petit en quasi cap moment de la cursa el voler parar. Al final he arribat a la meta molt content i orgullós del que havia aconseguit.

Tot i que el gel m'ha anat molt bé, crec que han influït varies coses: els apats d'ahir sopar (un bon plat de pasta), el dinar d'avui (amanida de pasta, dues cuixes de pollastre i meló), el descans de 3h 30' que he fet abans de la mitja, l'escalfament (que cada cop trobo més bàsic) i, sobretot, la motivació que em provoquen persones com Josef Ajram amb el seu lema "Where is the limit? I don't know where the limit is but I know where it's not", i Killian Jornet. Grans esportistes d'ultrafons que escoltant-los et fan veure que els nostres límits, si volem, són molt lluny. Una de les coses que diu en Josef és que quan s'assoleix un gran objectiu, et donis un premi, el seu és anar al McDonals (qui ho diria sent tan esportista, oi?), el meu ha sigut un got de llet amb moltes galetes que ara ja feia dues setmanes que no menjava i que m'encanta hi he gaudit com mai.

Avui m'he sentit gran i poderós, amb ganes d'assolir nous reptes i anar més enllà. L'esport et dóna coses que no es poden aconseguir amb diners, dóna confiança en un mateix, positivisme, ambició i ganes de seguir endavant i no mirar enrere. I això va molt lligat amb la meva vida a Londres, vull quedar-me, continuar endavant, viure una gran experiència però sempre, sempre, amb l'esport agafat del braç.

Dia post itsu

2011-05-20T22:15:00.003+01:00

Hola família, amics, gent en general. M'acabo de menjar quatre llesques de pa amb tomàquet amb embotit bo, però bo del bo, ibèric, que hi han cantat els àngels. Dit això, petit detall gastronòmic, volia fer un vídeo explicant el dia que he tingut (li he agafat un noséquè al vídeo que m'agrada) però la càmera s'ha mort. Tanmateix, intentaré narrar-ho tan bé com sàpiga.

Aquest matí m'he aixecat física i moralment. Ahir em van deixar enfonsat. Tenia coll-avall que m'agafarien i, finalment, no va ser així. Els diners poc a poc s'acaben i la por d'haver de tornar a casa altra vegada i, que tant d'esforç s'evapori en tant poc temps no m'agrada. Llavors, avui al matí he agafat els CV, la bossa, els cascs i l'iPod i he tornat al centre de Londres, a buscar tots els racons on encara no havia deixat la meva experiència laboral. I anar fent. Avui no m'importava com eren els llocs, entrava a tot arreu a dir: Hello, I'm looking for a job. Have you got any vacancy at the moment or can I leave my CV? Alguns llocs em deien que no tenien vacants però que si volia el podia deixar pel futur; altres que no en tenien i suaven de mi com del fem més absolut; llocs on em deien que sí i em feien quatre preguntes, o em feien omplir un formulari -en aquest darrer cas, avui només a un lloc-. I un cop sortia d'un lloc, entrava al següent per tornar a dir: Hello, I'm looking for a job...

El que més il·lusió m'ha fet aquest matí ha sigut a una botiga de roba, complements i ximpleries rotllo Informal de Terrassa (una botiga on tenen peluixos, cartes, figures... rampoines vaja), però sobretot de roba. Entro i li pregunto al dependent el que hi ha al paràgraf de sobre. Llavors em dius que si porto el CV. Em pregunta d'on sóc, li responc que d'Espanya (quin remei!), m'agafa el CV, veu que sóc de Barcelona i em profereix: hombre, catalán! Yo soy de Cádiz, encantado! I amb un somriure molt expressiu em dona la mà. Em pregunta si tinc experiència i li dic que sí (a la bossa tenia varis CV, cada un tunejat per a la millor ocasió). I el paio em diu que té vacants però no en aquesta botiga, si no a una que està bastant més lluny. Li pregunto on. I comença a dir suuuu... S'hi està uns segons mentre aguanto la respiració. Sudoeste! Bingo!! Yo vivo en el sudoeste, en Tooting Broadway! -Li explico amb alegria. I em detalla que és a Wimbledon. Es guarda el CV, ens acomiadem i marxo ben cofoi, pensant que pot ser una meravellosa oportunitat, la que estava buscant, la que pot fer que em quedi i de bon grat, fent una feina que mínimament m'agrada. Espero haver-li caigut bé al noi, que li agradi el meu CV i em truqui ben aviat!

Un cop surto de la botiga veig que ja és tardet i que millor anar cap a casa a dinar per després tornar a baixar. I és el que faig. Dino patates bullides amb pastanaga, salmó. i meló. Us he de dir que cada cop m'agrada més aquest plat, el salmó d'aquí el trobo exquisit! Bé, agafo les coses i torno cap al tren, vaig fins al punt on ho havia deixat al migdia. I continu carrer avall pel rovell de l'ou del barri del Soho. Entro en dos o tres llocs fins que acabo dins d'un japonès (un altre, tu!). Li pregunto al mànager si tenen vacants i no em diu ni sí, ni no, se'm mira el CV i em comença a fer preguntes. I al final em diu: a les sis et va bé venir a fer un training? (El training és un "entrenament" de dues hores on valoren si vals o no). Tot i que em deixa xocat en un primer moment li dic que sí. Quedaven uns quaranta cinc minuts per a les sis i aprofito per anar a un Starbucks a relaxar-me a un sofà. A les sis torno i em fan estar una estona assegut en un banc d'una taula. Un cop acaben la reunió del mànager amb l'equip, ve una noia (que deuria ser Team Leader), l'acompanyo al pis de baix i em dona l'uniforme. Consta de dues peces: una samarreta i una espècie de pantalons estranyíssims, que s'emblaven que se'ls podia posar una mòrbida, perquè resulta que li has de fer fer plecs perquè et quedin de la manera adient. Aquests japonesos sempre amb les seves collonades. Deixa'm anar amb texans, carai!

Tornem al restaurant i comença la teoria. M'explica com funciona tot. Com que és complicat, llarg d'explicar, i tampoc és important, no us faré perdre el temps llegint-ho, només faré un petit resum. M'ha explicat com sabia de servir -des de la cantonada de les taules-, com havia de netejar les taules i posar i retirar els gots. Les meves tasques durant les dues hores han sigut: posar begudes, retirar gots que estiguessin buits, netejar llocs buits que deixaven els clients i posar estovalles, tovallons i la merda dels palets. Tampoc sembla massa difícil, oi? Doncs bé, això que agafo la primera safata amb una copa de cava i un got de vi. Localitzo l'objectiu i em dirigeixo cap a ell. Somrient els saludo, els i pregunto com estan i dic, el got de vi per a qui és? I llavors, faig un gest una mica brusc amb la safata, i tota la copa de cava cau i ruixa al noi! Ha quedat xop, xop, xop. No és que l'hagi tacat una miqueta, no, és que tot el líquid ha caigut al seu damunt. Començava bé els training, tu. Llavors he començat a demanar disculpes. Us he de dir que no m'he posat nerviós, inclús m'ha fet bastanta gràcia la situació, tot i que en cap moment he rigut (només per dins). He anat a buscar ajuda, m'he trobat amb el mànager, que quan ha vist el "percal" ha cridat a la Team Leader i amb ella hem anat a demanar disculpes i a netejar-ho tot. La situació era: la Team Leader de genolls netejant el cava que havia caigut al terra i intentant treure-li dramatisme a la situació, el noi eixugant-se, la seva xicota rient i jo dret, sense saber què carai fotre, només anava dient: I'm so sorry, I'm so sorry (però per dins pensant, tant de bo tingués aquí una càmera per gravar tot això. Segur guanyaria algun premi al curt més original). Aquestes coses només em poden passar a mi.

La hora i mitja que m'he passat treballant no he dutxat a ningú més. Anava i venia, no he estat quiet cap moment, aplegant gots, agafant safates (quan veia que no portaven masses coses. Perquè un punt a part, les safates eren molt, molt petites! Que no sé com volien que estigués pendent de servir des de la cantonada, amb la safata allunyada del client, agafant els gots per la base i que la mini-safata estigués completament immòbil!! I només amb dues hores, va home va...), netejant taules i tornant-les a reposar... Realment no parava. M'han estressat bastantes vegades, fotent-me presses, dient-me que havia de fer, dient-me que m'apartés... M'ha fet especialment ràbia un paio; Només deia als clients -que esperaven fora el recinte per entrar- on havien de seure, i cada dos per tres em deia el que havia de netejar (jo si no foto res també tinc temps per anar veient el que fa falta netejar, no et fot), i ell allà, rascant-se l'escrot sense fotre brot. I jo pensant: porto una hora aquí i he de saber fer-ho tot, desgraciat, i tu sense fer res... Però jo feia el que em manaven, això sí, fins al final. Però he de dir que han sigut dues horetes dures.

A les vuit em ve la Team Leader fotent-me presses perquè em tragués l'uniforme!! Clar, com que estava a rebentar, jo havia d'anar amb presses perquè ella pogués tornar el més aviat possible a l'infern japonès. Mentre me'l treia m'ha estat clavant un rotllo... No he entès ni la meitat de coses que m'ha dit, entre que no estava massa atent i l'anglès que parlava que era força estrany. Pugem i s'acomiada dient-me que tingui molta sort i que ara venia el mànager a donar-me la valoració. Doncs així ha sigut, ve i em fa passar a un despatx de dos metres quadrats (el restaurant molt maco, sí, però el despatx per fer la burocràcia una autèntica merda claustrofòbia). I de tot el que m'ha dit he entès quatre coses: que no estava segur d'agafar-me (que sí que n'estava perquè no m'ha agafat), que sóc un noi molt maco, que anava lent i que intenti buscar feina a un restaurant -vietnamita per ser exactes- que quedava a un carrer paral·lel, on diu que la feina és més fàcil i senzill. Que gràcies per les dues hores de treball no remunerades (aquí a la majoria de llocs la cosa va així) i que adéu-ciau. Jo li he fet bona cara, m'he cagat en sa mare unes quantes vegades, perquè a més a més, era un tio retrassat, lleig i malgirbat! Que m'hagués agradat veure el seu primer dia, un divendres, petadíssim de gent, aviam si ho va fer millor que jo! Però bé, m'he agafat la part positiva, l'experiència per un altre possible training en un futur, perquè altre part positiva no hi ha. No m'han donat ni sopar els desgraciats!

Ha sigut un dia llarg, una mica/bastant dur, que no ha acabat massa bé, ha acabat com ahir, per tant, no hem anat a millor, però tampoc a pitjor, crec que avui ha sigut un petit pas endavant, una petita peça ben encaixada d'un trencaclosques, un pis més d'un castell que s'està formant i que és el trobar feina. Avui em sento millor que ahir. Malgrat encara no hagi trobat treball, sóc més optimista i ambiciós. Si no ha sigut aquí és perquè el destí em té preparat quelcom millor. Em tornaré a aixecar i continuaré buscant. Només ha sigut un punt i seguit.

Entrevista amb itsu

2011-05-18T21:27:00.004+01:00

Hola amics i amigues! Resulta que ha anat tant bé l'entrevista que una hora més tard rebia una trucada al mòbil; no era de la Marta, era de la Charlie (sí, sí, una noia que és diu Charlie, toca't els ou...). M'ha dit que demà tinc el que en diuen Discovery Day, tenen noms per tot aquest anglesos. El cas és que de les 8.45Am fins les 2.45PM faré el meu dia de descobriment. M'han fet afeitar! Amb el que m'agrada a mi anar amb barba i no haver d'estar cada dos dies amb la gillette...

Estic content perquè fins ara no havia tingut massa sort amb les entrevistes, per una mica de tot, però sobretot per la meva inexperiència. Com a mínim, tots els NO que m'han anat donant fins ara, m'han fet guanyar en sabiduria curricular i, ara, ja sabia donar-li-us el que volien. Aquesta de moment va ben encarrilada. Estaré quatre hores a l'itsu de Liverpool Street, i llavors l'equip decidirà si volen que treballi amb ells. Quines coses més estranyes, tu...

Demà us explico com ha anat. Desitgeu-me sort, amb aquests anglesos mai se sap!

Mi Ángela de la guarda

2011-05-10T20:49:00.007+01:00

Esta entrada me permitiréis que la escriba en castellano porque quiero que la entienda la persona a la cual va dedicada.

Llegué a Londres con la intención de vivir nuevas experiencias, aprender inglés y pasármelo muy bien. En dos meses me han pasado ya bastantes anécdotas y aventuras varias. Lo que me ha pasado contigo ha sido especial y, ha sido, de momento, de las mejores sensaciones que he tenido en esta ciudad.

Llegué a esta casa una semana después de poner los pies en tierras británicas y te conocí pasados unos días ya que estabas en tu querida Galicia. Si te soy sincero no me acuerdo del primer momento que te vi, mi mente debe tener tanta información que este momento en concreto no lo tiene almacenado. Lo que sí recuerdo es como ha ido evolucionando nuestra relación.

Supe desde un inicio que serías una persona especial en mi estancia; conectamos enseguida, aunque la edad nos distanciara una generación -cosa que nunca me ha importado, ni ahora ni en mi vida. Todas las personas tienen un interés sea cual sea su edad-. Pude comprobar, también, que de las doce personas con las que compartiría casa, tú serías en la que más podría confiar.

Pasaban los días y cada vez me caías mejor, nos juntábamos más y la confianza se iba estrechando; podía contarte las cosas. Has sido mi mayor apoyo. Tú sabes cómo es esta casa: tanta gente, tantas personalidades, días buen rollo, días no tanto... Tienes que ser fuerte para que algunas cosas no te afecten, aunque cuesta; somos personas y, a veces, quieras o no, puede dolerte y/o ofenderte según que maneras utilicen al decir las cosas, según que tonos, según que "bromas", etc. El caso es que cuando he necesitado ser escuchado te he tenido cerca y yo, he intentado escucharte siempre y ayudarte.

Me has dado y enseñado muchas cosas, las he recibido todas con cariño y generosidad, la misma con la cual tú, a veces sin nada a cambio, me has dado con una sonrisa. Todo eso comportó que poco a poco te mirase de una manera diferente. Pasaste a ser una amiga a algo más que eso. Por eso te pedí que te quedaras unos días más, para que pudiéramos conocernos más a fondo. Así fue, te quedaste y nos conocimos. Eso hace que ahora te heche muchísimo de menos y quiera que vuelvas cuanto antes, sin saber si podrás o no. Aunque no quiero ser egoísta y por eso quiero que apruebes el examen de inglés y, si puede ser, encuentres un trabajo de lo tuyo, un trabajo que te dignifique y te haga ser feliz, porque te lo mereces. Y con todo eso disfrutes de tu Galicia, de tu playa, tu tiempo, tu familia, tus gatas y tu comida. Y si algún día tienes que volver y aún estoy aquí, sabes que mi "cuna" siempre tendrá un espacio para que no pases frío. Y no te preocupes, no estoy triste, no puedo estarlo con todo lo que me has dado. Sé que desde la distancia continuarás cuidando de mi como has echo hasta ahora, siendo mi ángel de la guarda.

23 anys

2011-05-07T18:19:00.004+01:00

Vídeo de la "sorpreseta" que em van fer els del pis pels vint-i-tres anys.

Gràcies Jordi

2011-05-02T13:51:00.003+01:00

Gràcies Jordi per aquests dies .

Gràcies per ajudar-me a desconectar.

Gràcies per fer d'un petit problema una broma constant -que feia que no parés de riure-.

Gràcies per continuar sent com ets i no canviar. Això fa que siguis especial.

Gràcies per acompanyar-me a fer turisme i deixar que t'acompanyés.

Gràcies per fer-ho tot tan fàcil.

Gràcies per, entre tantíssima feina que sé que tens, haver vingut a visitar-me.

Gràcies per els dos dies tant intensos de running.

Gràcies per acompanyar-me en aquesta aventura londinenca durant tres nits.

Gràcies per suportar alguns moments tensos d'aquesta casa de bojos.

Gràcies per dir, des de la sinceritat, que t'ho has passat bé.

Gràcies, sobretot, per passar els meus vint-i-tres anys al meu costat.

Espero poder-te veure molt aviat. T'estimo com el que ets, un fantàstic amic.

Arnau

Avui he plorat.

2011-04-26T21:09:00.003+01:00

Cap al migdia m'he acomiadat dels meus dos millors amics. M'he abraçat amb ells dues o tres vegades, ara no ho recordo, però sé que han sigut llargues i càlides. Mentre l'últim dels dos pujava l'autobús i recorria el passadís central, amb la mà acariciava la paret lateral del transport i seguia els seus passos, l'he vist com seia i començaven a parlar. M'he quedat uns segons mirant-los i pensant: cinc setmanes sense ells, les quals quasi no havia notat la seva absència -o no havia tingut temps de fer-ho-, i aquests cinc dies han sigut els millors de Londres durant tot el mes i mig que porto; i això és perquè i eren ells, perquè aquest parell em van trobar quan tenia vuit anys i em coneixen com la meva mare. Amb ells és amb qui millor m'ho passo, i malgrat passi el temps i n'estigui separat, ells fan que no m'oblidi del que tenim i el que em construït plegats: una amistat brutal, molt forta i molt, però que molt maca.

Van arribar a l'illa divendres i han marxat avui dimarts. Cinc dies amb les seves quatre nits. El que m'ha estranyat més és que hem fet moltes coses sense haver de fer massa turisme i, sobretot, hem rigut com sempre. Una de les coses que m'encanten dels nostres viatges és que sempre riem, sempre tenim les nostres conyes, les nostres coses; si una persona ens sentís parlar, no les comprendria, això ens fa ser únics i especials. I penso que poca gent té aquesta sort, la que tenim tots tres de tenir-nos des de fa tants anys.

Quan ens hem acomiadat i jo anava cap al metro per fer la tornada a casa, des d'aquell instant, fins fa una estona, ha sigut una merda, així de clar ho dic: una merda. No volia que marxessin, volia que es quedessin més dies, tota la vida, que el temps s'aturés perquè poguéssim estar més temps junts, però res, el temps no es manipula i et dóna dies fantàstics i moments de baixons. He anat a córrer per oblidar aquesta porqueria de sensació que tenia dins i que no marxava, però encara m'hi ha fet pensar més. Durant el sopar, el cap estava cot mirant l'amanida i pensant en els àpats tan bons -i també tant calòrics- que ens hem menjat: pizza, hamburgueses, pasta, coca-cola, donuts, més pizza, més hamburgueses, més pasta, més coca-cola, més donuts... Vaja, la dieta perfecte per l'operació biquini.

I al final, per sort, he pogut treure aquesta tensió que tenia dins i que m'ofegava el pit. He pujat a l'habitació i he plorat, he tret tot el que tenia, el que necessitava. Penso que m'ha anat bé purificar el cos. Aquestes cinc setmanes m'ho he passat bé, he conegut gent molt interessant però encara em sento sol, i els meus amics han fet que em sentís com a casa en un lloc tan gran i, al marxar, m'han fet veure que he de tornar a lluitar. M'han donat dies d'un parèntesis gegant en la meva vida a Londres que m'han anat molt bé i que per ells i per tots els que m'estimen, siguin on siguin, continuaré lluitant fins a arribar als meus objectius en aquesta experiència que no ha fet més que començar.

Per tot el que m'han donat durant catorze anys i, m'han tornat a donar durant cinc meravellosos dies, aquest post va dedicat als meus millors amics Quim Sala i Albert Dueso. Us estimo i mai a la vida espero perdre el que tenim, el que és nostre, el que amb molt esforç, sacrifici i ganes em construït. Us estimo des dels vuit anys i ho faré fins a l'eternitat dels nostres dies.

UN MES

2011-04-14T13:49:00.002+01:00

Ja fa un mes que vaig posar els peus -de miracle- a Gran Bretanya, concretament a Londres. Un 14 de Març que estava encerclat al meu calendari des de finals de desembre, quan vaig comprar el vol. Tanmateix, la data incerta de la meva marxa, estava encerclada al meu cervell des de feia molts i molts mesos. Finalment, després de treballar durament durant set mesos vaig poder complir un somni que anhelava. Independitzar-me a la capital britànica, amb tot el que això comportava.

Com que he anat relatant al blog tot el que m'ha anat passant no en faré un resum d'aquest mes, simplement exposaré les meves impressions, descrivint com em sento ara passats trenta dies de l'inici.

Les coses han canviat bastant. Si és cert, també, que m'agradaria tenir feina i està treballant, les coses han anat sortint prou bé. La primera setmana vaig estar molt enyorat, bastant trist, sense trobar el meu lloc. És lògic, aquella setmana la vaig dedicar a buscar casa, no coneixia a ningú, estava desdibuixat i perdut. La sort és que només em van caldre tres visites per acceptar la que ara és la meva llar. Una llar en que m'hi trobo molt a gust i em sento part d'un grup; amb alguns tinc més afinitat, amb d'altres no tanta, però en general hi ha el bon ambient que tant desitjava trobar.

La tercera setmana em vaig assentar a la casa, vaig anar coneixent el barri i vaig anar agafant confiança amb la família britànica; coneixent el que m'agradava, el que no, el que segurament m'irritaria, amb qui m'ajuntaria més, etc. La veritat és que com en tota convivència (i més si som dotze) sempre hi han situacions incòmodes o que no t'agraden: no m'agrada que la gent fumi a la cuina mentre menjo (tot i que intenten no fer-ho), o que em posin la música a tot drap mentre respectuosament porto els auriculars. Però sé que també tindran alguna queixa cap a un servidor; és normal, malgrat jo intento ser respectuós amb tot el que faig, ningú és perfecte. I si alguna cosa no senta bé, tranquil·lament es pot parlar i solucionar.

Parlàvem de feina. La quarta setmana ja vaig sortir i vaig tenir trucades i alguna entrevista. De moment no hi ha hagut sort. L'error va ser la següent, que vaig voler esperar la trucada d'Inditex, la qual esperava amb tota la il·lusió, optimisme i expectatives del mon -realment sentia que em trucarien- i que al final va resultar que pel moment no em necessiten. Aquella setmana la vaig perdre esperant una trucada. En la que ens trobem ara, des del dilluns he tornat a sortir a deixar CV, de moment no obtinc resposta però sóc ambiciós. Abans de treballar de cambrer voltaré tot Londres per trobar una cosa millor. Si no, els anells hauran de continuar al seu lloc i començar pel que sigui i continuar buscant per si surt una cosa millor. Ara, l'important és començar per poder-me mantenir a la ciutat.

L'enyor que tenia la primera setmana i que durant les primeres setmanes vaig tenir amb contundència, amb el pas dels dies va anar -poc a poc- sent més variable. Continuu enyorant la família, els amics, el menjar, el sol i la terra. Però el fet d'anar coneixent la ciutat i sabent el que em pot arribar a donar amb el pas dels mesos, fa que comenci a sentir-me a gust i voler descobrir tots els racons que encara em té amagats. Però sé que algun dia acabaré tornant, perquè com a casa no s'hi està enlloc. Però la independència que no he tingut en quasi vint-i-tres anys -amb les seves coses bones i dolentes- m'està anant molt bé per créixer en l'àmbit personal. En un mes m'he hagut d'espavilar tot sol per arribar on volia, a preguntar, a no tenir vergonya però sí bastant de morro, a no sentir-me petit i fer-me gran en aquesta ciutat de quasi deu milions d'habitants. Encara sóc novell, molt novell, però aquests trenta dies d'experiència londinenca ja no me'ls treu ningú. I ara, a pel segon mes!

OXFORD

2011-04-11T13:17:00.005+01:00

Em trobava en una botiga amb dos productes entre les mans, esperant per pagar, quan de sobte vaig adonar-me que no tenia la cartera. Vaig haver de deixar-los i anar fins a casa a recuperar-la. De camí em vaig trobar en Fer, l'Adolfo i l'Angela. Em van dir que anaven a Oxford a visitar-la i que si volia acompanyar-los. Quasi sense pensar-hi i amb el pensament encara recent d'anar a agafar la cartera -i posar-me les sandàlies perquè feia una calor insuportable- vaig fer un repàs mental en dos segons del que havia de fer durant aquell dia, decidint que sí que hi anava.

Vaig agafar les sandàlies -però les Converses les vaig ficar dins la bandolera amb els respectius mitjons. El temps aquí canvia de cop i volta-, la cartera i la caçadora i vaig marxar. Tots quatre vam agafar el metro cap a l'estació London Victoria, on hi ha l'estació de trens i autobusos. Vam agafar un bus que ens duia -i ens tornava al vespre- cap a la ciutat britànica per 16 pounds. I hi vam entrar. El trajecte duraria quasi dues hores. Una per sortir de Londres i tres quarts per arribar fins allà. Durant el trajecte vaig agafar fred als peus i el temps a Oxford era núvol, i aquí les Converses van fer el seu servei.

Allà ens vam trobar amb un amic d'en Fer que va estar tres dies vivint a la mateixa casa on sóc jo; el van trucar d'una feina a Oxford i cap allà que se n'hi va anar farà uns vuit mesos. Els dos són d'Estepa (Sevilla). Ell diu que està molt bé a la ciutat i que no tornaria a Londres per a res del món. I en Fer, sabent-ho, va voler visitar la ciutat perquè està pensant de canviar d'aires d'aquí uns mesos.

Un cop vam baixar de l'autobús i ens vam saludar amb el sevillà vam anar a dinar. Ens va portar a un lloc barat on feien baguets. Jo vaig demanar un de carn, formatge i maionesa, un panini margarita i una coca cola (em moria de gana). Vam dinar a la plaça central i un cop l'estomac ple vam anar a fer turisme.

El turisme a Oxford és tot igual, o gairebé tot. Tot són Collages (universitats) o museus, i tot està construït amb els mateixos materials i mateix disseny. D'acord, també hi havia un carrer central i peatonal més social, amb botigues de roba, pubs, etc. El “Big Ben” de la ciutat feia vergonya, era una quarta part del de Londres (i aquest ja desencanta bastant quan el veus per primera vegada). Vam fer una circumferència a la ciutat. Veient alguns Collages i museus, vam anar a espategar a la universitat més important de la ciutat, amb el seguent comentari del sevillà: “si conoces alguna chica que estudie en ésta universidad, dejala preñada y tendrás la vida solucionada”. M'ho vaig apuntar després de riure força, perquè no és el que diu, sinó com ho diu. Aquesta universitat sí que em va agradar, era preciosa, i molt gran, amb un parc molt maco davant, amb un canal on s'hi fan regates, el Tàmesis, i molts ànecs i cignes que neden tranquil·lament. Vam vorejar el camí petit del riu i vam anar a un Pub perquè fessin una cervesa. Vaig arribar a la conclusió que la ciutat està molt bé per estudiants (la festa abunda i la beguda és barata) però per mi, per anar-hi a viure i treballar, crec que se'm faria petita.

Després vam anar a un altre bar on jo vaig fer una pepsi amb glaçons que estava boníssima. Vam estar enraonant una bona estona. Durant aquesta xerrada els dos d'Estepa em van explicar com funcionava el tema “mantecados”. No ho sabia per tots es fan a Estepa durant tres mesos, i d'allà s'envien a molts punt del món. Ells dos hi van treballar un parell d'anys i el que em van explicar em va frepar. Resulta que durant tres mesos, treballen de dilluns a dilluns, sense descans, les hores que el teu cos aguanti: deu, dotze, quinze... I t'empenyen a treballar, i treballar i treballar. I em van dir que cobraven en tres mesos uns 6000 euros, però tal i com els tractaven i els exploten, estava molt mal pagat. Cobren uns 6 euros la hora, però al fer tantes extres, acaben cobrant força més. Em van explicar, que un amic seu, al seu primer dia, el van posar a una cinta que esmicolava branques, hi aquest noi havia d'agafar no sé què exactament i retirar-ho, però el cas és que se li va quedar la mà embolicada i no la va poder treure, i la màquina se li va començar a menjar el braç, i no podia arribar al botó per parar la màquina; finalment li va amputar quasi tot el braç. Em van dir que moltíssima gent que ha treballat allà, tenen les mans i els braços amb talls, sense dits, i en fi, no sé quantes cicatrius. “Después de trabajar allí, valoras cualquier mierda (referint-se a feines com netejar olles i cassoles)”. Sent tant optimistes i alegres i estan de tant de bon rotllo com acostumen els andalusos, mentre anaven narrant aquelles històries tant dures, els rostre els feia mal, el cor els punxava i notava els dies cruels que havien passat perquè quatre rics es facin d'or.

Quan vam acabar ja vam decidir anar tirant cap a l'autobús. De passada vam entrar en un McDonals on l'Adolfo, l'Angela i jo vam compartir dues bosses grans de patates i els sevillans es van comprar hamburgueses. Un cop l'estomac va deixar de queixar-se, vam anar xino-xano cap a l'estació. Ens vam acomiadar del catxondo, vam agafar el transport, i al cap de dues hores érem a casa, on, amb l'Angela vam preparar una truita de patates i ceba que a les 12.30AM començaríem a menjar.

Fotos d'Oxford: http://www.flickr.com/photos/naulondon/?saved=1

Seven Sisters

2011-04-03T21:57:00.005+01:00

Ahir va ser un dia dur físicament parlant. Vaig anar a Seven Sisters: set penya-segats que l'un continua l'altre fins arribar al setè, on hi trobem un castell. Un amic, el Xavi, m'hi va convidar -amb uns amics més- a caminar-los, respirar l'aire pur que s'hi respira, envoltats de mar, gespa, animals i natura en general.

Em vaig despertar ben d'hora - a les 7AM- per esmorzar bé i preparar-me els entrepants (quatre quarts d'una barra de pa: fuet, formatge, hamburguesa i truita). Podeu comprovar que tinc una gana que no me l'acabo des de que sóc a la capital britànica, hi dins la bossa també hi duria un "Kinder Bueno", sempre va bé un dolçet despres de dinar. Un cop vaig tenir-ho tot a punt vaig marxar una hora abans que sortís el tren. Volia anar amb temps, per si de cas, perquè també havia de comprar el bitllet.

Vaig arribar a London Station sense problemes (sort que aquest cap de setmana, els talls de metro no em van afectar). Vaig comprar el bitllet ràpidament i vaig tenir una mitja hora ben bona per jugar amb la BlackBerry mentre feia temps. Van arribar i vam agafar el tren direcció Brighton -on menjaria el primer entrepà -el de truita- on faríem transbord per anar a Seaford.

Vam baixar i vam enfilar la platja amunt fins arribar al principi del camí, on comencaríem pujant una muntanya, passaríem pel costat d'un camp de golf, baixaríem i, "gràcies" a la marea alta, hauríem de rodejar el canal -precisament no era poca estona- per arribar a la faldilla de la primera germana. Va ser la més dura, era la més alta i empinada, tot i que nosaltres la vam pujar en diagonal i es va fer més suau.

Un cop erem a dalt vam poder gaudir d'unes vistes sensacionals, brutals. Feia basarda aquella alçada, on només una volada podies caure. Però realment era preciós. Vam anar cap a la segona germana, més tranquil·la ella, no tant brusca com l'anterior i, en aquesta, vam agafar una zona dins la catifa de gespa per dinar. L'entrepà de formatge i d'hamburguesa van entrar, i per postres el Kinder Bueno. El Xavi em va donar un Kit Kat que guardaria per més tard. Mentre ell es feia els seus sandwichs, sense poder-ho evitar, va deixar-lo damunt la gespa, quan per darrera, silenciós, àgil i ràpid com una serp, un gos va atacar i es va endur el preciat brioix; després va començar a donar voltes aviam si trobava quelcom més, amb vivesa vaig amagar el meu entrepà (pa cruixent, tomàquet, oli, sal i formatge, que no era un simple sandwich anglès!) dins la meva caçadora. La propietària del gos va trigar lo seu a venir i endur-se'l, no sense dir "sorry". Aquí et donen un copet o et rebenten una cama, sempre diuen sorry i es queden tan amples. Un dia li fumaré un cop de puny algun anglès, diré sorry i aviam què passa.

Un cop dinats vam continuar la tercera germana; i vam arribar al mirador de la quarta. Un cop allà vam fer el pensament de tornar, primer pels núvols que s'acostaven i que amenaçaven pluja, i perquè no podríem fer el camí tot recte, sinó que hauríem de tornar a donar la vola, i comportava força estona. La tornada, per això, vam parar mitja horeta a un restaurant que hi havia a prendre alguna cosa, ja que el sol havia sortit a donar-nos una estona d'escalfor (malgrat durant el dia havia fet bon temps, feia molt de vent). Vaig aprofitar per menjar-me el Kit Kat que a l'hora de dinar havia guardat. Una mica més i ens quedem tots fregits. Finalment vam continuar la nostra ruta i vam arribar a l'estació de tren quan, a l'instant d'entrar, es va posar a ploure. vam clavar la tornada. A quinze minuts de l'arribada del nostre tren, vam fer passar l'estona amb el meu últim quart d'entrepà -el de fuet-, unes patates que van repartir i mig Kit Kat.

La tornada me la vaig passar dormint al tren. Un cop a Londres, vaig agafar el metro on vaig veure molts seguidors de l'Arsenal. Vaig arribar a casa rebentadíssim. Després de la dutxa el cansament es va fer més palpable. Això sí, vaig sopar. No tant com de costum però fruita sí que va entrar. Estava tant cansat que no vaig sortir amb els companys de casa a fer una copeta. I, finalment, veient una pel·lícula, els ulls se'm van aclucar i vaig decidir que el dia s'havia acabat, que tocava acotxar-me.

Link de fotos: http://www.flickr.com/photos/naulondon/?saved=1

12+1 SOTA UN SOSTRE

2011-03-30T13:44:00.006+01:00

Aquest passat dilluns vam passar a ser deu persones i, en qüestió d'un dia, hem tornat a ser dotze. Les dues bacants que ha deixat la parella, les han ocupat per una banda, el xicot -anglès- d'una noia que ja vivia aquí i, un noi que és amic d'una xicota que vaig conèixer aquí a Londres i que em va dir que necessitava casa, i es veu que aquesta li ha agradat. Crec que durant un temps serem aquests dotze, tot i que sempre poden passar coses. Però el que faré és presentar-vos els onze (i el gat) que viuen al meu costat, en el que és, una casa de bojos.

- Adolfo “el llogater”: és un home d'un quaranta i tants, de Sevilla, amb un accent que no se l'ha tret de sobre amb els set anys que porta aquí. No sé exactament a què es dedica. És un paio molt divertit, sempre està rient, de bon rotllo, i et fa les coses molt fàcils. Ara, és una mica maniàtic amb certes coses de la casa i, sobretot, amb cuidar el seu gat Eris i les seves plantes. Els amos de la casa són indis però li van donar total llibertat a l'Adolfo perquè ell portés la casa com volgués. M'agrada molt tenir un llogater com ell, que et dona confiança i sempre intenta ajudar-te amb tot el que pot.

- Jeremmy Williams (Jota) “Old english man”: és el més gran de la casa. Típic anglès: robust, alt, fort (és un armari), faccions simpàtiques i amables, molt atent amb tothom. És amb qui comparteixo habitació. Ell, ja que és més antic i més gros, té el llit gran, tanmateix no és un problema per mi. Quasi no para per casa en tot el dia. Condueix una grua per camions i treballa molt. S'aixeca a les 6.30AM i no torna fins a les 8:30-9AM com a molt d'hora. L'habitació és com si fos individual fins que arriba la nit, que hi dormim els dos. He dir que ronca una mica, i vaig pensar que seria un problema, però amb els dies m'hi estic acostumant. Sinó mira, un parell de papers a les orelles i a dormir. Parla amb castellà perquè va viure una bona temporada a Granada, destí on vol tornar algun dia més proper que llunyà. M'ajuda amb els dubtes que tinc amb l'idioma però no hi ha manera que parli amb mi amb anglès!

- Tania “la gallega-massatgista”: té la meva edat. Sempre que la veus respira alegria per tots els porus. Molt propera. És una noia que, tot i que crida a vegades una mica massa, i et fot el cap com un timbal, t'explica la vida amb molt sentiment, ho viu mentre t'ho explica. És molt maca de cara i té un somriure molt ampli. Té un xicot que és anglès. Està a punt de complir l'any a Londres, i porta a la casa dos mesos. És massatgista i aquí treballa d'això, però en una feina una mica estranya.

- Axel “chico Bershka”: Nascut a Talavera de la reina, però madrileny d'adopció, és un noi que fa un mes i mig que és aquí. Som de la mateixa generació. Durant el primer mes va estar a una acadèmia studiant anglès. I ara, com jo, busca feina; tot i que ell el que vol és treballar a Bershka. Per això, de moment, només ha llençat CV a botigues de roba. És un noi molt singular, que no té problemes per parlar amb tu, a vegades potser una mica introvertit però, que si li dones peu s'obre com les flors a la primavera. És dels primers que vaig conèixer.

- Andrea “Ruman girl”: és d'origen rumanès (el parla fins i tot), però quasi tota la vida ha viscut a Espanya. Ella i l'Axel són “uña y carne”, van venir junts, i ho fan pràcticament tot junts. A l'acadèmia també hi varen anar plegats. Són molt, molt amics, semblen dos bessons que es portin bé. És de pell molt blanca, els cabells rossos i arrissats; molt polonesa, vaja. Ara no sap si continuar estudiant anglès per ampliar la base o buscar feina.

- Carlos “El canario”: un noi de les illes (amb el seu respectiu accent i moreno de pell). Em treu uns cinc anys. Treballa a Bershka des de fa mig any, el temps que porta a Londres. Diu que no canviaria res del que està vivint, que aquesta ciutat li encanta i li està aportant molt. Va començar fent dret però va veure que no era lo seu, i fa uns tres anys va descobrir la seva passió per la fotografia. És un malalt per la música (té un Ipod amb 130 GB) i les pel·lícules. És un paio molt simpàtic quan enraones amb ell, però va a la seva bola. Però si hi parles hi descobreixes un tio amb un fons molt bèstia; ara, has de tenir en compte el seu fort sarcasme, que sinó el coneixes pot semblar una mica cabró.

- Fernando (Fer) “illo”: És, de tots els joves de la casa, el que porta més temps, exactament, nou mesos. Va venir sense saber res d'anglès. Ell m'ho explicava d'una manera molt divertida: “yo es que cuando vine, no hablaba nah de inglés, no tenía ni idea de nah. A mi me decían: “onion” y es que le decía en su cara -en español-: illo, que no te entiendo, es que no te entiendo! Como si es onio como onia. Enseñame como a los niños chicos. Esto, this, Onion.” Treballa netejant instrumental de cuina. Ara, després de nou mesos ja el parla, i fins i tot m'ha ensenyat certes coses. És el típic sevillà, illo i illa per a qui i per allà. És un nano amb un bon fons, simpàtic però, com diu ell “con un pronto muu maaalo”.

- Carmen: És la que conec menys de la casa, de moment només hi he pogut parlar una estona, quatre frases sobre esport. És una noia que trobo introvertida (al contrari del seu xicot, en John). Té la mirada bastant apagada i parla fluix. Potser la vaig enganxar en un dia dolent, però de moment és el que m'ha mostrat.

- John “hacker”: és el segon anglès de la casa i el penúltim en arribar. És el xicot de la Carmen. Tinc la sort de que no parla una sola paraula amb castellà, i aprofito per parlar bastant amb ell, em soluciona bastants dubtes que tinc i, amb ell, puc preparar l'oïda. És informàtic i té un mac, i el fa anar que dóna gust. És molt, molt simpàtic i obert. A mi m'ha caigut molt bé. Treballa des de casa; ahir em va explicar el perquè, i vaig entendre la meitat.

- Elle “l'Holandesa”: Rossa, guapa, alta, blanca, 26 anys; la típica Holandesa. No la conec, però espero poder-ho fer. Comparteix habitació amb el Carlos. Ha sigut la darrera en arribar a aquesta casa de bojos. Per sort, podrem conversar amb anglès. Us aniré explicant l'evolució.

- Ángela “la segona gallega”: És l'última persona de la casa que he conegut. Va ser abans d'ahir. Estava a Espanya i va tornar fa un parell de dies. Em va resultar molt maca a la vista la primera vegada (la segona vegada també m'ho va semblar). Està treballant a un hotel fent els llits. N'està fins al capdamunt i al juny diu que vol tornar a la seva ciutat natal, a Galícia. No aguanta massa més i la feina amb la qual ha invertit el temps a Londres, li ha comportat lumbago i, segons ella, pràcticament cap millora amb l'anglès.

- Eris “el gat”: és un gat que tot el dia jau al sofà del pati. Només ve a miular si té gana. I si algun dia l'has salvat de la fam, ja te l'has guanyat. Mig negre, mig gris, amb els ulls verds.

Una nit a Koko

2011-03-27T21:46:00.001+01:00

La nit d'hair va ser la segona que sortia. La primera va ser improvisada, ahir no, ja feia dies que es va preparar. Em van dir que era una discoteca “exclusiva” que havies de comprar l'entrada per internet. I així ho vaig fer. Hi vam anar sis persones, tres de casa: Axel, Andrea i un servidor. I tres exteriors a ella: Susana, Piero (italià) i un amic d'en Piero que l'havia vingut a visitar.

El cas és que després de sopar vam agafar l'underground per anar fins la parada on havíem quedat. Per sort era la línia negra, la nostra, i només vam fer transbord una vegada perquè es bifurca. En una de les parades del trajecte ens vam trobar -per casualitat- amb els dos italians, i amb ells, vam arribar al destí. Allà vam esperar una bona estona la Susana que no sé que carai feia, però que va arribar tard. Ahir feia fred, les temperatures van baixar amb ganes respecte els últims dies. Jo anava amb la bufanda, la caçadora i els guants. I les noies que veia passar per davant dels meus nassos anaven amb faldilles curtes i poca roba. El més fort és que al febrer, quan fa més fred, també van així. No sé que mengen, però encara que ho menges jo, mai a la vida podria anar així; o m'abrigo i menjo taronges o em refredo.

El cas és que un cop va arribar la mossa vam entrar. La façana de l'edifici realment era molt guapa. I quan vam entrar, la calefacció ens va escalfar la pell. Vam deixar les coses al guarda-roba i vam entrar. L'estètica era rotllo cabaretero, o com diuen aquí, molt performance. La discoteca era diferent a totes les que havia vist fins ara. Era com el liceu, però sense seients. Als costats hi havien les balconades amb gent; hi havien tres pisos, i a baix de tot, el seu respectiu escenari on anaven fent performances. Sortien paios representant coreografies de Beyonce i una Dj al mig, sobre una tarima amb els seus discos. Bastant surrealista tot plegat, i més ahir que si es volia es podia anar disfressat, però molt guapa.

Després de ballar una bona estona vaig anar a la terrassa on el Pier i la Susana em van presentar a uns noies -estaven a la trentena i que no sé com les van conèixer, la qual, una d'elles es casava hi havien vingut a celebrar-ho, i jo que m'hi vaig quedar parlant; una bona ocasió per practicar l'anglès! Deu ni do com em vaig fer entendre; cada dia aplico coses noves que aprenc i, elles, m'anaven ajudant. Molt simpàtiques, això sí, perquè bastant sovint demanava que m'ho repetissin. El cas és que hi van haver dos moments curiosos: el primer quan em van dir que tenia molt bon anglès, quan crec que de moment es bastant dolentot. I el Pier anava dient: yes, yes, i'ts so good. I jo pensant: “Sí Pier sí, beu una mica més xato.” Però m'ho van dir varies vegades. Si parlant-ho així consideren que es bo, quan porti mig any seré Shakespeare. I el segon, quan la que es casava i una segona amiga, em van començar a mirar directament als ulls i a dir-me lo macos que els tenia. Fins i tot a Londres m'ho diuen tu, That's amazing! I que si el meu nas també era “cute” i la meva cara en general era maca. En fi, que realment sóc així, no? I sempe agrada que t'ho diguin, però clar, tres dones mig begudes et comencin a dir tot això, sempre és interessant. Després va venir una altre amiga que era força grassa (per ser suaus, tampoac vull dir que era com la germana d'una morsa), i em va dir, apuntant a una de les dones amb les quals estava parlant, que li agradava. Només em faltava això.

La nit va anar acabant i havíem de tornar. Feia molt fred i fora s'hi van posar dos indis amb unes paradetes de hotdogs que feien una oloreta brutal. Ja en saben ja. Quan tota la canalla surt a la matinada després d'haver ballat tantes hores, doncs tenen gana; i apa, ells allà a fer frankfurts. A tres pounds, eh! No es pot permitir! Per sort vaig guanyar les ganes de comprar-me'n un. Llavors com ve sent costum, vam arribar a casa a les tantes. Vaig confiar amb els dos de la casa amb qui anava perquè em portessin a casa. Però el canvi d'horari ens va jugar una mala passada. I a les 5.30AM s'acabaven els busos. I ens trobàvem en un barri contigu al nostre sense saber quin bus agafar ni a quina parada anar. Vaig decidir interactuar i dir: “millor agafem un taxi, no?” I és el que vam acabar fent. I de veritat us dic que, amb el fred que estava passant, van ser els quatre pounds -per persona- més ben invertits de les dues setmanes que porto. A les 6AM em ficava al llit, després d'una nit a Koko, i m'abraçava a l'escalfor del que ara és la meva habitació.

Pics of Hostal and Home.

2011-03-25T23:55:00.005+01:00

Pensaments

2011-03-25T17:31:00.002+01:00

Sóc al living room, tot sol. Alguns dormen i un parell són al dinning room. M'he posat a escoltar el disc d'Antònia Font “Pareix talment una foto” i m'he posat a pensar. Porto dies a Londres. De moment tot m'ha sortit prou bé, però queda trobar la feina. M'agradaria començar la setmana que ve, o sinó la pròxima, però vull treballar. I sol i pensatiu he decidit escriure el que sentia.

Una noia de la casa no portava encara un mes i mig a Londres i ja va baixar dues setmanes a veure la família. Jo no crec que abans del primer mes i mig baixi -crec que fins el tercer no em plantejaré anar a la meva estimada Catalunya-, però sí que es veritat que aquests dies estic trobant a faltar molt la meva família, els meus amics i la meva terra. El meu collons de barri que fa 14 anys que el veig i que ja n'estava fins als nassos, doncs el trobo a faltar. El temps, tot i que aquí faci sol, com el de Catalunya és incomparable. Sento a moments un buit que no s'omplirà mai, perquè per molt bé que m'ho pugui passar, i que realment m'ho estic passant força bé, la meva família (incloent-hi els amics) és el més important que tinc. I he hagut de marxar tant lluny per adonar-me'n. Aquesta experiència només la viuré una vegada i he fet bé de fer el pas endavant. Però si per mi fos, ja hauria tornat a casa més d'una vegada.

El pas dels dies em mostra el realisme de la vida, com un mateix ha de sobreviure en una selva urbana, amb un idioma diferent i una cultura tant radicalment contrària a la meva. Tot fa que doni les gràcies pel que els meus pares em van donar, ensenyar, educar i mostrar. Malgrat crec que cap dels tres -els meus pares i jo- no som massa afectuosos ni mostrem massa el que sentim, sé que ens estimem molt, i espero que ells ho sàpiguen. Jo des d'aquí els hi recordaré: us estimo pares i us tinc molt present, m'ajudeu en tot el que faig i aprenc aquí: vosaltres sou el meu primer pensament del dia, l'energia que fa que avanci.

No estic pas trist, melancòlic pot ser, però abans d'anar a dormir he volgut fer l'exercici de parlar amb mi mateix i descriure el que avui sentia. I sento que estimo tot el que aquí no tinc, i en especial trobo a faltar aquelles dues persones que em fan tanta falta. Aquest post va per vosaltres pares.

Arnau, 25/3/2010, Londres.

Saturday's night. Part 3.

2011-03-24T17:18:00.003+01:00

Dissabte, 19 de Març

Un cop va arribar l'autobús -després d'estar un quart d'hora esperant- i acomiadar-nos del Xavi, vam anar fins al centre de Londres on havia d'agafar-ne un altre que em portaria al barri de Kilburn, on hi tenia l'hostal. Durant aquest trajecte vam passar pel barri de Chelsea. Luxe, luxe i més luxe. Un barri molt bonic, realment s'hi deu viure molt bé. També vaig creuar quatre paraules amb la valenciana que tenia a la dreta. Amb el de l'esquerre no vaig creuar res perquè era un home negre que no coneixia pas, que dormia i que semblava que no volia que el despertessin.

Vam arribar al bus stop on el Xavi m'havia dit que havia de baixar per agafar un altre bus. També van baixar la resta de la tropa, tot i que ells havien d'anar a una altra que estava més enllà. Ens vam acomiadar i em van deixar sol. Havia d'arribar l'N16, i em vaig encarar per on venien els busos. Va arribar un senyor amb un d'aquests “camionets” que netegen les voreres i em va dir que m'apartes. Hi havia un paio al darrere del transport que pel que es veia, molestava al senyor que netejava i que va fer que comences a fer sonar la botzina -molt pesat el senyor, molt pesat- fins que el noi va decidir apartar-s'hi. Realment el noi no molestava, però el senyor tenia ganes de tocar els nassos. Això sí, el nano se'n va anar encara més lluny perquè li va venir vomitera, coses que passen a Londres els dissabtes a la nit, mira. Al final va arribar. Vaig pujar i vaig seure davant del panell, per tenir-lo ben a prop i que no em passes la parada: Kilburn Station.

Vam entrar a Kilburn, però de moment la meva parada no sortia. Jo sabia que era "Kilburn Station" però vaig començar a patir, perquè un cop va sortir el primer “Kilburn” al panell, va trigar molt fins que va sortir la meva. Vaig pensar que potser marxàvem del barri i jo allà, al bus fent una volta turística de nit per Londres. El cas és que per sort vaig saber aguantar per no baixar a una anterior i va acabar sortint la meva. Quan vaig baixar no sabia on era.

Aquí va venir el problema més gran, no estava situat; i del barri només coneixia una petita zona: el carrer de l'hostal, el carrer social i el parc. Vaig veure una gasolinera i vaig preguntar on era l'estació de metro de Kilburn, perquè no recordava com es deia la que sempre agafava. La tenia a deu segons, sortint la vaig veure. Vaig pensar que algun dia l'hauria d'haver agafat perquè així en aquell moment, sabria on era. Vaig mirar un mapa que hi havia allà aviam si m'ajudava, però no. Llavors vaig il·lustrar al meu cap un dibuix que m'havien donat a l'hostal i que hi havien marcades les dues estacions més properes i l'hostal. Jo dels tres punts en coneixia dos, i sabia que les dues estacions estaven en línia recta. Llavors vaig agafar la carretera que continuava l'estació perquè vaig creure -i vaig errar!- que arribaria a l'altre. I apa, pose't a caminar, i camina i camina vint minuts en línia recta. A la llunyania vaig veure un carrer ple de llums que em va recordar el que jo coneixia. Però a mesura que m'anava acostant vaig descobrir que no, que no el coneixia de res. Aquell carrer també estava ple de negres, i quan vaig veure alguns cartells vaig veure que no hi posava "Kilburn" en cap d'ells però sí un altre barri. Ja vaig saber que estava perdut. Vaig entrar en una botiga dient que estava perdut i que si em podien dir si era a Kilburn. Van respondre que no i vaig decidir tornar per on havia vingut.

Se'm va encendre la bombeta, i vaig anar a mirar el mapa de l'estació, la que venia després de Kilburn -la que agafo sempre-, me la vaig anotar i cap a la gasolinera. Els hi vaig dir que estava perdut i que necessitava anar al lloc anotat. No sabien on era (que no ho vaig entendre perquè la realitat és que estava molt a prop), però un dels senyors va agafar una mapa i em va dir el carrer que havia d'agafar per arribar-hi. Li vaig donar les gràcies i vaig marxar. Vaig trobar el carrer, que era allà mateix. Era l'altre, el que no havia agafat la primera vegada. Vaig anar tirant durant dos minuts fins que vaig trobar un carrer: “ui, aquest carrer em sona”. El vaig agafar i, EFECTIVAMENT era el carrer de l'hostal!! Amb un somriure de supervivent crescut per haver arribat al destí, vaig obrir les portes que em van dur, dues hores després d'haver agafat l'autobús a casa el Xavi, al meu meravellós llit.

Saturday's night. Part 2.

2011-03-22T21:51:00.002+01:00

Dissabte, 19 de Març

El Xavi em va obrir i li vaig fer un mega resum del que m'havia costat arribar fins a casa seva. Vaig entrar al seu pis. És un apartament/estudi maco, que per dues persones està molt bé i molt ben situat. Hi havia una noia al menjador amb una Coronita a la mà; era valència. Semblava una nina de porcellana, era de pell fina i blanca, amb uns ulls grossos i mirada oberta. Ens vam saludar amb dos petons (que estrany es fa aquesta salutació dins del món fred dels anglesos).

El Xavi em va oferir quelcom per beure i vaig decidir prendre el mateix que la mossa. A continuació em va dir: “aprofita per parlar ara el català perquè només que hi hagi un anglès la conversa és amb aquest idioma”. Jo li vaig respondre: “per això he vingut, per parlar amb anglès”. Sí que és veritat que em feia respecte a sis dies d'haver aterrat estar entre vuit persones amb un domini de l'anglès infinitament superior al meu, però al llarg de la vetllada vaig entendre molt més del que pensava. Ara, fer-me entendre ja era una altra cosa. Van arribar una parella que passava els trenta, ell valencià, ella turca (i no vull dir que ja anés beguda). A continuació van arribar dues noies quasi rondant la trentena, una malaguenya i l'altre Polonesa. La de Màlaga tenia un accent preciós de la seva terra, però no se li notava massa quan parlava amb anglès. Ella i la valenciana em van ajudar bastant a l'hora de dir algunes frases, per no traduir del català i fer les expressions com cal.

Mentre anaven venint les persones, el Xavi ens delitava amb pica pica: olives, patates, truita de patates i ceba (brutal! Que bona estava i com es troba a faltar aquí), i llesques de pa amb tomàquet i pernil salat. Jo anava combinant el menjar amb copes de vi, que he de dir que em van pujar força ràpid. No estic acostumat a veure vi i es va notar. I entre aquestes que pregunto: “com es diu: m'està pujant al cap”. I em van dir que es deia “I gettin typsi”. Ja vaig aprendre una altre cosa, tu. Un cop hi vam ser tots vam anar cap a taula. Primer plat: fideuà! Toma ya! I la veritat és que també li va quedar molt bona (tot i que tenia el plat de la truita ben a prop meu, no fos cas que algú me la fotés). I quan ja estava rebentat de tant menjar, van venir les postres, pinchos de fruita amb xocolata. En fi, ja sé que us està caient la baba. I mentre sopàvem les ampolles de vi s'anaven obrint, i jo les anava mirant i pensava: “que no n'obrin més, fuck!”

I durant el sopar s'anava parlant de moltes coses; jo amb el vi al cap havia de fer esforços per arribar a percebre per on anava el tema. A vegades sí que ho enganxava i me'n orgullia de mi mateix dient “cony Arnau, molt bé! Ho estas captant”. Però després anaven per vies que no enganxava ni la meitat i fotia aquella cara de retrassat, aquell mig somriure que quan et mira algú sap que no estàs pillant res. Però bé, jo de tant en tant hi anava ficant paraules: oh yes! I know, I know. That's good. I like me, etc. En fi, allò que sabia que era correcte. De tant en tant també anava deixant alguna frase més llarga, tot i que, si no estava convençut de si estaria bé, a la valenciana li preguntava si era correcte. El cas és que la nit anava passant i al final van arribar els jocs. Oh... my... god!

Abans de començar van arribar dues asiàtiques que pels ulls que tenien no vaig endevinar d'on eren, només sabia que eren d'Àsia. El primer va ser un joc on aplaudir una vegada s'anava cap a la dreta, dues cap a l'esquerra, i qui la pifiava bevia. Es van cansar ràpid. Va venir el següent que va acabar sent el darrer. Un començava amb una paraula, i el de l'esquerra deia la primera i n'havia de dir una altra que hi lligués, i el tercer deia les dues primeres i una tercera. Joc de memòria, vaja. Qui no deia bé tota la frase bevia. Horrorós. Sempre em tocava una frase llarguíssima i la cagava sempre. I va haver un moment que la frase era tant llarga que quan em va tocar vaig dir: “ok...ok, I drink”. I van riure força de la meva broma. Crec que és l'única vegada que van riure d'alguna cosa que deia. Però eren molt simpàtics, això sí.

El valencià és enginyer informàtic i va fer la carrera a EUA. Em va dir dues coses per aprendre anglès: no t'ajuntis amb catalans o espanyols i mira molt la tele. En tres mesos ja t'entendràs, amb un any podràs mantenir una conversa àgil i als 5 anys ja seràs anglès.

La nit va anar acabant entre somriures. Vam agafar les coses i només quedava la tornada a casa. I no seria especialment fàcil.

Saturday's night. Part 1.

2011-03-21T19:45:00.001+01:00

Dissabte, 19 de Març

Aquest va ser el primer dissabte que passava a Londres. Em va convidar a sopar a casa seva un català recent conegut de feia uns pocs dies. Li vaig dir que sí perquè em ve de gust conèixer gent diversa i poder començar a parlar l'anglès i sentir converses àgils.

El sopar en sí va estar molt bé, ara, el que va ser l'anada i la tornada no tant. Comencem.

Per anar a casa d'en Xavi havia d'agafar la meva línia de metro (la grisa), anar fins a una segona, fer transbord a la negre, baixar a l'Estació que em va dir ell, creuar el carrer, agafar un autobús, i baixar al cap de cinc estacions més, on em deixaria just davant. Però res és tant fàcil com sembla.

Quan vaig arribar a l'estació vaig veure que aquest cap de setmana no funcionava! (al sopar em van dir que és molt normal que els caps de setmana hi hagin trams tallats. O sigui que m'hauré d'anar mentalitzant). Llavors vaig preguntar a un home del metro que em va dir que havia d'agafar un autobús especial -que no s'havia de pagar- i que em duria a una estació que si que hi hauria el metro disponible. El que passa és que no sabia quina era. Jo vaig pujar i vaig pensar: “quan baixi la gent, baixo amb ells”. Quan va parar, força gent va baixar, i jo amb ells, però també que s'hi van quedar al bus. Jo vaig seguir als que van baixar. Molt ràpid vaig veure un “Underground” ben il·luminat i vaig pensar que estaria obert. Caso error. També estava tancada. Un home del metro al qual també vaig preguntar, em va dir que anés a buscar el bus especial (em va ajudar molt, sí). Vaig anar cap allà. En va arribar un, però no era de la línia normal. Però això ho vaig saber un cop ja hi era dins i ja havia pagat; un dels senyors que també estava esperant l'especial va preguntar al conductor si aquell anava cap a la pròxima estació de metro i ell va dir que no, que esperés l'especial que ara arribava. Quan ho vaig sentir vaig baixar. Al final va arribar. El senyor que havia preguntat al conductor anterior va seure al meu costat i va començar a parlar amb mi. Es veu que havia estat a Barcelona quan tenia 22 anys, que li havia agradat molt i bla, bla ,bla. L'home era bon paio però tenia l'alè acervesat. Però hem va corregir la pronunciació de South (sud) quan li vaig dir on estava residint -perquè li vaig dir que havia vingut a treballar i perfeccionar l'anglès. Gràcies a ell vaig saber on parar. I durant el trajecte em va explicar que és electricista de teatre i que fa dos anys que no troba feina. Va treballar als millors teatres de Londres i, ara, només fa “feinetes”. Em va saber greu. I abans d'acomiadar-nos li vaig desitjar sort perquè trobés feina.

Per fi vaig poder agafar el l'apreciat metro! Vaig arribar a la línia negre. I durant el trajecte a la pantalla va posar que el metro parava unes parades abans que la que jo havia de baixar. Ja vaig veure que no m'havia d'haver mogut de casa. Però fixant-me amb la il·lustració de la línia es veia que es bifurcava i que s'havia de baixar per fer transbord. I és el que vaig fer, baixar i just davant hi havia la línia que la continuava. L'últim ensurt va ser quan el paio per megafonia va dir que ens saltàvem una estació, no vaig entendre el perquè. Per sort no va ser la meva, però se'm van fotre una mica per corbata perquè vaig pensar que també podria tornar a passar, i en aquest cas, en la que jo havia de baixar. Per sort no va ser així. Vaig arribar i em vaig dirigir cap a l'autobús. Perfecte, el número de bus que m'havia dit el Xavi i la direcció cap on sabia de dirigir eren correctes; però mirant la parada on havia de baixar, no sortia la meva!!! El vaig trucar i em va dir que no passava res, que no sortia al mapa, però sí dins el panell de l'autobús. Buff! Menys mal. I després de dues hores vaig arribar a casa seva.

Home, sweet home. Part 2.

2011-03-20T21:28:00.004+01:00

Divendres, 18 de Març.

El divendres com ja sabíeu per la darrera entrada, vaig anar a veure una casa i, aquesta, va ser la definitiva.

El pressentiment que vaig tenir va ser bastant fiable, i tot el que m'esperava, dins del que vaig poder veure en dues hores i pico, va ser així. El llogater es diu Adolfo, és de Sevilla, és un catxondo, té uns quaranta anys i viu a la casa amb tots els demés. La casa hi viuen 12 persones (11 + un servidor), però entre que alguns són fora, altres treballen, altres estudien, uns se'n van uns dies a casa, etc. m'ha dit que tots el que vivim és molt difícil que ens trobem, tot i que no m'importaria perquè serà com una petita família.

La meva habitació és la primera a mà dreta, només entrar. I és l'única que es pot tancar amb clau perquè en Jota (company d'habitació) té Macs (portàtils de la marca Apple molt cars) i, clar, costen molts diners i com l'habitació està tocant a la finestra i és la primera, prefereix que estigui tancada. Crec que em costarà resistir-me a comprar-me el mac!! I més sabent que el meu portàtil no l'hi queda massa temps. Compartiré habitació amb l'únic anglès que hi ha a tota la casa (crec que això és més positiu que no negatiu!), parla castellà, però quan el conegui li diré que no li dirigiré una sola paraula sinó és amb anglès. Ell és el més gran de la casa. Em va dir l'Adolfo que es dedica a portar grues. L'habitació és gran i maca, quan la vaig veure em va agrdadar molt; el que passa é sque el llit gros el té el Jota, però com que tampoc ocupo molt, i el llit on dormiré jo és com el meu, no hi ha problema.

L'Adolfo em va dir que no hi hauria cap problema perquè vinguessin els meus amics, que no s'estiguessin un mes, però que una bona setmana sí que podrien ser-hi. Hauré de parlar amb el Jota, però sent anglès, no crec que posi cap tipus de problema, i si posa traves crec que haurà de conèixer els meus braços. També pot ser que quan vingui algun amic, hi hagi alguna habitació lliure. De moment tinc un matalàs per convidats.

Una cosa positiva, i molt positiva, és que no m'he de quedar sis o dotze mesos pel cap baix si vull que em retornin la fiança si volgués canviar de pis, perquè l'Adolfo no li agrada com ho tenen muntat aquí a Londres, ell només em demana un dipòsit de dues setmanes i una tercera per avançat; comtant que pagaré a la setmana 80 pounds, li hauré de pagar dilluns 240 pounds, dels quals 160 pounds me'ls tornarà quan marxi, que ho puc fer quan vulgui.

Continuem amb la casa. Quan vaig entrar hi havia una mossa dinant amb el seu germà petit i la seva tieta (l'han vingut a visitar). Són de galícia; quan van obrir la boca ho vaig notat a l'instant. Molt bona gent. La noia, que és de la casa, va ser molt simpàtica i molt maca; té la meva edat, fa quasi un any que està a Londres i un parell de mesos en aquesta casa, ara treballa de massatgista. Ja li he dit que tinc el braç una mica cascat jeje.

El Living room (sala d'estar) no és molt, molt gran, però com que toca a la cuina, tot plegat és un bon espai per moure's sense masses problemes. Som 12 en total però només hi ha una taula amb 6 cadires. Com he dit abans, és molt difícil que tots coincidim. Hi han un culló de neveres, una per habitació i totes juntes a la cuina. Una de les coses amb les que vaig al·lucinar és que a tot arreu hi ha televisors!: a cada habitació, a la sala d'estar, a la cuina, menys al lavabo a tot arreu. I m'ha dit que fan els partits de futbol!!! Tot i que tinc pubs a prop on també els fan. La zona està molt bé, té de tot i molt a prop. Just davant tenim un hospital, tenim farmàcies, supermercats, fast foods (que tampoc visitaré massa), etc. I ja estic pensant aviam quan m'emporto la Play Station 3,

Darrere la casa hi ha un pati amb uns sofàs, on hi prenen el sol quan fa bon temps i on s'hi estén la roba (tot i que la roba també es pot estendre a l'habitació). Avui no lluïa massa perquè estava plovent. També hi ha un lavabo només per pi*** i ca*** dins de l'espai de la cuina.

Pugem al primer pis. Està bastant guapo, a part de l'habitació triple on hi estan "las niñas" com les hi diu l'Adolfo, hi ha una parella. També hi ha com un menjador/sala d'estar amb sofàs, teles, DVD's... per estar allà amb l'ordena, super fi (és on he pensat posar la play algun dia). Baixant uns esglaons hi ha un lavabo gran amb una dutxa, una banyera amb dutxa i la tassa del vàter. I hi ha un tercer pis amb dues habitacions més, una doble i la de l'Adolfo.

Aquesta és la casa on viuré a partir de demà. Va ser bastant fletxasso, perquè la gent de la casa (només n'he vist a 6) ha sigut molt maca, m'he quedat amb la gallega això sí, és moníssima. Ara quan vingui la de Madrid ja veurem què passa. I ja tinc ganes d'instal·lar-m'hi, però vam quedar que ho faria dilluns perquè ja vaig pagar una setmana d'hostal i no estem per llençar els calers.

Em vaig quedar durant força estona un cop m'ho havia ensenyat tot, enraonant amb l'Adolfo i els parents de la gallega. Després em va ensenyar el parc que tenim darrere la casa, que és molt petit, però a 15 minuts caminant -cinc per mi corrent- tenim un parc molt, molt gran on podré anar a córrer i cremar! Parlant de cremar! Té un equip de peses a casa!!! I just darrere nostre tenim un gimnàs!!!! És que clar, amb tot això no podia dir que no! Al principi potser encara no, però més endavant aniré a preguntar ofertes perquè té una piscina ben maca i m'aniria molt bé.

I crec que ja ho he dit tot. Desitjo i espero que tingui una bona convivència, sinó mira... tampoc estic lligat a res. Però penso, o tinc la sensació que m'ho passaré bé. Estic a Zona 3, però tinc l'underground a 2 minuts de casa i està molt ben comunicat cap al centre. Ara em falta conèixer les stop buses (parades d'autobús) del voltant.

Demà m'instal·lo i comença la segona setmana a Londres. Espero que sigui millor que la primera i no tant bona com la tercera.

Home, sweet home. Part 1.

2011-03-20T16:34:00.005+01:00

Portava des del dilluns -o sigui, quasi cinc dies, buscant com un desesperat pisos i cases a les zones 2 i 3 de Londres. La primera opció era una single room a la zona 2 no pagant més de 350 pounds. La 1 és impossible perquè els preus son desorbitats. La 2 és la que tothom busca, a prop del centre, el lloguer és més car que a la zona 3, però no et gastes tant en transport públic (que aquí és vital). I a la zona 3 pots trobar cases molt maques -també més cares- i cases més normals a un preu molt econòmic, tot i que després et matxaquen una mica més amb la targeta de viatges. Però he escoltat moltes opinions: gent que m'ha dit que la millor zona és la 2 per la raó d'abans, altres que diuen que per estar en una zona conflictiva a la 2, millor estar en un bon ambient a la 3, i que, finalment, les combinacions de bus estan molt bé i amb el que pagues per una targeta de 3 zones pots anar per tota la xarxa de transports públics fent multitud de combinacions; i la gent li dóna més importància l'underground i no tanta als busos.

Veient el límit de pressupost que tenia per una single room a la zona 2, que al principi era més baix però que vaig haver d'acabar pujant (pel cap alt pagaria 400 pounds al mes, totes les despeses incloses), vaig decidir anar a veure -també- cases a la zona 3.

Durant tot el dimarts vaig buscar per internet. Vaig trobar una web que semblava seriosa i i bona. Pagant 15 pounds tenies cinc dies com a membre premium (per poder comunicar-te amb l'altre persona; tant si a ell li agrada el teu anunci com si a tu t'ha agradat el seu). Llavors, veient que a les pàgines que m'havien recomanat per buscar habitacions hi havia molta estafa, vaig decidir apostar per aquestes quinze lliures.

El dimarts vaig buscar; el dimecres vaig visitar la primera; el dijous la segona; el divendres la tercera. Molts anuncis, molts intents, però, que resultés interessant com per anar-la a veure i queda amb el llogater, era una tasca difícil (comptant a més a més amb l'idioma, que em sé defensar, però una altra cosa és fer-te entendre per telèfon). La primer no em va agradar gens. La llogava un portugés que no em va fer molt bona pinta i, a més a més, hauria de compartir-la amb set paios més; i bé, seré mujeriego -no ho negaré- però no vull compartir casa -i quina casa! Que estava tot fet una merda- amb set cromanyons més.

La segona va ser un percal, perquè vaig haver de buscar-me bastant la vida per arribar al destí (he de dir que gràcies a aquests viatges, he après bastant ràpid com funciona el metro). Tot i sent la zona 3, havia d'agafar l'underground i, després, l'overground (el metro que va per l'exterior). El barri no em va convèncer massa, semblava el típic barri neoyorquí de negres (sense faltar, que quedi clar. Però és que n'hi havia molts i anaven dient: hey men! What's up?!). Quant vaig veure la façana de la casa vaig pensar a l'instant que m'havia equivocat. L'avinguda era maca, a ambdós costats hi habitaven les típiques cases angleses, però al arribar al 150 vaig veure una façana de color vermell pàlid, desgastat i trencat, i una porta groga també desgastada. In so facto vaig enviar un sms en Ken. Però no va tenir temps de contestar-me'l perquè, efectivament -com diria el Canut- aquella era la casa; i ell ja hi era, esperant-me.

- Arnowd? -va dir. - Yes, Aaarrr-Nau -l vaig rectificar. -Of course! Arnowd. - Bé, serà millor que anem a mirar la casa, va...

La casa per dins era tot el contrari del que era per fora: amplia, gran, bonica, espaiosa, amb parquet, una large kitchen com diuen aquí, on poder menjar “en família”; la meva habitació -aquí sí, single- era molt acullidora i càlida. Vaig començar a pensar que ja l'havia trobat, quan Mr. Ken em va dir que no havia internet. La cara em va canviar de cop i volta. Em va explicar que la dona que ja vivia a la llar tenia un USB i no pagava molt. Llavors vam anar a la seva habitació. Quan va sortir vaig pensar que era una ionqui, i quan va obrir la boca per parlar vaig pensar que era una ionqui russa -d'aquelles de les pel·lícules americanes-. S'expressava molt pitjor que jo. En aquell precís instant vaig veure que no agafaria l'habitació. Perquè tot i que està bé tenir tranquil·litat a casa teva, jo volia que, amb qui hagués de compartir-la, sabés parlar bé l'anglès i tingués quelcom de sang a les venes. Llavors em vaig quedar una estona parlant amb en Ken sobre el tema internet i les clàusules del pis, per si de cas m'acabava convencent. Realment se'n va preocupar molt, i li ho vaig agrair. Però ja havia decidit.

Encara tenia una visita pel divendres -l'endemà al matí- que em tenia molt il·lusionat, i una el dissabte, que també tenia ganes de veure. Tanmateix, l'última visita, no faria acte de presència.

Dilluns, 14 de Març

2011-03-19T18:38:00.003+01:00

El primer dia va començar aviat, com és normal. A última hora vaig decidir que les guitarres eren molt pesades i que durant els primers mesos no em farien servei, i finalment, vaig agafar una bossa gran i vaig posar-hi molta roba que tenia a la maleta gran.

Després vaig esmorzar i vaig esperar que vingués el meu millor amic a buscar-me per dur-m'he a l'aeroport. Una vegada ja hi erem, al check in, em van cobrar 140€ perquè em vaig passar tretze quilos. Una bona notícia per començar. Però vaig pagar, com tots.

Una vegada em vaig acomiadar del meu millor amic amb dues bones abraçades, vaig passar per l'escaner ben net. Ho vaig tornar a agafar tot i em vaig dirigir a la sala on s'embarca, on hi han les televisions amb els destins. Vaig seure a una butaca -per cert, molt còmode- esperant veure Gatwick en una de les pantalles. A les 10:05 havia d'embarcar. Vaig mirar el rellotge: 10:05. No veia res. Però vaig decidir esperar, potser havia retard. De moment no sóc un expert amb aeroports, ja podeu comprovar. Llavors anaven passant els minuts i jo estava tranquil·lament mirant la gent passar. Fins que va sonar:

- "Aviso importante para el pasajero Arnau Alonso, su vuelo está a punto de salir"

Ni més ni menys que dues vegades va sonar per megafonia el meu nom. En aquest moment se'm van posar per corbata i no sabia què fer. Vaig tenir aquella sensació que vols moure't cap a tot arreu i t'acabes quedant al mateix lloc. Intentava buscar una persona que em pogués ajudar. Per sort, una noia que treballava allà venia cap a mi, i suposo que pel meu careto de por, em va preguntar si era l'Arnau. Li vaig confirmar que sí, i va dir per walki que m'havia trobat. Llavors em va dir que havia d'anar a no sé on, només em va quedar Puerta 5. Corrents com un boig vaig anar a buscar un 5, mirant per la finestra un avió d'Easeyjet que estava a punt d'enlairar-se, aquest era el meu.

Vaig haver d'ensenyar a un policia el DNI per poder passar i baixar unes escales per poder arribar a la preciada porta 5. Havia un senyor: "Yo soy Arnau Alonso!! Por favor que no se vaya el avión!!" Aquest també va parlar amb un company per walki i el receptor li va dir: "ahora lo vengo a buscar, y dale una colleja de mi parte!" Em va recollir i amb un cotxe em va fer arribar fins l'avió. Durant els deu segons del trajecte em va dir: "chaval, has tenido toda la suerte del mundo, porque no hemos encontrado tu maleta, si la hubieramos encontrado, el avión ya estaría en el aire con ellas, y tú en Bcn". Li vaig donar les gràcies mil vegades, vaig entrar a l'avió amb la tensió del moment, vaig ensenyar el passaport i en la segona fila vaig agafar lloc; en aquell instant em vaig desinflar.

El vol va anar molt bé, vaig dormir el que vaig poder. Durant el viatge vaig comprar un bitllet pel tren Gatwick Express, el tren i transport més ràpid des de l'aeroport fins al centre de Londres (17 pounds). Vaig arribar, i vaig haver de caminar un munt d'estona fins a la cinta que transporta les maletes. Van sortir -les dues- de les primeres. Sort que estic fot perquè tenia una maleta molt grossa, una bossa força gran i una bandolera que vaig lligar a la que es podia arrossegar. Vaig anar a agafar una espècie d'underground que et duu des de la terminal nort fins la sud, i allà, vaig agafar el Gatwick Express. I així van ser, 30' justos fins al centre de la ciutat.

Al no saber res de la ciutat, perquè era la primera vegada que hi era, vaig decidir no complicar-me la vida amb metros, i vaig agafar el típic taxi. Em va passejar durant 20' fins el meu destí podent veure tot el centre (17 punds més). Aquell dia va sortir el sol (cosa estranya!) i vaig poder veure a la gent corrent per Hyde Park, passejant, prenent quelcom per les terrasses, etc. Vaig arribar a l'hostal, vaig trucar i em van dir que en aquell moment em venien a buscar perquè exisitia un segon hostal, el qual hi estava allotjat.

L'hostal està molt bé, és gran, espaciós, bonic, l'habitació individual és acollidora i càlida, perfecte per tenir aquella tranquil·litat per les nits que necessito i poder fer el que vulgui privadament. Ho vaig deixar tot a l'habitació i vaig visitar una mica la zona més comercial per comprar-me una targeta prepagament pel mòbil, que el portava lliure però sense funcionar. El que em va costar trobar-n'he!!! Vaig arribar a entrar a tres botigues on tenien mòbils -una de les quals especialitzada, rotllo the phone house- i em van dir que no en tenien, cosa que em fa deixar atònit. Finalment vaig deixar-ho estar i vaig anar a un paquistanès per comprar alguna cosa per menjar durant els seguents dies. Al pagar li vaig preguntar on podia comprar una targeta prepagament, i em va dir que allà mateix!!! Aquesta gent són el futur. Va ser molt simpàtic i em va explicar que les targetes de crèdit tenen que estar firmades pel dors perquè ells puguin confirmar, una vegada has firmat al paper, que és la teva. Quan li vaig dir que era de Bcn em va dir: "ohh! Barcelona, the beast team in the world!" Que gran que és el Barça! I que gran que és el Paki!! Ho vaig agafar tot i vaig anar a l'hostal a preparar-me el dinar.

Més tard em vaig tombar al llit i vaig dormir. I aquell dia ja no vaig fer gaire cosa més. L'endamà començava el segon de molts més dies, el qual me'l passaria sencer buscant pis per internet.

Un dia a Emergia

2011-03-06T13:16:00.002+01:00

Durant les última setmanes, un dia qualsevol, vaig volguer descriure una mica, com era un dia a l'empresa Emergia (treballant perVodafone) des dels meus ulls i la meva tinta. Servirà per tenir un record del que durant set mesos va ser la meva feina. Això és el que en va sorti.

8/2/2011

El meu nom és Arnau Alonso Armengol i treballo a una plataforma telefònica de teleoperador per Vodafone. Avui m'avorreixo molt i les hores se'm fan especialment faixugues, pel que he pensat relatar una mica el que passa en aquest món de telèfons, trucades i vendes.

Avui m'han donat dues càrregues (llistats telefònics de gent a qui trucar per vendre'ls-hi el que sigui) extretes de retrucades i contestadors d'altres llistes; fan reciclats.

Bé, avui ja m'han penjat el telèfon "sin mediar palabra" unes cinc persones i he de dir que fa moltíssima ràbia. Sé que som pesats, però no costa res ser amable i quedar bé. Jo intento ser positiu, natural, educat, empàtic i simpàtic, però quan et trobes amb un client desagradable, antipàtic o que et penja sense dir ni mitja paraula, doncs fot que t'hi cagues, et posa de mala llet i has de lluitar contra aquest sentiment per a la pròxima trucada, tornar a oferir la millor versió de tu mateix i que el client no noti que l'anterior t'ha condicionat.

11:55. Vaig a esmorzar. Tinc cinc minuts però n'agafo deu.

13:49. Fa uns minuts ha vingut la meva superior -la meva coordinadora analfabeta, xula i ignorant- a dir-me que m'havien enganxat! M'explicaré: resulta que per enviar mòbils, si el client no té prous punts, els podem ajudar; els hi fem una injecció de fins a 2500 punts -3000 si són empreses- a canvi d'una permanència de 18 mesos -12 si són PYMES-. A alguns dels clients els hi he injectat -cosa que està prohibida des de fa uns dies. En aquesta plataforma, com diu un company i amic, cada vegada que van al lavabo canvien alguna cosa- alguns punts, tampoc masses: pel cap alt cinquanta, perquè arribin al terminal desitjat. Que no ho torni a fer, m'ha dit.

14:21. L'inepte ha marxat a dinar. Aquesta hora, de 14:00 a 15:00 es fa lleugera perquè ningú em controla. Estic col·locat al costat de la finestra, l'última bancada, al racó, una posició excel·lent; aquí els coordinadors que queden no venen mai, passen de tot. Millor, perquè sí vull -cosa que passa sovint- enraono amb l'amic i company que tinc a mà esquerra.

Ell (no diré el nom per si de cas) és un tio de puta mare. És una de les millors persones que podria tenir al costat. És molt culte, en sap molt de molts temes; els quals ens agraden molt als dos: cinema, música, futbol, la vida, etc. Sense ell els dies serien molt difícils. Quan marxi, una de les coses -de les poques- per les quals em sabrà greu abandonar serà per la pèrdua de contacte que tindré amb ell. Em sap molt de greu, també, que una persona de les seves característiques estigui en aquesta empresa, la qual tracta molt malament als seus empleats. Però és una bona persona i sempre penso -o m'agrada pensar- que les bones persones algun dia tindran el que es mereixen.

16:00. Acabo de dinar. Com que faig vuit hores seguides, per tant, horari intensiu, ens donen vint-i-cinc minuts per menjar. Un servidor ho fa sempre amb quaranta. Com? Fàcil. Per comptar els minuts, ens em de logar i deslogar pel telèfon. El 229 és l'skil de descans i el 736 el de treball. Des de que poses el 229 fins que el treus, aquest interval els hi serveix per saber el temps que estàs fora. Marxo a dinar a les 15:20 i el meu soci i amic, me'l posa a dos quarts. Així que tinc deu miserables minuts més per no ennuagar-me amb l'estrès d'haver de dinar com xinesos.

L'hora de 16:00 a 17:00 passa ràpid si vas trucant, si no ho fas, caus en un pou de lentitud. Per tant, abans de tornar a escriure a les 17:00, faré alguna trucadeta més, les quals espero que no siguin contestadors, i sí alguna persona amb ganes de petar-la; així l'hora passarà a més velocitat i ja em trobaré abocat a la darrera hora abans d'acabar la dura jornada.

17:00. Toca descansar. Em queden tres setmanes i tres dies per acabar, per deixar aquesta horrible empresa. Porto assegut davant aquest ordinador, trucant a desgraciats (en el sentit de pobre gent) cinc mesos i tres setmanes; clar, després d'aquesta ternitat, donant diners a aquesta gentussa, crec que em mereixo durant l'última hora no fotre ni brot; i és el que faig. Trec la meva fantàstica BlackBerry i miro el twitter i xatejo amb amics. Ja està bé que durant vuit hores, durant els cinc dies de la setmana, tot el mes, truquem com negres perquè després ens donguin contínuament pel davant i pel darrere. Per tant, em permeto el "luxe" de "relaxar-me" una mica.

18:00. Ja estic sortint per la porta. A l'enemic ni aigua. Un dia menys per marxar a Londres.

Amantes

2011-01-12T22:56:00.004+01:00

Dedidado a Esther N. de San Bernabé.

Porque ella me ha inspirado este texto.

Camino hiriente con una distancia ridícula lejos de ti.

Las jornadas alargan el pensamiento de tu faz:

bellos y jóvenes son tus rasgos.

Negro azabache es el pelo que te hace lucir el viento,

oleajes de aire fresco peinan tus mechones.

La piel que gozaría tocar, suave y limpia, resplandece a ciegas.

Ráfagas dibujan tu silueta: preciosa escultura de Cleopatra.

El caminante se pregunta si día habrá para seducir labios rosas, carnosos y lascivos.

Tengo ganas de verte -le dice-. La respuesta tarda en llegar,

como si se hubiera perdido por el camino. Finalmente descuidada en las ruinas.

Fugaz amor. Fugaz amante. Fugaz desenlace.

L'anècdota

2011-01-11T18:48:00.004+01:00

La dona rossa mira de fit a fit a l'home dels cabells castanys. Són en un bar alemany cèntric d'una gran ciutat. La dona rossa té les cames creuades amb una actitutd quasi idèntica a la que tenia Sharon Stone a Instint Bàsic. Creu que ensenyant carn, l'home dels cabells castanys -i que du una americana que fa joc amb el seu color de cabells- encara se sentirà més atret per ella.

De tant en tant i, mentre el cambrer passa per davant d'ells dos (impedint-los així, durant un segon, la visió exacte de l'altre) la dona rossa torna a creuar les cames: posant la que tenia sota al damunt i, aquesta, a sota.

L'home dels cabells castanys sap que la dona -que aparentment sembla força més gran que ell- s'està insinuant. I amb el pas dels minuts, amb més ímpetu. Tot i la violència de la situació (que només conèixen ells dos, ningú més al bar se n'ha adonat) a l'home dels cabells castanys l'excita l'idea que una dona que podia ser la seva mare l'estigués intentant seduir. Però davant la circumstància es planteja un dubte: seguir el joc de la dona rossa o, seguir com fins ara (fent veure que no havia vist res).

Mentre l'home dels cabells castanys dóna voltes al dilema, el cambrer -que pels trets facials marcats i foscos sembla sud-americà- s'acosta a la dona rossa i li recull la tassa de cafè. Ella li xiuxiueja a l'orella i, a la vegada, amb un somriure lasciu, es mira amb desig l'home dels cabells castanys.

A la fi decideix aixecar-se. Agafa el diari local que fins fa uns minuts estava llegint i es dirigeix -amb certa paor- cap a la taula de la dona rossa. Mentre camina cap a la meta li cau el rotatiu. S'ajup per agafar-lo i un cop es regira per tornar cap a la taula, s'adona que la dona rossa que durant tota la tarda l'ha estat mirant d'una manera excitada, intentant provocar el que finalment ara està duent a terme, ja no hi figura damunt la cadira.

Despacient, suós i amb la roba espallifada, se'n fa creus del que li està passant. S'està uns instants al mig del bar com un estaquirot, on els cambrers han de fer autèntiques virolles per esquivar-lo.

De cop i volta, l'home dels cabells castanys s'entafora el diari sota l'aixella, s'encara cap a la porta, bruxa dins la butxaca del pantaló per acabar sostreient un parell d'euros i, un cop els deixa damunt la barra -on un dels cambrers el mira amb commiseració- agafa la porta i marxa.

BRUC

2010-12-31T00:14:00.003+01:00

Acabo de veure la pel·lícula al cine. M'ha agradat. M'ha agradat molt. He de destacar sobretot que per ser una producció catalana és un gran film d'aventures, acció i efectes especials digne de Hollywood.

És totalment recomanable per la gent que es vulgui divertir, entretenir, passar una bona estona, veure un treball d'actors molt bons i per veure el que podia haver sigut de la llegenda del Timbaler del Bruc.

Destacar a Juan José Ballesta per algunes coses. Vaig criticar el perque van agafar -per fer la pel·lícula sobre un català- a un madrileny de pura cepa com aquest noi. Va perdre tres mesos per aprendre el nostre idioma. Com va dir Jordi Basté a l'entrevista que li va fer al Món, és admirable el que ha fet Ballesta. Sí, i tant que ho és! Una idioma que és tant complicat com el català, tant la dicció com l'escriptura, ell amb tres mesos ha fet una feina molt bona. Però he de dir que no em em convenç. I ho dic amb tota objectivitat i els tres anys que he hagut de fer per aprendre correctament la dicció catalana. La vocal neutre no la fa, hi ha moltes vocals obertes que les fa tancades i algunes errades més. Cèrtament és difícil estar pendent, en un rodatge tant gran, de tot plegat. Per això crec que en moments perd naturalitat quan ha de parlar. Però, en canvi, quan no utilitza la paraula, amb la gestualitat i les mirades em transmet molt del personatge. Per això crec que un català que tingui perfectament après l'idioma, i fos un bon actor (que a Catalunya no costaria gens de trobar), tot plegat quedaria ben emmarcat.

També vull destacar el perfecte català de l'actriu francesa Astrid Berges-Frisbey -de pare català i mare francesa-, que per un servidor -i m'atreviria a dir que per molta gent del nostre país- és una perfecta desconeguda. Dir també que fa una bona interpretació del seu personatge i, per acabar, la bellesa que és i que em recorda molt a una altre gran actriu: Ellen Page (vosaltres direu si s'hi assemblen).

No m'agradaria acabar la crítica sense esmentar la gran producció que han fet, entre d'altres coses, portant un actoràs com Vincent Pérez, afegint-hi a més a més, a Santi Millan.

Si tot això us provoca les ganes d'acostar-vos al cinema, crec que no surtireu decebuts.

SUPERACIÓ

2010-12-30T15:47:00.002+01:00

La vida d'en Marc mai ha estat fàcil. Va nèixer abans d'hora per desnutrició. Després li van trobar -anys més tard- una malformació a les cames que el van obligar a quedar-se en cadira de rodes.

En Marc sempre ha tingut handicaps que veia com a proves d'autosuperació personal: aprendre a fer servir la cadira, haver d'enfrontar-se a situacions adverses des de ben petit, veure com els nens i nenes de la seva edat jugaven feliços mentre ell mirava pel finestral d'un hospital, i tantes altres foteses.

Un dia de tants, entristit, va acostar-se a la seva mare i li va interpel·lar:

-Mare, per què he de patir tant?

La mare no s'esperava la pregunta. Va estar uns segons pensativa, callada, mirant la cara del seu fill, observant uns ulls que esperaven una resposta que no fos gratuita.

La mare va estirar els llavis dibuixant un somriure sincer i li va respondre:

-Fill, no has nascut per patir. Ho has fet per ensenyar als demés: als nens i no tant nens i als homes i les dones, que una persona com tu pot tirar endevant amb l'alegria, el goig i l'afany de superació que tens i que demostres a diari.

En Marc li va caure una llàgrima d'emoció a l'escoltar les paraules càlides de la seva mare. La va abraçar, va fer mitja volta i, superant-se a si mateix, va sortir al carrer.

Room in Rome

2010-12-27T12:58:00.002+01:00

Aquesta setmana vaig veure el film del director de "Lucía y el sexo", Julio Medem, Room in Rome; amb l' Elena Anaya i Natasha Yarovenko.

És una pel·lícula que igual que amb les darreres que ha fet el director Basc, té tocs eròtics, sexuals, que no pornogràfics, i molt sensuals. Però més enllà, i observem el que és realment important: l'emoció brutal i els sentiments tant a flor de pell que ens mostren les dues protagonistes durant una hora i mitja.

Deixo la sinòpsis oficial de la pel·lícula perquè segurament jo no la descriuria millor:

Una habitación de hotel en el centro de Roma es el escenario interior en el que dos mujeres jóvenes que se acaban de conocer, se internan juntas en una aventura física que les tocará el alma.

Todo transcurre en una noche y en las primeras horas de la mañana de un día del comienzo del verano de 2008, antes de que Roma lance a cada una de ellas al lugar al que pertenecen; por la tarde Alba (Elena Anaya) volará a España, y Natasha (Nathasa Yarovenko) a Rusia.

La habitación del hotel, que parece haberlas estado esperando siempre con la emoción de la Historia incrustada en sus viejas paredes, sugestiona una atmósfera cargada de erotismo y sensualidad, con una extraña fuerza que engancha sus miradas apuntando hacia lo desconocido. Nacen sentimientos nuevos que Alba y Natasha aceptan, y al mismo tiempo quitan importancia hablándose con soltura y buen humor. Un pacto natural de ligereza que propicia situaciones tan cómicas como enigmáticas, antes del ataque inesperado de un amor punzante como una flecha lanzada desde lo alto. Durante doce horas, de noche y de día, estas dos mujeres desvelarán sus vidas, primero ocultándose y protegiéndose por miedo a la atracción sin retorno, luego dejándose acompañar hacia el paisaje desconocido de la otra, habitado por sus compromisos y el amor sincero hacia sus respectivas parejas; en el caso de Alba, una mujer que tiene dos hijos; y el de Natasha, su profesor de Renacimiento con el que se va a casar la próxima semana.

Ambas girarán sobre sí mismas hasta ponerse boca arriba mirando juntas hacia otra verdad, un abismo compartido, el secreto guardado en una habitación en Roma, una sorpresa del tiempo anterior que les adelanta, un regalo del destino para que hagan con él lo que más deseen. Así nace para ellas su nueva libertad.

I ara us deixo amb un parell de vídeos: el primer -perquè us creï interès- és el film comentat per les seves dues protagonistes. El segon és el trailer amb versió original. Si m'heu seguit al blog, sabreu que m'agrada veure-les amb l'idioma original. Aquesta no és cap excepció. S'hi barregen tres idiomes: l'anglès abraça la gran majoria del temps, però també hi podem apreciar el castellà d'Anaya i el rus dolç de Natasha.

Espero que us agradi i la gaudiu molt i, sobretot, us arranqui un somriure sincer al final, com el que el va esbossar un servidor.

Princesas

2010-12-13T18:36:00.002+01:00

Mujeres de vida difícil, de sueños rotos por un destino cruel.

Caminantes de rutas oscuras, calles desiertas y gente mezquina.

Ellas esperan a su príncipe de las tinieblas. Él, hace esperar.

Cualquier estación del año es válida para reposar sus hermosos cuerpos en sendas

paredes de cristal.

Desconocen el final de mes, pero conocen un presente atroz: rápido a veces, doloroso siempre.

Esas princesas lucen vestidos desarrapados con abrigos de piel,

los cuales dejan ver piernas frías y blanquecinas.

Se acerca el desconocido mirando a costados observando lo que más le gusta.

Habla con una; se aproxima a otra, elige a la última.

Los príncipes se irán a una lujosa habitación de medidas reducidas,

y una cama con un colchón fatigado por las embestidas de tantos y tantos que lo han usado.

Perra vida de princesas ilusas.

INGLORIOUS BASTERDS

2010-11-21T20:18:00.002+01:00

Aquesta tarda he vist per segona vegada -la primera va ser al cinema- la pel·lícula que porta per títol aquest post: "Inglorious Basterds".

Diuen que els films sempre s'han de veure dues vegades, i si t'agraden, tres i quatre i les que facin falta. Les segones vegades observes detalls que en la primera -si és al cine encara més- no t'hi fixes. Això és el que m'ha passat. Quan la vaig veure per primer cop, em va encantar, però avui m'ha apassionat.

He de dir que hi ha una grandíssima diferència entre la primera i la darrera, i és la següent: avui l'he vist en versió original: i res a veure! Qualsevol pel·lícula ja és millor en VO però aquesta té un plus, ja que durant el transcurs d'aquesta, s'hi barregen quatre idiomes. Aquest còctel políglota li dona un toc encara més brillant.

A tot això li afegim el director i el càsting. El geni de Quentin Tarantino dirigeix amb mestria actors de l'alçada de Brad Pitt, Christoph Waltz (guanyador de tots els galardons incloent-hi l'Oscar) o Mélanie Laurent entre d'altres. Dir que Tarantino va afirmar del seu antiheroi -al film- el següent: "Crec que Landa és un dels millors personatges que he escrit i escriuré, i en Crhristoph el va interpretar a la perfecció... És cert que si no hagués trobat algú tan bo com ell, no podria haver fet Inglorious Basterds". Segons el meu parer es queda curt. La interpretació que fa Waltz del "mata-jueus" Hans Landa és brutal; no només pel gran registre d'expressions que fa amb la cara, la gestualitat i la naturalitat amb que ho fa, sinó que a més a més, és l'únic personatge de tot el film que domina els quatre idiomes que es parlen; i sense ser un expert en llengues, crec que les domina a la perfecció.

L'argument, pel qui la vulgui veure, és senzill. Tot passa a França durant la Segona Guerra Mundial. Hi han tres històries que s'entrellacen. Tarantino es permet la llicència -i és important- d'escriure el final que li dona la gana sense importar-li la història real.

Tres històries molt resumides: una noia jueva que busca venjança per la mort de la seva família a mans dels Nazis. Un grup de soldats encapçalats per Brad Pitt (tinent Aldo Raine) que l'únic que volen és matar, assesinar i torturar Nazis. I L'última, una actriu alemanya que planeja un complot -junt amb els soldats americans- per matar tota la cúpula nazi.

Tothom que hagi vist alguna peli d'en Tarantino, veurà que totes comparteixen detalls, la música, la violència, la partició per capítols, etc. Aquesta no n'és una excepció. Si n'heu vist alguna i us ha agradat, no ho dubteu, veieu Ingloriou Basterds (amb versió original!). És una obra d'art que quedarà per a la història en totes les filmotques on s'hi contempli el cinema de qualitat.

Poema preciós del anyorat Pepe Rubianes.

2010-11-14T20:39:00.006+01:00

El tren

Se me acaba el tiempo
y hay que ceder el sitio.
Así es la cosa.
Es curioso ver
como la vida te desliza limpiamente
hacia su lado más extremo
a un ritmo lento o rápido
según convenga,
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos: con
la elegancia de la experiencia
bien ensayada.
Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños...
Así es la cosa.
Así de simple.
Un día, no lejano
habrá que comenzar
a hacer el equipaje
porque el viejo tren espera,
siempre espera.

Cover "God only knows"

2010-07-27T23:56:00.004+01:00

Simplement és un post per dónar sentit al món de la música i les covers. Com una cançó tan bonica escrita i composada pels grans Beach Boys, pot ser encara més intensa? La cover que us convido a veure, a escoltar i degustar, és "God only knows", cantada per un noi amb un look una mica "actor secundario Bob" però que jo no entraria a valorar, perquè el que realment val la pena d'aquest autèntic artista, és la seva música, només la seva música. Espero que et faci vibrar.

SKINS

2010-07-24T13:34:00.004+01:00

Hola amics. Ara feia dies -masses i tot- que no deixava caure quelcom pel blog. Però ho faig amb una de les tantes recomanacions que m'agrada convidar-vos a veure. Vés a saber si encara hi passa algú per a qui, però només que sigui una persona, podrà gaudir de la que crec, és una de les millors sèries que hi ha actualment a la petita pantalla.

Avui us porto SKINS. Un drama britànic guanyador de dos premis Bafta (poca broma), que segueix les vivències d'una colla adolescent a Bristol (sud oest d'Anglaterra), mentre van creixent. La sèrie deixa observar la varietat de temas com la homosexualitat, la promisqüitat, narcisisme, sociopatia, l'estrès postraumàtic, drogues, abús sexual i l'autisme entre d'altres. Aquesta meravellosa relíquia televisiva va ser creada per Bryan Elsley i Jamie Brittain.

Repartiment: les dues primeres temporades les interpreten un grup d'adolescents, havent un canvi de protagonistes a la tercera i quarta. Jo us parlo de les dues primeres que són les que he vist fins al moment i crec que són obres mestres. Tant a nivell argumental, estrucutral, creació de cada personatge i la seva interpretació per part dels actors.

Actors primera i segona temporada:

- Nicholas Hoult (Tony) el recordareu alguns, pel paper de nen petit i rodonet que va fer a "Un niño grande" amb Hugh Grant.

- April (Michelle).

- MikeBailey (Sid).

- Hanna Murray (Cassie).

- Joseph Dempsie (Chris).

- Larissa Wilson (Jal).

- Mitch Hewer (Maxxie).

- Dev Patel (Anwar) el recordareu també, per la preciosa película "Slumdog Millionaire".

- Aimee-Ffion Edwards (Sketch).

- Kaya Scodelario (Effy).

Us deixo amb els primers vuit minuts del primer capitol de la primerta temporada, perquè amb només aquest tast, en tingueu prou per quedar-vos enganxats. Gaudiu la sèrie.

http://www.youtube.com/watch?v=aLvYTea0P1U

Catalunya lliure

2010-06-07T21:44:00.003+01:00

Poc a poc els catalans ens anem adonant del que necessita el nostre país. I per això, cada vegada amb més freqüència, organitzem actes positius, optimistes i ambiciosos de cara a la independència. Els últims són els referendums per a la independència -il·legals, sí- per saber si els municipis (els que han volgut plantejar-ho als seus ciutandants) la volen o no.

De moment no va malament. És cert que depenent del lloc, hi ha més o menys participació, però la importància del fet, és que sempre guanya el Sí, amb un No poc votat, gairebé nul. Algú dirà que la gent que vol el No, no es molesta en anar a votar perquè no tindrà cap mena de validesa el resultat final. Potser si la tingués, es molestarien... o no. Però també m'ha alegrat saber que molta gent amb arrels castellanes (andalusos, extremenys, etc) amb el pas del temps, han mamat la problemàtica del nostre país, i saben el que ens convé, a nosaltres i a Catalunya. I això ens fa ser encara més optimista de cara a un possible i futur referèndum legal.

No farà ni una setmana tv3 va emetre un reportatge anomenat "Adéu, Espanya?". Plantejava com seria una Catalunya independent que no depengués dels veïns espanyols. Però no només es mirava el melic, sinó que anaven a tot Europa per saber d'altres països amb la mateixa situació que la nostra, o que la van tenir i, explicaven les diferències. Un programa que, personalment, em va agradar molt, em va emocionar en moments on podia palpar una gran Catalunya, sòlida i alegre sense pressions exteriors, rica i plena d'orgull catalanista. Una nació a l'alçada d'Alemanya i Bèlgica.

Però millor que jo, tot plegat ho explica molt bé el sr. Laporta en un meeting amb "Reagrupament" al març d'aquest any. Deixaré els dos trossos i espero que pogueu reflexionar sobre el que ens convé i com ho hem de fer.

Visca Catalunya lliure!

Acústica "Bulletproof"

2010-05-08T14:49:00.003+01:00

Avui puju al blog una cançó acústica fantàstica d'un grup Britànic: La Roux. Cada vegada té més adeptes al Regne Unit i a Europa. La banda va nèixer al 2006 i està liderada per l'Eleanor Jackson i Ben Langmaid. Look ochentero-adonrógeno amb ritmes punk.

"Bulletproof" va sortir el 22 de Març del 2009 i va ser número u dels UK Single Chart. La mateixa cançó, als Estats Units, l'11 d'Agost, i va arribar a la primera posició del Dance/Club Play Chart. Amb l'objectiu de promocionar La Roux, el grup va actuar com a teloners a la gira de Lilly Allen al Març del 2009. I van aparèixer com a caps de llista de cartell del Samsung NME Radar Tour 2009, tocant amb Magistrates i Hearbreak.

La Versió del video del seu darrer single forma part del projecte Down the Front Sessions.

Avui riurem

2010-05-02T16:35:00.003+01:00

Últim dia de la setmana abans no entrem de ple en una altra dura jornada laboral per alguns, estudiantil per uns altres i... Bé, i perquè no dir-ho, per molta gent vint-i-quatre hores per no fotre brot. Parlant de fer poca feina; avui us porto un parell de videos que surten del programa "Estas no son las noticias" -fa pocs anys ho feien a Cuatro-, on en una secció amb el nom de "Tipos de interés", un jove amb molt sentit de l'humor, sarcasme i ironia, analitzava els diferents grups socials i/o tribus urbanas que existeixen avui en dia, i sobretot a Espanya, al món on vivim. Un d'aquests grups són "Los Canis" (també descrits com a quillos o quillacos, xonis o antigament com a xarnegos).

Si us agrada com David Broncano defineix, examplifica i mostra aquesta raça poderosa de superdotats mentals, no dubteu a visitar "Els Bakalas", una societat una mica més antiga que els que avui esmentem aquí. Després, si encara teniu més temps, podeu aprofitar per navegar per tots els grups socials que queden: "Futboleros", "Moteros", "Tias Buenas", etc. De ben segur que riureu molt. Jo us deixo amb "Los Canis" perquè, des del meu punt de vista, és el millor analizi de tots ells. Segur que avui riurem!

Biffy Clyro

2010-04-30T19:51:00.002+01:00

Avui amic bloguistes, us vull recomanar una troballa musical. No sé si ja els coneixereu, però diria que per aquestes terres no tenen gaire ressò. Per tant, des d'aquí, jo els hi donaré una mica de "publicitat"; perquè són boníssims.

Biffy Clyro és el nom del grup que us presento. Són escossesos (d'Ayrshire) i toquen rock alternatiu: Simon Neil (veu i guitarra), James Johnston (veu i baix) i Ben Johnston (veu i bateria).

La banda porta molt temps tocant, aproximadament des de mitjants dels 90. Han grabat un Ep i quatre àlbums. Però va ser al 2004 amb "Puzzle" que van aconseguir l'èxit i la popularitat.

El so dels "Byffi" es pesat i melòdic, sabent-lo barrejar i combinar amb més o menys presència de guitarra, baix i bateria. Fonamentalment es caracteritzen pels canvis complexes que entrellacen guitarres, melodies i bateries en una mateixa cançó; i també pel fet que els tres membres aporten veu a les cançons.

El grup té com a influències els Metallica, Rush, Reuben, Lightning Bolt, Kerbdog, Red House Painters i Weezer. I els experts i crítics musicals els comparen amb els Nirvana.

Jo us deixo amb dues cançons meravelloses del seu últim treball, tret al 2009 i que porta per nom"Only revolutions". Sempre tindreu l'Spotify per si us agrada, escoltar el disc sencer. Jo us en deixo un parell perquè les gaudiu. El darrer videoclip, i una acústica que sempre sonen molt bé. Espero que us agradi.

No ha pogut ser

2010-04-29T14:45:00.006+01:00

Perquè jo no sabria explicaro millor, us deixo la crònica/analisi del partit Barça-Inter del periodista Jose Sámano del diari "EL PAIS".

El traductor de HH

A la hora de la verdad el Inter fue el Inter, el de hace 45 años, el de toda la vida, el de los once cerrojos, el que mina el juego siempre al límite del reglamento, el que no tiene pudor en mostrar la cara sucia. Todo vale, todo por una victoria. El fin justifica los peores medios. Lo mismo da Helenio Herrera que José Mourinho, capaz de rebobinar a HH y a Nereo Rocco casi medio siglo después, un técnico del ayer que triunfa hoy como traductor del catenaccio. Un entrenador que hoy será entronizado por desteñir a un Barça imperial, un equipo que tanto el último tramo en San Siro como en toda la jornada del Camp Nou acabó con Piqué de ariete, un síntoma de las vías de unos y otros. Esta vez, al fútbol le salió cruz.

El fútbol es generoso hasta con quien no lo mima. Hasta con quien es capaz de colgar un Picasso en el sótano; o lo que es lo mismo, reventar la banca con Eto'o, un goleador supremo, para que juegue de lateral matraca frente a un central (Milito) improvisado como lateral postizo. No importa, todo por la causa, la única causa de los grandes estrategas de las grescas, las pérdidas de tiempo sucesivas, del circo permanente, de los patadones groseros... A veces amagan con otros caminos, como, para alivio de este deporte, hizo el Inter en Milán, donde superó al Barça. La causa es la causa, lo mismo da que sea deportiva o pendenciera. La victoria redime, algunos no tienen otra gloria. Metabolizan el éxito como una receta contra los complejos, como una vía de provocación, como si precisaran la humillación ajena para la exaltación propia. Eso hizo Mourinho, rápido para apropiarse del marcador con sus desplantes al público sobre el césped del Camp Nou, donde se graduó.

Así es el fútbol, tan socializado que todos caben, todos ganan, aunque no todos pierden. No lo hace el Barça, ese equipo de autor bendecido por sus triunfos y su gratificante estética. El equipo de Guardiola ha remado con arte de podio en podio, doble éxito, dejará huella. Su caída puede ser sólo un paréntesis. Frente a la albañilería interista hizo los honores, cayó con su estilo, en la orilla y por un solo gol. La casualidad favoreció el antisistema de Mou.

Nadie recordará a este Inter de Mourinho, salvo porque renunció a un fabuloso espectáculo en favor de una gran Copa. Legítimo. Muchos brindaron por su atajo hacia Chamartín en detrimento azulgrana. Quién sabe si no sólo como inquilino de una final. Al fin y al cabo ha sido elvirus contra el Barça y quizá algún día emigre con su modelo a otras ligas. Y ganará, por qué no. Y será bendecido por quienes no tienen más objetivos que ese. Ser resultadista siempre es una tentación, por mucho que se rebata en tertulias. Qué más da. Lo que cuenta es que Mourinho y su Inter estarán en la final. O al menos es lo que prevalecerá en el calcio y entre los antibarça. Luego habría que ver cómo se abriría paso, por ejemplo, en un fútbol como el español, nada refractario a los murciélagos. Para los que quieran el éxito a toda costa, Mourinho. ¿Y la excelencia?

________________________

Ara, toca aixecar el cap i mirar endavant amb els ulls ben oberts, perquè som culers, perquè som humils, treballadors i les coses ben fetes sempre tenen recompensa, i per tant las seguirant -i seguirem- fent així. Per això, també us deixo amb la introducció magnífica de Jordi Basté pel "Món a Rac1", que dóna optimisme i força per continuar endavant.

http://rac1.org/elmon/podcasts/el-davantal-del-baste-160/

Duel Mediàtic

2010-04-25T14:05:00.001+01:00

Aquí teniu un duel de mediàtics televisius. Navegant pel "Tub" sense fons, m'he trobat amb aquest alliçonament educatiu que li profereix Santiago Segura a una analfabeta com Leticia Sabater. Divertidíssim video on podem veure la ironia fina i el sarcasme del creador de Torrente, i com deixa, quasi sense despentinar-se -encara que tingui molt poc cabell-, en ridicul a la senyoreta. Ens mostra i, deixa clar, la importància de tenir estudis en aquesta vida.

Carta d'un catalanista independentista.

2010-03-09T21:10:00.002+01:00

Carta d'un noi catala i independentista als feixistes fastigosos de Telemadrid. Molt interessant.

Aquí va:

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor.

He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.

Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de 'la Anoia' (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el castellano.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.

La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.

¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o 'la Celestina'? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.

No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:

Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.

¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.

Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en catalán he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.

Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.

No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas...

Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el catalán, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.

Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de castellano dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano.

Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància
GADES-04.06.08

Something about me

2010-01-01T16:37:00.004+01:00

Ara feia temps que no dedicava unes ratlles per explicar-vos com estic. Penso que els lectors d'aquest blog són els mateixos amics i familiars i, ells, ja saben en persona com em trobo. Però no fer-ho ni tant sols per una persona que em llegeixi arreu del món, seria faltar-li al respecte. Per aquest motiu i perquè necessito expressar-me altra vegada dins d'aquest marc tant personal, tornaré a despullar l'ànima.

Avui fa molt vent i les persianes repiquen contra la finestra. Fan un soroll molt molest. El cel clareja i els núvols son fins, poca cosa, com petites boles esmicolades de cotó fluix. El primer dia de l'any podríem dir que és ventós i clar.

El dia disset de desembre va arribar de Florència en Quim, un dels dos millors amics que tinc la sort de mantenir. Va tornar a terres catalanes per estar-s'hi deu dies i poder compartir estones amb tots els que no havia vist des de feia uns tres mesos. Duia a la motxilla una bona notícia per a ell i a la vegada una de dolenta per a un servidor. Em va dir mentre prenia un suís, que li va costar molt saber què fer. L'únic que li anava en contra alhora de decidir-se era jo. Havia de tornar de l'erasmus que està fent al febrer, i l'ha allargat fins al juny degut a que s'ho està passant molt bé. Totalment comprensible.

Pot semblar que no m'hagi d'afectar en gran mesura. Aquí és on entra l'Albert, l'altre gran amic. El vint-i-cinc de gener d'aquest nou estrenat 2010 agafarà un avió per aterrar a Suècia i estar-s'hi fins al juny. En aquest punt és on tots els esquemes se'm van esquinçar. Pensava que tornava un perquè marxés l'altre. La notícia no me l'esperava i, quan alguna cosa, ni per un sol segon ha rondat la teva ment, és quan més endins et cala. Tenir-los als dos lluny mig any se'm fa feixuc i carregós. És cert que ens veurem entre mig, però costarà. Ja m'estic mentalitzant.

Aquest fet li sumo l'encara ferida oberta del trencament amb la meva ex parella farà tres mesos. Per aquestes dates de llums, pessebres i arbres, fa que encara cuegi i avivi el record de tots aquests dies que aquest any són nous. Tot s'ha ajuntat en aquest instant de presumpte felicitat mundial. I ara és quan toca aixecar el vol. Ha començat un any acabat amb deu; un número rodó i bonic.

Pel 2010 l'únic propòsit d'any nou que m'he autoimposat és créixer com a persona en tots els aspectes de la meva vida. Per aquest assoliment serà molt important el viatge personal més important que faré en vint-i-dos anys: anar a viure a Londres a partir de l'u d'octubre d'aquest mateix any. És quelcom que necessito dur a terme. Fa bastant que ho tenia pensat, però al començar tercer (l'últim any de "carrera") va ser quan vaig decidir fermament que ho havia de fer. Per moltes raons: Londres em donarà l'anglès, haver-me de buscar la vida per trobar feina, créixer com actor i músic, gent de tot el món per descobrir, una ciutat tapada constantment pels núvols i la pluja, però que em donarà llum interior. Tantes coses té aquest racó de Gran Bretanya que em té obsessionat. Hi penso constantment, en tot el que podré fer, en tot el que em podrà passar. Per arribar-hi encara tinc mig any d'estudis per endavant i tres mesos més -si tot va com ha d'anar- per recaptar capital per fer un coixí. Si tot es compleix, d'aquí nou mesos exactes volaré cap a l'illa Britànica.

Aquest ha sigut un recull de successos i notícies importants sobre el que m'està passant darrerament. Una època difícil i complicada, que més d'un pensarà que no n'hi ha per tant; potser té raó, però cadascú té el que li toca, i depenent de la menera que tingui de ser, s'ho prendrà d'una manera o d'una altra, li afectarà amb un grau més alt o més baix, i haurà de tirar cap endavant. Personalment he decidit començar el nou any de manera optimista, gaudint dels petits moments que vagin passant i sobretot, recordant racionalment Londres, ara per ara, de les poques coses que m'il·lusionen de veritat.

Que passi ràpid.

Una vida a la plaça

2009-12-06T23:32:00.000+01:00

Vaig néixer un dia de setembre de 2009. Era un dia grisós, bastant tapat; hi havia clarianes que deixaven passar la calidesa del sol.

Quan m’estaven montant, vaig sentir dir a un dels treballadors que tenia la brillantor pròpia d’un model acabat de sortir de fàbrica. Un marró intens de color de xocolata, amb els reposa-braços gris perla.

Em van col·locar al costat d’un arbre alt i gros, amb la copa envellida pel temps. No era el més bonic de tots, però tenia quelcom especial que el feia interessant. Va ser un company de viatge que em va fer molta companyia.

El meu primer dia a la plaça va ser avorrit, no hi havia gaire gent. Es va acostar un gos amb la intenció de posar una pota sobre meu, però la mestressa li va impedir. Aquell dia, l’arbre va començar a perdre les primeres fulles. Em queien damunt. Eren d’un marró més pàl·lid que el meu. Estaven molt seques i s’amuntegaven a la meva panxa. Algun que altre avi seia, les agafava i les llençava a terra, on l’aire se les emportava més enllà.

El temps fugia ràpid; tan ràpid que no m’adonava de totes les coses que passaven al meu voltant: nens jugant a pilota; gossos que bordaven, adolescents agafats de la mà i que es feien petons delicats, suaus, bonics, llargs i molt càlids; gent prenent cafès; persones corrents per les presses d’un estrés contemporani... Les estacions passaven arrossegant amb elles les temperatures més fredes i més caloroses. Passaven els anys i aquella brillantor que lluïa quan era jove, s’esvaïa. Sortien clapes blanques que amb el temps s’anaven podrint. Poc a poc els coloms m’anaven tacant, i això feia que la gent ja no volgués seure amb mi. Notava com, cada vegada més i amb més gosadia, anaven a seure als que eren més nous.

Un dia de maig del 2015 va acabar la meva existència. Els mateixos que em van fixar a aquella plaça, també m’hi van treure, arrancant amb mi tots els records d’un pobre vell i trist banc.

Ángela

2009-12-06T23:28:00.001+01:00

Ángela estaba en una habitación, pensativa. No veía la manera de encontrar lo que estaba buscando. Intentaba reconocer cada metro cuadrado de la habitación, hurgando en cada esquina polvorienta, demacrada por los años. Sentada en una vieja silla de color rojo ya gastado, fijaba la mirada en el suelo gris llenado por un mar de objetos sin valor que había tirado.

Se alzó de sopetón al oír un fuerte golpe. Revisó detalladamente cada centímetro de aquella habitación. No estaba asustada, pero si algo intranquila. Imaginaba, después de poner en pie una mesa medio rota que dormía en el suelo, qué podía haber ocasionado ese extraño ruido. No sabía exactamente de dónde provenía el sonido. Volvió a sentarse, ahora poniendo más atención a todos sus sentidos, sobretodo el del oído y la vista. No pasaba nada. Los segundos avanzaban cansados en el reloj caído tiempo atrás.

Ángela miró hacia atrás. Había un espejo bastante antiguo, pero que aún reflejaba lo que se ponía enfrente. El rostro de Ángela se reflejó entre algunos cortes.

Miraba la cara: Sus ojos azules eran grandes y la nariz redonda como un pequeño tomate. El pelo estaba desaliñado, ligado con una coleta. La boca era más bien larga; unos labios delgados dejaban entrever unos dientes bonitos, blancos y bien alineados. Ángela se acarició las mejillas rojizas como el alba. Su mano subió hasta la frente quitándose cuatro mechones rubios que no la dejaban ver con claridad. Cogió del suelo un trozo de tela que parecía húmedo, lo palpó y con delicadeza, se limpió la cara. Con la mano izquierda cogió la goma que le recogía el cabello y se la quitó. Su rubia melena bajó estrepitosamente al vacío hasta las lumbares. Ahora, viendo ese rostro pintado al cristal, se sentía segura de sí misma.

Al fin Ángela encontró lo que buscaba: su ángel de la guarda.

Vida

2009-11-11T19:22:00.002+01:00

Es forma un món dins d’aquest espai envaït per naturalesa rica i plena de matisos que et fa plorar i somriure. Diuen que són nou mesos. A vegades menys, a vegades una mica més; setmana amunt setmana avall.

Pots sentir la dolçor d’algú que es vol fer notar, propinant cops de peu a la paret perquè té el dia mogut. Carícies que de tant en tant fan mal, però les acceptes per l’estima que durant tota una vida li donaràs.

Dies més feixucs que d’altres; t’estires després d’una jornada pesada i t’acaricies la muntanya que es forma, plena de vitalitat, sota el teu pit; somrius i penses en tot el que has passat i tot el que vindrà a partir d’ara.

Ell s’acosta i seu al teu costat. Posa la mà damunt la teva per sentir la vostra creació. Us mireu amb ulls acaramel·lats, brillants; s’us escapa un tímida rialla sota el nas. Els llavis s’acosten i es besen. Ara mateix sou feliços.

Estirada amb contraccions. Pateixes dins d’un marc preciós. Un riu fluït desemboca en una mar de sentiments joiosos, exultants, alegres, contents, però també exhaustos, extenuats, fatigats, cansats... Fins que caus rendida. La suor del teu cos abraça la pell de l’infant. L’abraces per primera vegada i plores.

Ja el tens aquí, amb tu. Has creat llum viva plena d’esperança. Una nova vida.

Un estiu per explicar. 7.

2009-09-17T17:43:00.004+01:00

Corria ràpid pel passeig marítim; avançant a tota velocitat entre la gent que caminava en sentit contrari. Havia sortit a estirar les cames una mica, com faig cada tarda. M'agrada suar la camiseta i sentir-me realitzat sota la dutxa després d'un dia físic. Duia un bon ritme, fent ziga-zagues, esquivant a qui se'm posava al davant. Portava posat l'IPod amb música canyera per pujar l'adrenalina i no defallir. En un moment de la cursa vaig veure, davant meu, una noia que també corria. Era rossa; tenia una cua llarga i anava vestida amb roba esportiva que li arrapava tot el cos; una samarreta de color lila que feia joc amb les Nike -que també eren blanques-. El pantaló era negre, acabava al genoll i li resseguia tota la silueta. Em sonava molt aquella noia, i la tenia a uns vint metres.

Vaig augmentar la velocitat per atrapar-la. Estava a punt de posar-me a la seva alçada quan un gos va començar a perserguir-me bordant. La mare que em va parir! -vaig expressar furiosament amb veu alta-. Intentava de totes les maneres possibles que em deixés en pau, que parés, però no hi havia manera. L'amo del gos anava corrents darrere seu, cridant com un boig:
-Ginebra, torna aquí!! Ginebra... Ginebra!!
És un cullons de gossa! -vaig pensar tornant a mirar cap endevant per no donar-me un cop-. Finalment vaig frenar i la gossa va abalançar-se cap a mi. Va començar a remenar la cua i a saltar amb força. No era gaire gran, devia pesar uns cinc quilos pel cap baix. Vaig ajupir-me i la vaig començar a acariciar, no podia fer altre cosa. No sabia quina raça era, però era bonica. Va arribar el seu mestre.
-Ostres noi, ho sento de debó. Estàs bé? -va notificar-me amb les celles caigudes i esbofegant pel cansament.
-Estic bé, no es preocupi. Ha sigut només l'ensurt del principi. Ginebra es diu la gosseta?
-Ginebra, Ginebra. És original, oi? Ja,ja,ja! -va dir rient-se d'ell mateix pel nom tan peculiar amb el qual havia batejat a la seva mascota.
-Bé, crec que hauré de tornar a córrer, que m'estic refredant. Ha sigut un plaer coneixe'l a vosté i a la Ginebra. I tu no tornis a escaparte, eh?! -vaig repclicar-li amb carinyo a la gossa.
-Clar noi, clar. Que vagi molt bé. I perdona per tot plegat. Arreveure!

Vaig tornar a la meva cursa personal, maleïnt en part l'anècdota que m'acabava de passar. La noia que havia vist feia escassos cinc minuts segur que era la mateixa de la darrera nit. La rossa d'ulls càlids i somriure preciós. Però la vaig perdre. En comptes de poder-m'hi acostar per conèixer-la, una gosseta ben bufona va decidir fer-me una mala passada deixant-me sense opcions amb l'estranya noia. Aix, quina sort que tinc! -pensava- i vaig continuar corrents mitja hora més.

Vaig arribar a casa ben suat. Portava corrents una hora ben bona. Quan vaig entrar per la porta, vaig sentir veus que venien del menjador. Unes eren dels meus pares, les altres les desconeixia. Vaig pensar que serien coneguts seus. Des de la porta vaig saludar, però no vaig obtenir resposta. Cridaven i reien molt, suposo que per això no em van sentir. Sense donar-li més importància vaig anar cap a la dutxa. Quan ja duia a sobre la roba d'estar per casa, sentia que encara parlaven. Vaig baixar les escales per anar cap al menjador i veure d'una vegada per totes qui era aquella gent. A poc a poc m'anava acostant, fins que vaig arribar, quedant-me sorprés de les tres persones que estaven assegudes al sofà de casa meva. En un d'ells hi havien els meus pares i en l'altre l'home que m'havia trobat aquella mateixa tarda: l'home de la gossa. També hi era la noia rossa que havia vist dues vegades, l'última, aquell mateix dia. Al costat de l'home, una dona que no coneixia. Vaig deduir que seria la muller del bigotut. Però no ho sabia al cent per cent.
Estava perplex de veure aquell trio al menjador de casa meva.
-Marcel, rei, passa i no et quedis amb cara de babau aquí al replà -va dir-me ma mare veient que tenia cara de pal degut a la sorpresa tan inòspita del moment.
-Clar home, vine aquí a conèixer la Berta. És la filla del Ramon, un amic meu de tota la vida que fa molts anys que viu a fora per temes de feina, i que ara torna al poble! Tu ja saps de qui et parlo -va anunciar la notícia al món com si fos quelcom molt especial. Suposo que per ell ho era.

Sabia una mica la història del Ramon; que eren molt amics i tot això, però desconeixia que tornava, i que tingués una filla que estigués tan bona. Berta es deia. Li esqueia bé el nom. Vaig acostar-me al sofà. Vaig seure. Etava nerviós. Em tremolava la veu i les dues mans; no sabia on ficar-les. Els meus pares van continuar xerrant de les seves coses mentre la Berta em mirava somrient. La vaig mirar una estona, però ràpidament els ulls van anar a altres punts del sostre del menjador.
-Marcel, perquè no aneu al pati amb la Berta i us coneixeu una mica? -va deixar anar la mare de la Berta com sinó volgués la cosa.
-Eh... Mmm... Cla-clar. Sí, sí... Cap problema -vaig acabar dient amb molts problemes perquè se m'entengués.

Vaig aixecar-me de cop. Ella va posar-se dreta amb delicadesa i sensualitat. Els ulls van escanejar tota la seva figura des dels peus fins al cap. El seu cos era impresionant. Es notava que es cuidava. La situació era un punt còmica ja que un servidor portava uns pantalons amples, curts i una mica bruts, i una samarreta de tirants, també ample. Ella duia posat un vestit d'un groc ataronjat molt bonic. Era un vestit estiuenc que deixava jugar a la imaginació. Arribava gairebé als genolls, però era tan fi que de seguida volava. La peça començava apretant des de la cintura fins als pits, on quedaven encerclats per la palabra de honor. Els peus els tancaven unes sabates de taló gruixut i alt de color marró fosc. Polseres al canell dret i un collaret molt finet de color negre on hi portava l'osset de Tous. Encara no havia tingut oportunitat de gaudir d'aquell cabell tan bonic de tan a prop i sense presses. Aquella nit portava un serrell escalat, i als cantons li queia la melena, suau i llisa fins a la cintura.

Vam arribar al pati després del meu analisis exhaustiu. Vam seure al banc-gronxador que teníem. No sabia que dir. Estava, d'alguna manera, aturat pels esdeveniments. Per sort, ella va treure la converça abans que la situació semblés còmica.
-Perdona a la meva mare. És així, espontània! Je, je. L'altre dia estaves ben adormit, eh?! -em va dir amb un somriure que atorgava confiança.
-La veritat és que sí. M'agrada anar allà. M'estiro i em deixo portar pel relaxament del moment. Aquell punt és un dels secrets del poble. Vull dir que, sempre que necessito pensar i desconectar, vaig allà i miro com passa la gent, el mar, sento respirar l'aire... És una passada.
-Ja ho vaig comprobar. Jo sovint vaig a córrer per allà; des de que he tornat amb els meus pares. És una zona que m'agrada. Com que ara hi ha molta gent corro als vespres. Quan ja comencin a desfilar segur que es podra fer running amb molta més tranquil·litat, oi?
-I tant. Ja ho veuràs. És un plaer correr per aquell espai... -vaig dir per tancar el tema, i obrir-ne un altre-. I quants anys tens?
-Doncs en tinc vint, i tu? -va proferir mentre aixecava el cap per mirar els estels.
-Vint -vaig dir amb uns somriure tímid-. Jo-jo, en tinc dinou. Em guanyes per un! -vaig manifestar-li fent-me el simpàtic.

Les noies sempre surten amb nois més grans. I ho entenc. Elles maduren abans, es desenvolupen mér ràpid, i necessiten al seu costat un noi que les entengui. Que tampoc vol dir que un de més gran les comprengui, n'hi han de ben xixarelos, i que son uns imbècils rematats. Però en part, s'enten que els vulguin amb més edat. A mi tampoc m'importaria estar amb una noia més gran que jo. Una noia com per exemple, la Berta! Ja,ja,ja.
-Dinou, una bona edat. Els meus van ser molt especials, els vaig viure amb inensitat i algun que altre drama que per sort ja ha passat -va expressar amb una mirada que va caure cap a terra com si algú l'hagués estirat amb un fil invisible.
-Drama? -vaig expressar-li amb sorpresa.
-Si... Ho vaig deixar amb el meu xicot després de quatre anys. Em va costar molt superar-ho, però de tot se n'aprèn.
-Puc saber quan temps fa que ho vau deixar?
-Sí, sí. Ara ja portem mig any separats. I estic molt millor -va somriure amb una alegria decaiguda, sense credibilitat. Es va posar dreta, va dir que tenia fred i va anar cap al menjador creuant els braços per sota el pit.
-Berta! -vaig cridar-. Escolta, no volia que t'enfadessis ni res per l'estil. Em sap greu si he tocat algun tema delicat.
Va girar-se per mirar-me els ulls. Va estirar una mica els llavis, dient-me sense paraules que em quedés tranquil, que estava bé, però que havia desenterrat per uns moments vivències mortes dificils de tornar a recordar. Aquella nit va acabar així, amb un mal sabor de boca.

Un estiu per explicar. 6.

2009-09-16T18:00:00.002+01:00

Pensava una mica amb tot. Estava assegut a un mirador, contemplant la platja com s'estenia com un mitjó rebregat. Podia veure com les onades picaven amb força contra les dures roques escarpades. Vaig anar a aquell punt per pensar una mica en les meves coses. És un lloc que m'agrada des de que era petit. El meu avi -en pau descansi- m'hi va portar quan tenia cinc anys, i des d'aleshores, hi sovintejo quan necessito reflexionar sobre els problemes; o simplement per sentir l'aire com batega amb força.

Aquell dia la zona estava tranquil·la. Gairebé sempre -durant l'època d'estiu- està ple d'estrangers, la majoria alemanys, tots alts i blancs; alguns de molt vermells. Crec que no saben el que és la crema protectora.

Era un vespre relaxat, tebi, d'aquells que et deixes portar per la brisa. En aquests moments tan agradables els ulls comencen a pesar i s'acluquen sols.
M'agrada estirar-me damunt el balconet que dóna al mar. I saber que no he de fer res més que mirar el color blau intents a la llunyania i les persones, diminutes com formigues, passejant. Hi ha dies que m'adormo profundament, perdent el sentit del temps. És una sensació molt especial.

Em vaig quedar adormit. Eren les deu de la nit quan una noia em va despertar. Tindria uns disset anys. No semblava catalana ni espanyola però la perfecció amb la que parlava el català em va descartar la sospita que fos d'un altre lloc.
-Ei, hola! Fa estona que stic corrent per aquesta zona i he vist que portes aquí des de les set. Me adonat que t'has adormit, i volia saber si estaves bé je,je. No volia molestar -va comunicar-me la noia amb una veu dolça acompanyada d'un somriure tímit però bonic.
No sabia del tot on estava. Tenia una sensació de somnolència i no veia ni escoltava amb claredat el que em deia. Finalment els ulls van obrir-se completament deixant-me veure la seva figura. Era rossa. Tenia el cabell finíssim i molt llarg; li arribaria ben bé fins a la cintura. Cada un estaba ben posat formant una melena d'or. Els ulls eren d'un to marronós, grans i amb forma d'ametlla. La pell era blanqueta, tanmateix estava una mica torrada del sol. El seu somriure era una filera de dents blanques molt ben posades, una al costat de l'altre. Realment era guapíssima.
-Pe-perdona, què dius -va fugir de la meva boca amb poc tacte-. És que no té escoltat bé.
-Res, res. Veig que estàs bé. Ara ja me quedat més tranquil·la. Bé, me'n torno a fer running. Fins un altre!
Abans que pogués dir res, ja la tenia molt lluny. Tan lluny que el meu crit no l'atraparia. Malaguanyat.

La fresca demanava pas amb força i cada vegada feia més fred. Vaig posar-me un jersei que m'havia emportat de casa. Totes les llums de la costa estaven enceses. Des de la meva posició semblava una serp lluminosa que seguia tota l'avinguda. El que veia en aquell moment era una fotografia fantàstica, única. La podia gaudir cada dia. Algun dia hi portaré la Maria, vaig pensar.

Va sonar el mòbil. Era la meva mare. Em va trucar perquè ja patia, volia saber on estava i per què no havia anat a sopar. La conversa va acabar de seguida. Les mares són totes iguals, pateixen massa i massa ràpid. Vaig fer l'últim cop d'ull a la immensitat infinita que tenia davant. Vaig agafar el casc i vaig anar xino-xano cap a la moto, la que m'allunyaria a poc a poc del meu petit racó, el qual també m'allunya de la realitat per uns instants.

Un estiu per explicar. 5.

2009-08-26T15:35:00.004+01:00

-En volies dues o tres? -va preguntar el barman del xiringuito de la platja.
-Dues, dues. Dues birres... -li contestava amb embranzida, mirant l'horitzó.
Estava amb els pares i la germana. Era un diumenge d'aquells que passes amb la família. Els hi havia dit que anava a prendre el sol, i tots s'hi van apuntar.

El meu pare era un tio collonut, menys quan s'enfadava. Llavors ja podies córrer. La mare era molt bona dona. No va tenir sort de poder estudiar, però ho ha fet més tard.

La Rosa i en Manel són els meus pares. Abans d'anar a Escòcia de vacances, es van quedar un parell de setmanes per casa ja que tenien la platja al costat. Aquest estiu el pare va poder agafar l'agost de vacances. La meva germana, la Mariona, té quinze anys. La nena ja feia un parell d'anys que l'havien perdut. Està insuportable. Era una sorpresa que hagués volgut anar a la platja amb tots nosaltres. Es veu que la nena té vergonya que la vegin amb els pares. Tonteries d'adolescent total. Ja la veus, estirada amb el seu i-Pod i les seves ulleres de sol d'aviador, damunt la tovallola mirant els socorristes:
-Tete, aquest any deu ni do el nivelazo, eh? -em va etzibar quan passava un socorrista per davant dels nassos amb el tors nu i, molt musculat.
-A mi què m'expliques nena. No estic posant nota a cada tio que passa pel meu davant. Però té de dir, germana meva, que tot i això, el nivell de les socorristes també a millorat respecte l'any passat.
-Vigila no et gravi i després li enviï a la Maria... -em va dir amb una rialla cent per cent amenaçadora.
-Seràs cabrona! -aviam què fas i què dius, eh. Ninyata...

La meva germana sempre que pot la deixa anar per molestar. Però bé, quan no em toca el putet ella a mi, li toco jo a ella. Som germans, amb quatre anys de diferència, però no tenim una mala relació. Només diré que com algun capullo la toqui, o li faci mal, ja pot ser Usain Bolt, que sinó acabarà malament.
-Marcel, anem a fer unes pales? -va cridar mon pare.
-Doncs... No ho sé. Estic una mica cansat.
-Què tens dinou anys per favor, nen! Com pots estar cansat!
-No em diguis nen! -li vaig dir mig emprenyat, ja que, a més a més, m'estava tapant el sol.
-Què passa? Tens por que et guanyi el teu pobre pare, gran i cansat?
El meu pare no era gran, ni estava cansat. El paio cada setmana se'n va tres dies a córrer i dos al gimnàs que té a casa, i que compartim. Es conserva com si tingués vint-i-cinc anys.
-Pare, què t'inventes. A les pales no guanya ningú. És cosa de dos. Com més tocs, millor. M'entens? -li vaig explicar les regles amb la meva germana rient de fons.
-Sí, sí, rieu-vos del vostre pare, que és molt divertit. Tu Mariona, aviam si la Vespa li compraré a la mare, i tu ni la tocaràs.
-Ai papa... -va dir la meva germana posant-se de bocaterrosa donant-nos l'esquena.
-Au va senyor Torres. Aviam si estàs en forma -li vaig dir amb una mirada desafiant.

El pare i jo vam anar a la vora del mar, on les onades deixaven el rastre d'escuma després d'haver esclatat. Vam pilotejar vint minuts comtats. No estava jo amb gaire disposició de jugar. El nostre rècord del dia va ser de trenta-cinc tocs. Al veure que no hi havia manera de batre'l, vaig deixar-ho estar i vaig anar a tombar-me a la tovallola. Vaig posar-me panxa enlaire. Tenia el sol just damunt meu; em cegava per complet. Necessitava girar el cap a un cantó per poder tenir els ulls relaxats. Deu ni do el moreno que tenia. La marca del banyador era ja molt visible, tanmateix encara no arribava al color xocolata que tenien la Maria i la Sònia. Però és que aquestes no tenen altre cosa a fer que tombar-se a prendre el sol.
-Mariona, has vist el cul d'aquella? Està ben posat,eh? Aviam quan te'n compres un com aquest! Ja,ja,ja,ja,ja. -li vaig dir descullonant-me de riure.
-Mira nen, crec que no tinc que envejar-li res aquella tia. Ja li agradaria tenir la meva figura esvelta. I tu continua xinxant, aviam si passo per casa la Maria avui... -va dir alçant la mà.
-Carai quin geni. Aviam si et baixen els fums maca, que no se't pot fer ni una trista broma.

Al cap de quatre hores, se'ns van fer les tres de la tarda. Hora de dinar. Vam recollir tot el que portàvem i vam anar cap al cotxe. No estàvem molt lluny de la platja, però com que sempre hi ha lloc per aparcar aprofitem i així no hem de caminar. Perquè caminar carregat amb tot fins a casa, després d'un matí llarg de platja, es fa dificultós!

Vam arribar a casa. Ens vam dutxar per treure'ns totes les restes de sorra que ens quedaven. La sorra que s'amaga a aquests llocs tan molestos de l'anatomia humana i, pica i pica, i t'has de gratar tota l'estona em posa irritable. Un cop duxats i refrescats, vaig anar cap al menjador. El meu pare, per sorpresa, ja tenia el dinar preparat. Amanida de cigrons amb filets de vedella; a l'estiu és el plat més bo, fresc i ràpid que hi ha. Un dia us donaré la recepta. Després de dinar, amb la panxa plena, vam anar tots al menjador, i com a les millors famílies, vam quedar-nos tots tres -la Mariona se'n va anar amb una amiga després de dinar- fent la típica becaina.

Un estiu per explicar. 4.

2009-08-15T13:37:00.009+01:00

-Vols que quedem aquest vespre per anar al cine? -em va comentar la Maria.
-Doncs... -vaig pendre'm uns breus moments de reflexió per pensar-ho-. Ara estic al Súper. Suposo que no trigaré gaire a sortir. Et va bé d'aquí a una hora?
-D'acord. A les nou em passes a buscar?
-Fet! -vaig etzibar mentre se'm dibuixava un somriure.

Quedava una hora per anar a buscar la Maria. Havia d'acabar ràpid la feina per poder anar a casa, treure'm aquella roba -ben segur que aniria corrents al cistell de la roba bruta-, dutxar i posar-me quelcom que em sentés bé i que li agradés a ella.
-Nen, has acabat de posar les llaunes de tonyina al prestatge? -va cridar en Manel des de l'altre punta del Súper com si es pensés que estàvem sols.
-Sí! I les llaunes d'olives també! -vaig contestar, també, cridant-li com un energumen.
-Doncs ja pots marxar! Au, adéu-siau.
El Manel no es caracteritzava precisament per ser gaire simpàtic a l'hora de dir adéu. Però ves per on, aquell dia vaig tenir sort i em va deixar sortir abans. Tot una sorpresa venint d'ell.

A casa no hi havia ningú. Hi havia una nota a la taula de la cuina, on la mare deia que, ella i el pare, havien anat a sopar a un restaurant nou de marisc que havien obert fa poc temps. Vaig esbrossar la nota.

A l'habitació -després d'una dutxa ben fresca- vaig obrir l'armari observant amb deteniment què hi tenia i què combinava millor. No sabia si posar-me una camisa blanca amb ratlles blau cel o un polo blanc. Les dues coses conjuntaven armònicament amb els taxans curts que em volia posar. Vaig decidir-me per la camisa. És més fresca. Converse o albarques vaig pensar. Les albarques eren infinítament més estiuenques, però al vespre sempre refrescava: les converse! vaig acabar decidint. No tenia necessitat de pentinar-me. Duia un d'aquests despentinats "pentinats", rotllo surfista. Cartera, rellotge -faltaven deu minuts per a les nou-, collaret més polseres, colònia i el casc de la moto. Arreglat, polit, guapo i amb ganes de veure la xicota més guapa de la costa.

A les nou en punt ja sonava el timbre de casa la Maria. Va sortir amb el casc penjant del seu braç dret, com si portés el bolso. Estava guapíssima. Feia un parell de dies que l'havia vist i, semblava com si hagués embellit encara més en aquestes quaranta-vuit hores. Portava posat un vestit cenyit al cos, de color negre, que l'hi marcava cada corba perillosa del seu cos de xocolata. El vestit s'acabava quan encara hi faltaven molts centímetres per arribar als genolls, deixant a l'aire aquelles cuixes i cames tan llargues i esveltes que tenia. Gràcies als tal·lons de vertigen que duia, era més alta i, se l'insinuava un cos més àgil. No sabia maquillat gaire; una mica els ulls i ja està Era una noia de bellesa natural, no l'hi calien pintures. Vaig estar uns segons sense dir res, només observant-la. I finalment vaig poder-me expressar:
-Co-collons... Sí que t'has posat guapa per anar al cine -vaig donar-li a conèixer la meva humil opinió tartamudejant com un babau.
Realment no és el millor que l'hi podia haver dit. Però és que si l'haguéssiu vist... Estava estel·lar, una deesa baixada directament del cel per venir amb mi a veure una pel·lícula.

-Sopem i després anem al cine o, anem al cine i després sopem? Que et ve més de gust? -Va preguntar-me amb una veu delicadament sensual.
-Doncs podríem sopar ara i, així, després estarem tranquils mirant la peli -li vaig contestar mentre la moto començava a bordar.
Va col·locar-se de paquet amb el casc ja posat. Un d'aquests que són de disseny. Dels ulls a la barbeta només hi tenia un vidre dur que feia d'escut protector. Li queia per sota el casc la cabellera, negre com el carbó, col·locada estratègicament per darrere com si es tractés d'una cortina. Vaig fotre-li gas a la CBR 600 i vam tallar l'aire directe cap al "Tapas&CO" (un restaurant amb moltes tapes variades i espectacularment bones, que sabia que a la Maria la tornaven boja).
Durant al sopar -entre d'altres coses- vam decidir el film que aniríem a veure més tard. Ella lògicament volia una comèdia romàntica. I jo... Jo volia el que ella volgués. Tanmateix si hagués anat al cine amb el Jordi segur que n'haguéssim escollit una d'acció amb sang i fetge per totes bandes. Però la Maria és la Maria i ella decideix. Finalment una romàntica, no vaig oposar-hi resistència. Vam comprar les entrades amb antelació per no tenir problemes. Teniem dues hores per sopar sense patir.
Em va explicar que la seva germana Maria del Mar -tenia vint-i-dos anys- havia acabat la carrera d'interiorisme i, ja havia trobat un estudi per començar a treballar-hi passades les vacances. Que la seva gateta Neva era guapíssima, bufona, cuca... -no entenia perquè m'ho deia una altre vagada. M'ho havia repetit possiblement més de cinc milions de vegades. Però jo allà, escoltant com un campió-. També va comentar de passada -tot i que per a un servidor va ser com si hi hagúes dedicat mitja hora ben bona ha anunciaro- com li agradava passar l'estona amb mi.
-Llavors dius que t'ho passes molt bé amb mi? -li deia com qui no vol la cosa-. Mira que bé, perquè jo tinc un munt de plans per fer amb tu. Sobretot si vas tan bonica com avui (això és una bona indirecta).
-Que tonto que ets -s'expressava amb un gran somriure.

La pel·lícula va ser molt millor del que m'esperava. Vaig riure força. Era un humor americà molt àcid però que de tant en tant feia que riguessis amb ganes.
-Sabia que t'agradaria! -va comunicar-me la Maria amb entusiasme-. Veus, si és que m'hauries de fer més cas. Tinc molt olfacte cinèfil.
-Sí, sí, tens tota la raó -li deia agafant-li la cintura d'abella que tenia.
Se'ns van fer la una i l'endemà em tocava treballar. Era una nit càlida però amb un aire fresc que ajudava a passar la calor i, amb la moto es notava molt més.
Quinze minuts vam necessitar per arribar a casa d'ella. Va baixar de la 600 d'un saltironet. Ens vam treure el casc a la vegada. Jo continuava assegut. Vaig posar-lo damunt del motor apagat i calmat i vaig creuar-hi els braços.
-Me n'alegro que t'ho hagis passat bé. Espero poder repetir la tarda un dia d'aquests -li vaig deixar anar, agafant-li la mà dreta tendrament acostànt-me-la a la boca per besar-la com si fos un cavaller i ella una dama.
Em va acariciar la galta amb la mateixa mà del petó. L'esquerra també va escalar l'altre cantó de la cara. Es va acostar i ens vam fondre amb un bes sota uns estels que miraven encuriosits.
-Adéu guapo. Gràcies per aquesta nit tan senzilla però tan bonica. Et trucaré -va pronunciar per posar el punt i final a aquella nit tan esperada.

Un estiu per explicar. 3.

2009-08-08T13:00:00.003+01:00

-Feia temps que no fotia aquesta calor -em va dir el Jordi eixugant-se el front amb la seva pròpia samarreta.
Era un dissabte molt calorós, amb una xafogor insuportable; d'aquelles que se t'enganxa tota la roba al cos; típica del més en què estàvem. Anava caminant pel passeig marítim amb en Jordi, mirant les paradetes típiques que s'hi montaven cada any. Sempre hi compro alguna cosa: una polsera o collar fetes per aquells negritos tan simpàtics -o almenys ho aparenten per poder vendre alguna peça.
-Què fem? -Em va dir en Jordi amb cara d'avorrit.
-No ho sé... Potser podríem anar a prendre una copa amb la Sílvia i la Sònia, que m'han dit que estarien al Palau amb en Munty.
-Millor això que quedar-nos aquí amb aquesta calor. Vull aire acondicionat!! -Va cridar, tirant-se de la samarreta per desenganxar-se-la.

Vam arribar al Palau. És un local que durant la tarda és un bar tranquil·let i, a la nit somple de joventut i és més bar músical-cocteleria. Estava força ple. Vaig donar un cop d'ull -fins on m'arribava la vista- a tot el local mentre el Jordi anava al lavabo. Al final, a la taula del racó hi havia la Sònia amb la Sílvia, però no en Munty. Elles dues són noies que estiuegen al poble des que eren petites i, l'altre és un retrassat que es creu alguna cosa perquè el seu papá té molts diners. Ens coneixem des que erem petits. Sempre va amb elles dues. Jo i en Jordi l'odiem. Ens encantaria maxacar-lo, però encara no hem tingut l'oportunitat, i aquella nit no la tindríem.

Va tornar del lavabo i vam continuar fins a la taula on seien les noies.
-I en retrassat d'en Munty on para? Està a casa amb els papás? -Vaig preguntar-ls'hi amb sarcasme.
-Ai nen, a vegades ets més idiota -va respondre'm la Sònia amb un somriure que se l'hi escapava sota el nas-. Vine aquí i fes-me dos petons, no?
En Jordi sempre m'ha dit que li agrado a la Sònia, però mai li he vist intencions o indirectes femenines; ella sabrà. El que sí que sé és que la Sílivia va boja pel Jordi des de fa un parell d'anys, i que durant el temps que s'estan aquí no para de trucar-lo, i ell n'està fins al ous. Tot i que s'han enrotllat moltes vegades; sempre que en Jordi volia. He de dir que no tracta gaire bé a les noies aquest capcigrany.
Vam fer-nos dos petons amb cada una d'elles. El Jordi va treure una cigarreta -no m'agradava gens que fumés en llocs on no es podia perquè més d'una vegada hem tingut problemes- i se'l va engegar tot i les mirades incriminadores i fulminants d'elles dues i, per descomptat, meva.
-Tranqui nen, que el Gordo no se n'adona.
Gordo era el mote que el Jordi l'hi havia posat al cambrer; es diu Marcos, però segurament pesa cent vint quilos i, per això el Jordi va ser tan original al posar-li Gordo.
-Ja saps que l'última vegada que et va enxampar et va fotre fora a patades i et va amenaçar que... -vaig començar-li a dir fins que em va tallar de males maneres.
-Calla cullons i no et posis pesat, eh?! Que hem vingut a divertir-nos. O no, nenes?
-La mare que t'ha parit... -Li vaig donar un cop al cap i li vaig dir que com l'agafessin una altre vegada aniria caminant cap a casa sol.

Va venir la Ia (una altre cambrera, molt simpàtica per cert) mentre el Jordi amagava amb poca discreció la cigarreta sota la cadira.
-Nen que t'he vist. Com el Marcos t'ho vegi et fotra fora. I ho saps -Li va dir amb el somriure tan seu que sempre regala.
És la tia més enrotllada de tota la costa. Quan era petit estava enamorada d'ella. Al anar-me fent gran me'n vaig adonar de la dura realitat, i em vaig penjar de la Maria, però així és la vida. També és cert que em treu més de deu anys. Però la tia continua estan molt bona: morena amb la cabellera llarga i ondulada on de tant en tant treu el nas la seva bellesa; uns ulls verds que fan caure de cul (sempre amb una ratlla negre a sota), un nas preciós, arrodonit i petit amb piguetes petites que l'acaronen i l'acotxen, uns llavis prims i llargs que sempre s'estiren per somriure, i un cos petit però molt ben proporcionat. Aiii, sí... "Mi amor de Juventud".
Només li va cridar l'atenció. L'encarregat del local és en Marcos i ella passava de bronques; creia que el que estava per damunt d'ella era qui s'havia d'ocupar dels problemes més "importants". Tant se li enfotia si fumava o no, mentre no crees altres altercats.

Vaig demanar un cubata de Coca-Cola amb Martini per començar la nit. El Jordi un gintònic -li agrada molt fer-se l'interessant davant de les ties. Elles dues tenien damunt la taula un parell de mojitos.
La Ia ens ho va portar i em va donar un petó a la galta mentre m'embolicava el cabell amb la mà esquerra; m'ho fa des que ens coneixem. Vam començar a xerrar. Les noies ens van explicar que aquest any hi havien bastants més guiris que anys anteriors i que s'afartaven molt dels italians que les rondaven cada matí quan es torraven sota el sol.
-Nosaltres vivim gràcies als guiris maca, i a les pijas com tu que veniu carregats de quartos cada estiu. -Va dir el Jordi amb un to molt despectiu.
-Precisament ho dius tu?! -Va dir la Sònia-. Tu que tens el pare amb més pasta de tota la costa.
És veritat, el pare del Jordi té una franquícia d'hotels que l'hi dóna molts calers. I també és veritat que gràcies als guiris ell n'esta carregat. Els dos tenien raó. L'únic que havia de treballar per guanyar-se la vida era jo!!

Les begudes venien i marxaven en pocs minuts. Els riures pujaven de to i cada cop eren més desmesurats. Tots quatre estàvem molt vermells i cada vegada teníem menys consciència de l'hora que era. Però ens ho estàvem passant molt bé. El Jordi quan va begut sempre es posa a explicar acudits. Però no n'acabava cap i això encara feia més gràcia. Vaig mirar el rellotge, i amb una concentració brutal vaig observar les agulles: la llarga apuntava al sis i la curta al tres. Pels altaveus sonava molt bona música. En el moment en què vaig fixar-me en l'hora sonava Zenttric, un grup boníssim que m'inspirava molt.
-Nens, per què no agafem les coses i anem a la platja. Fan festa amb unes tendes on hi toquen dj's -va dir la Sílvia mentre s'arrepenjava a la taula i l'hi acariciava lentament la cara al Jordi.
-Doncs és una bona idea. Per mi sí! -va respondre la Sònia-. És divendres i no tenim res ha fer demà. Anem a passar-nos'ho de puta mare!!
Se'm va asseure a la falda i va començar a sussurrar-me a l'orella.
-Va, anem-hi que ens ho passarem molt, però que molt bé...
A tal invitació no vaig poder negar-m'hi. Vaig fixar la mirada als ulls del Jordi. S'estava encarinyant amb la Sílvia. Em va mirar i em va picar l'ullet. Volia dir que acceptèssim la petició.
-Va, anem-hi! -vaig dir fent l'útlim glop de l' Estrella Damm.

Ballàvem. Sonava la música molt alta i la Sònia m'agafava pel coll i pel cap. Sentia com la seva llengua jugava amb la meva tota la nit. Notava les seves natges sota uns shorts blancs molt curts. Li acariciava les cuixes. Eren molt suaus; estaven pintades d'un color xocolata molt ben tractat. Es posava d'esquena a mi i feia moviments sinuosos, m'atreia amb un ball semblant al que fan algunes espècies d'animals. La seguia; li passava la mà per l'abdoment nuu -que deixava entreveure un top molt ajustat i curt- també pintat amb el mateix color que les cuixes; llis com una taula de surf treballat al gimnàs durant tot l'hivern per lluir-lo a l'estiu. En Jordi i la Sílvia havien desaparegut i no sabia en quin moment vaig enfonsar-me tan profundament en els ulls blavosos de la Sònia com per haver deixat de pensar en ells i no adonar-me'n de la seva absència. Em sentia atret pel ball i els llavis de la Sònia.
-Marxem a casa meva? -va insinuar la Sònia amb una veu molt dòcil.
-Sí...

L'endemà em vaig despertar al llit de la Sònia. Un llit llarg, ample i molt comode. No hi era. Vaig baixar a la planta baixa. Al entrar a la cuina vaig veure una nota al mig de la taula: "Bon dia guapo. Mira que m'he llevat per anar a comprar l'esmorzar. Si t'aixeques abans què torni, la casa és per tu. Fes el que vulguis. Els meus pares han baixat un parell de dies per assumptes de feina, no sé què d'un progecte... En fi rei, fins ara. Muack!!"
-Uf. La nit aquí, esmorzar... Espero que no es pensi el que no és -vaig pensar refusant del cap tots els records del Jordi dient-me com n'estava de mi la Sònia.
Vaig anar cap al menjador. Era molt gran. Hi havia una televisió pantalla plana d'aquelles macotes per veure bé les pel·lícules, un parell de sofàs blancs de pell, una butaca reclinable i taula amb cadires. Tot tancat per unes parets color préssec que li donaven lluminositat. Vaig estirar-me al sofà (per cert, comodíssim). Vaig engegar la tele i vaig quedar-me tranquil esperant que tornés la Sònia amb la ració d'energia que necessitava després d'aquella nit tan agradable i xafugosa d'estiu.

Un estiu per explicar. 2.

2009-08-01T13:09:00.006+01:00

-Marcel, llevat que arribaràs tard! -va cridar la mare des del menjador.
Eren dos quarts passades de nou, i en punt havia d'estar al Súper -és on treballava-. Cada dilluns igual. M'oblidava de posar el despertador i m'havia de llevar ma mare a crits. Vaig aixecar-me del llit d'un bot i cap al lavabo. Reservaré els detalls del que vaig fer allà. Em vaig vestir i, abans d'anar cap al curro, a la cuina vaig agafar una poma. La vaig ingerir ràpidament.
-Adéu mare, fins després! -vaig despedir-me sortint com un coet.
-No corris!! -va dir ella.

Vaig arribar a les nou en punt. Tan en punt que ja tenia el cap de l'encarregat mirant-me la nuca amb cara de mala llet. El cap es diu Manel. Un home vell amb males puces. Sempre posava cara de pocs amics. El pobre li falta un ull -el té de vidre- i, només per això, tota la mala llet la pagava amb els treballadors, i en particular amb mi. Però com que em feia pena, sempre que em cridava l'atenció intentava no posar-me gaire nerviós i fer-li més cas de lo normal. Perquè cridava molt, però molt. Tenia un timbre de veu molt agut i sempre que deia: "ei, tu!", se'l podia escoltar des de fora l'establiment i ja t'esgarrifaves. El pobre home només té el Súper. És la seva vida. Em va dir que hi treballava des dels divuit, i ara ja en deu tenir uns cinquanta llargs, imagineu la de temps que hi porta. La seva filla també hi treballa. Té dos anys més que jo i és lletja com un pecat, pobre. Duia els cabells rexupats cap enrere, emmanillats amb una cua feta amb pressa. L'hi convindria posar-se maquillatge perquè tenia la cara greixosa i plena de grans (es veu que quan era jove va tenir un problema d'acne i l'hi han quedat les cicatrius). La noia tampoc era gaire espavilada -veient de qui ha sortit tampoc ens sorprendrem de re- però hi posava voluntat.

Quan ja estava canviat, en Manel em va dir que comencés a contar tots els pots de tomàquet caducats que hi havia. I així va començar aquell dilluns.
Hi havia dies més avorrits que d'altres. Però de tant en tant, quan en Manel fotia una bronca a algú dels meus companys, no podia evitar partir-me el cul de riure, amb aquella veu tan de dona que tenia i aquells gestos tan grandiloqüents que feia, Semblava un titella. Com a mínim passaven més ràpides les hores. A la pobre Marta la tenia enfocada entre els dos ulls. Cosa que no feia com ell volia, crit al canto. La pobre estava molt cremada. Hi portava treballant un parell d'anys, des de que en tenia divuit. I quan anàvem a fora a esmorzar, o perquè ella fes una cigarreta, aprofitava per desfogar-se.
-El cegato aquest gilipolles porta tot el dia darrere... Que si fes això Marta, que si fes allò altre! Marta però com has posat això així?! Tu nena portant un Súper sola no duraries ni tres dies! SUB-NOR-MAL és el que és!! -m'explicava ella intentant treure tota la ràbia.
-Sí, t'entenc. A mi tampoc em cau gaire bé -li deia intentant no cridar gaire perquè no em sentís el Manel.
-Sinó fos perquè necessito les peles tiu, et juro que no l'aguantava un dia més i l'engegava ràpid.
-Sí, sí. Igual que jo, eh? Estic igual -li contestava amb calma perquè es tranquilitzés.

Els matins eren així. Poca cosa. El Súper és de poble i no és gaire gran. Erem cinc treballadors: el Manel, la seva filla que es diu Carlota, la Marta, un servidor i en falta una. Doncs sí, la senyora d'en Manel, una dona grossa com una vaca però molt simpàtica. Donava el toc més alegre al Súper quan no hi entrava ningú. Sempre cantava o taral·lejava alguna que altre cançó. I quan en Manel sortia a fer encàrrecs, posava la ràdio (una emissora musical força coneguda) i el temps passava molt millor. Sort que la Lluisa hi era, perquè aguantar l'encarregat tot el sant dia s'hagués fet molt pesat.
-Hola xato! Com estàs? Què tal amb l'amigueta aquella teva que tens? Què és la teva novieta?
Tot i que era molt xafardera, també era molt simpàtica i s'agraïa el seu bon humor als matins.
I així és com passava la mitja jornada, entre aliments, netejant el terra dels passadissos, contant pots caducats de tomàquet -i d'altres-, escoltant els crits de soprano d'en Manel i fent de psicòleg a la pobre Maria. Malgrat amb tot això, estava content de la feina que tenia, perquè, al cap i a la fi, la família Comes em van tractar bé i no em pagaven pas malament.

Un estiu per explicar. 1.

2009-07-26T21:28:00.009+01:00

-La festa està bé, oi?-em va dir el Jordi somrient.
Sonaven els Black Eyed Peas a tota castanya. Estava cansat de tota la setmana i tenia moltes ganes d'anar-me'n. Però la Maria volia quedar-se més estona.
-No fa ni dues hores que hem arribat Marcel, no vull marxar encara!-va dir cridant per culpa de la música altíssima que hi havia posada.

Vaig anar cap al sofà amb un got d'aigua a la mà. Vaig seure i des d'aquella posició contemplava tota la sala; fins i tot veia la piscina del pati on alguns s'hi banyaven, i d'altres feien el burro tirant-se de mil maneres diferents. Vaig mirar l'aigua del got -no n'hi quedava gaire- i veia que dins hi havia restes d'alguna cosa que no sabia què era. Vaig alçar el cap, mirava la gent com ballava. Els hi tenia certa enveja. S'ho estaven passant bé, i jo... Jo allà tirat al sofà com una manta acabada d'usar. Però és que no tenia ganes de res. Sabeu aquells moments en què tot el cansament se t'acumula damunt el cos i només tens ganes d'aclucar els ulls i ni tan sols un equip de música petant a tot drap fa que estiguis atent al més mínim detall? Així és com em sentia en aquell moment; en aquell divendres de juliol, en plenes vacances d'estiu. Vacances d'estiu que, per cert, no parava de currar de dilluns a divendres. D'aquí el cansament. Sigui com sigui, tenia ganes de fotre el camp i no trobava el moment de dir-los-hi. Aquella nit se'm va fer molt llarga, i finalment vaig acabar rendit, ben adormit al sofà vermell de pell d'aquella casa que feia olor a sal.

Vaig despertar-me que deurien ser quarts d'onze del matí. Continuava al sofà vermell. Al costat tenia un noi que continuava dormint -semblava més cansat que jo. Vaig mirar per tota la casa sense cap rastre de la Maria i el Jordi. No podia creure que m'haguessin deixat dormint a una casa aliena. Però sí, era ben veritat.
Vaig trucar a la Maria.
-Hola Marcel, guapo -va dir amb una veu molt arrossegada-. Què tal?
-Doncs acabat de llevar a una casa que m'és coneguda! Puc saber per què no em vau despertar si m'havieu vist dormint al sofà? -vaig preguntar-l'hi amb un to certament mosca.
-Buf -va esbufegar-, és veritat, quin error nen. Encara estàs a casa l'Alzina? (el noi de la casa de la gran festa).
-Acabo de sortir per la porta, fins fa cinc segons hi era. Escolta, el Jordi està a casa seva? -li vaig preguntar caminant cap a la moto que tenia aparcada a uns cinquanta metres de l'entrada de la casa.
-En Jordi deu estar a casa, sí -va dir sense que se l'entengués gaire per culpa de la cobertura.
-Ok, doncs aniré cap allà -li vaig dir ràpidament tancant el mòbil.
Vaig posar-me el casc. Vaig engegar la moto. Vaig pujar-hi. Li vaig fotre gas i vaig anar cap a casa d'en Jordi.

-Estàs enfadat, tio? -va dir el Jordi quan m'obria la porta de casa seva.
-No, tranquil. Simplement m'he estranyat molt al llevar-me en aquella casa. A més a més, tenia un paio al costat molt torrat -li vaig respondre mentre pujàvem a la seva habitació.
Vam estar parlant durant unes hores sobre la darrera nit. Va explicar-me algunes batallitas sobre gent -tot i que eren persones que m'importaven poc-, però al Jordi li agraden molt les xafarderies i jo li aguanto. Quan el tio va començar a fer-se pesat el vaig frenar i li vaig canviar subtilment de tema.
-Escolta, i parlant de ties... La Maria es va desmadrar molt? -vaig deixar-li anar com si res.
Sí, m'agrada la Maria. I no m'agrada poc.
-Pots estar tranquil -va comentar de passada mentre es posava el banyador.
Vaig respirar alleujat. No m'agrada anar de festa amb ella i no poder gaudir-la al seu costat. Crec que li agrado. De tant en tant em deixa senyals d'aquestes femenines que costen molt de captar, però que jo sí que les enganxo.
-Anem? -va preguntar el Jordi.
-Anem, anem.
Vam agafar la moto per anar a la platja de La Caleta més petita, la cala -com diu el mateix nom- més petita de tota la costa, però la més bonica.
En deu minuts ja hi érem. Vam deixar estirades a la sorra cremant les tovalloles i, sense dir més mots, vam fer un esprint directe cap a l'aigua. Aquell matí de dissabte el vam passar a la platja i, entre sol i mar, vaig gaudir el dia amb el meu millor amic, que és una de les activitats que més m'agrada fer durant l'estiu.

Resolució

2009-07-08T20:22:00.002+01:00

Ja tinc la resolució al tema "no sé què fer". Ja està tot aclarit, parlat i resolt! No era un problema, era un tema que sabia de parlar, acostar postures i intentar posar-se d'acord (sembla que parli d'un fitxatge de futbol). Ho hem fet.

Vaig trucar a la directora -després d'intentar-ho tres dies-. Li vaig explicar el què pensava, una mica el que vaig escriure al darrer text al blog. Ella em va entendre força i vam parlar una mica de tot plegat: sobre el teatre en general i el meu tema en particular. Em va dir que parlaria amb els professors comunicant-los el que l'hi havia dit i pensava. I que em trucaria al cap d'uns dies.

Em va trucar tres dies més tard, al migdia, quan no m'ho esperava. Tenia la veu cansada i no em va fer molt bona espina!! Però no volia dir re. Em va comunicar de seguida que passava a tercer!!! Sí, passaré de curs. Va parlar amb alguns profes, i van dir tots que no hi havia problemes. Tot i que en certs temes m'hauré de posar les piles, però ja ho pensava fer.

Crec que està dos setmanes pendent d'aquest tema no calia, però vaja, com que tot ha acabat finalment bé, ara m'importa poc. Però no ho he passat del tot "bé", tot sigui dit de passada. Ja està tot tancat i puc gaudir de l'estiu abans no comenci el meu últim curs al Col·legi del Teatre.

Ens veiem d'aquí un parell de mesos al cole!!

No sé què fer

2009-06-26T16:37:00.003+01:00

Torno a escriure després de moltes setmanes, de molts dies buits de reflexions i textos, per escriure altre vegada. Ho faig perquè ho necessito, simplement per això.

No sé si tinc un problema. M'explicaré: Ahir vaig anar a buscar les notes (les úniques que ens donen en tot el curs) al Col·legi. Estava molt però que molt tranquil. La veritat és que no m'havia plantejat en cap moment que pogués repetir. Al Col·legi del Teatre de Barcelona un cop s'acaba el curs, el claustre de professors decideixen si et foten fora perquè no tens aptituts per continuar en el món, si et deixen repetir (i així els i paguis altre vegada les vacances d'estiu) i finalment, si passes de curs. A primer vaig passar. Aquest any el paper -sota les notes- posava: "El claustre de professors considerem que l'alumne POT REPETIR el curs (parlar amb direcció). D'acord, i això que vol dir? Pot repetir?! M'estan fent un favor o una GRAN tocada de cullons.

Vaig anar a parlar amb la directora. La senyora em va explicar un resum del que pensaven els professors. Ells no estaven tancats a res, o sigui, que hi havia una porta oberta a passar a 3r. Havia de parlar amb el professo de veu on hi tenia un irregular (no ha assolit tots els objectius de l'assignatura, però va per bon camí) en els assoliments de la matèria. Què em va dir ell? Doncs bé, en poques paraules que necessitava tornar-lo a fer -no repetir, gran eufemisme- un altre cop segon per acabar de assentar bé bases de veu i cos, que necessito un any més per arribar a tercer tranquil, sense patir i amb una bona base per fer-lo bé i gaudir-lo, i sortit complet per enforntar-te al món real. Després d'això ja no vaig pensar en aquella porta oberta que em deixava passar al darrer curs.

Parlant amb els meus, i pensant amb els altres companys de classe, em van venir molts interrogants al cap. Som 19 a classes de matins. I només dos tenim la meravellosa possibilitat de repetir; 17 passen tranquil·lament a tercer. Sóc l'unic que tinc problemes?! Doncs no m'ho crec! No crec que el que em falti de tècnica ho hagi de resoldre tornant a fer tot el sant curs una altre vegada, amb totes les assignatures que ja he fet, i bé!

Doncs això és el que passa. Ara estic en un moment de reflexió. Estic desil·lusionat amb el Col·legi, descotent, no estic d'acord amb el criteri que utilitzen per posar notes a uns i altres, i menys amb un servidor. No sé si tornar a fer 2n, i com diuen els profes: jugar més, agafar més experiència, poder assolir el que em demana el profe de veu, explotar, passar-me tot l'any fent el que ja he fet amb companys nous i finalment, tornar a pagar una morterada per quelcom que no hi estic d'acord. Però el teatre és el que m'agrada més, el que em fa gaudir. Ara estic amb interrogants, no tinc respostes i em preocupa la situació. Però com m'ha dit avui un bon amic meu, faci el que faci mai serà una passa enrere.

Sobtada Companyia

2009-02-09T20:10:00.002+01:00

La història que explicaré a continuació va passar el dimecres de la setmana passada, dimecres 4 de Febrer. M'agradaria deixar-la escrita, que la poguèssiu llegir tots i totes perquè trobo que és una experiència que no passa cada dia, i pot fer reflexionar a més d'un sobre la vida humana i les seves miseries.

Dimecres a dos quarts i cinc minuts de deu de la nit, estava davant les portes del Poble Espanyol de Barcelona, a Montjuïc, perquè ens situem. A dos quarts en punt van tancar portes. Hi era per veure l'obra de teatre que feien els de tercer curs del Col·legi del Teatre de Barcelona -el primer taller dels dos que fan a l'any. Vaig arribar tard -cinc minuts- per una sèrie de circumstàncies que no venen al cas. En aquell moment vaig pensar quedar-me l'hora i mitja que durava l'obra assegut a un banc, però vaig pensar que seria massa avorrit i una pèrdua de temps. Vaig seure a un banc a pensar que podia fer. Finalment se'm va acudir trucar a un amic del col·legi, en Marc, sabent que ell plegava tard de la feina per proposar-li anar a sopar. Ens vam trucar i va acceptar la meva proposta. Vam buscar un restaurant pel barri de Sants. Vam anar a un que el Marc deia que estava força bé. Ens vam entaular.

Abans de seure, vaig anar al lavabo. Al tornar recordo que em vaig fixar en una dona que estava a la meva dreta (a l'esquerre del Marc). Sopava sola. Després vaig veure que menjava una sopa de cigrons amb espinacs. Tenia una ampolla de vi damunt la taula, un paquet de cigarretes, un mòbil bastan antic i el pa. No feia gaire bon aspecte, tenia cara de cansada. M'hi vaig fixar per tots aquests detalls, però no li vaig donar més importància. Ens van portar les cartes. Vam demanar; el Marc de primer una amanida i de segon un filet de vedella. Un servidor una pizza quatre formatges (massa típic, però ben bona). Vaig preguntar-li al meu amic si volia que li expliqués com m'havia anat el dia amb un tema relacionat amb tv3. Va respondre que sí, i vaig començar a narrar-l'hi. Quan gairebé no havia començat, aquella dona amb cara de cansada que he comentat fa unes ratlles es va dirigir cap a nosaltres, més concretament cap a mi, fent referència a unes paraules que havia dit jo: "i la última parella era la dels iaios".

- Tu creus que pots faltar al respecte d'aquesta manera. Creus que jo sóc una iaia? - Va dir ella amb dificultat a la parla i mig enfadada i/o indignada.

Aquí vaig notar que anava una mica beguda. Li vaig respondre que no havia faltat al respecte a ningú, ni ho havia dit amb cap intenció d'ofendre.

Això va ser el principi. Però ho resumiré tot a partir d'aquest moment per fer-ho més dinàmic i perquè el sopar va durar tres hores i aquesta dona va ser el centre d'atenció durant tota l'estona que va durar l'àpat.

Aleshores el Marc i jo ens vam mirar amb cara d'incredulitat, sorpresa i curiositat per aquella situació tan inesperada. Se'ns escapava un mig somriure sota del nas de tant en tant, però escoltavem amb força dedicació les paraules d'aquella dona. Doncs bé, a partir d'aquest moment, ella, ens va explicar la seva vida i, més jo que el Marc, li anava donant converça perquè la seva vida anés fluint a través de les nostre orelles. Això sí, cada vegada amb més dificultat gràcies a l'ampolla de vi sencera que va beure i el paquet sencer de tabac que anava fumant. La pobre dona cada vegada anava mes borratxa, i quan se li va acabar el vi, va demanar una Voll Damm, ven carregada d'alcohol. Anava tan beguda que no sabia com fumar. Agafava una cigarreta, li feia tres cal·lades, i la deixava al cendrer, i en treia un altre. i feia el mateix ritual. Hi va haver un moment que li vaig pregar que parés de fumar ja que el fum -com sempre- venia tot en massa cap a mi. Em va respectar la pregària. Al cap de trenta segons, em va preguntar amb un to tirant cap al imperatiu: "ja puc tornar a fumar?". Vaig veure que l'halcohol feia que no tingués nocions del temps.

El resum de la seva vida i tot el que ens va descriure seria el seguent. Va començar explicant-nos que es deia Maribel Macià, que era directora de càstings, que havia sigut model, però que la Mascó era més alta, més guapa i que li va guanyar el lloc. Ens va repetir unes cinquanta de vegades, sense exagerar, que tenia cinquanta dos anys i que no ho semblava; podria ser la vostre mare -deia. Tot el món de l'art és una merda, tothom enganya a tothom i només entra dins qui té contactes -en part, això no li discuteixo-, es veu que també li havien ofert un contracte per ser la nova directora del concurs Fama ¡a bailar! I que su estava pensant. Que l'havien cridat per fer de jurat a molts llocs pel nom que tenia, però clar, ella no era especialista per analitzar si algú valia o no. Ens va explicar que tenia un fill que feia metro 90, que era molt guapo i l'havia introduit al món del modelatge. Ens va ensenyar la fotografia i molt atractiu segons el meu criteri personal no és. Aleshores hi va haver un punt d'inflexió, al llarg del sopar n'hi van haver tres. Aquest va ser el primer. Va explicar el per què estava tan malament, i sobretot perquè volia oblidar les penes bebent. Es veu que el 6 de Febrer faria un any que havia enterrat un fill que era autista, i que no ho havia superat. Al moment d'explicar-no-s'ho li van caure les primeres llagrimes. Aquí em va agafar descol·locat per complet. Durant el sopar, va plorar dues vegades més, sempre que tocava aquest mateix tema. Vaig mirar el Marc. Em va mirar. La vam mirar, no sabiem que dir. Qualsevol mot en aquell moment, en aquella situació tan rocambulesca hagués sigut bastan violent. Però bé, jo la vaig intentar calmar. Es va calmar. I va tornar amb les seves històries. Feia "resets" com si res hagués passat. Començava altre vegada a dir-nos que tenia cinquanta dos anys, que no es els aparentava, que va ser model i que aquest món és una merda. Però cada vegada anava apuntant alguna coseta nova a la magnífica biografia. Com per exemple que tenia una parella, que no era el seu marit, sinó un senyor amb qui compartia sexe, sentiments, un senyor que li donava diners i que li donava companyia i estabilitat, tot i que no vivien junts. Amb tot això continuava amb la destrucció de neurones entre vins, cerveses i cigarretes. Poc a poc anava repetin-se més, vocalitzava menys i li costava més obrir els ulls.

Era una dona xupada, fina com un escuradents. Tenia un cabell deixat, aspre, ros, una mitja melena que acabava amb moltes puntes obertes. Uns ulls pintats de negre gairebé clucs pel cansament, l'esgotament i el sofriment de dur a sobre tant alcohol. Duia posada una espècie de samarreta d'un material que s'acostava al texà, amb una mica d'escot. I uns pantalons texans que li arribaven fins a més amunt de la cinutra. La seva mirada en molts moments era trista, i deixada portar per unes pobres vagues nines. Però de cop i volta l'obria, somreia i continuava amb el seu monòleg. Poc a poc s'anava acabant la història. Poc a poc, amb lentitud, el bar s'anava buidant i la cambrera recullia les taules i, nosaltres allà, escoltan amb atenció aquella pobre dona faltada de companyia.

Les últimes coses que ens va dir, a part de les movioles de tot plegat, és que l'únic que podia fer per nosaltres, per ser tan macos (s'ha de ser maco per aguantar-la durant tanta estona) era que ens podia ajudar a entrar a algun lloc (televisió, cinema., etc. Gràcies als seus contactes). Li vam dir que voliem ser actors i ella molt amable ens va donar el seu mòbil perquè la truquéssim l'endemà. El mòbil era d'ella sí, ho vam comprobar, però dubtavem molt de la seva sinceritat amb moltes coses, encara que anés ebria.

Ja estavem sols al bar, nosaltres tres i la cambrera. Li vam dir que ja era hora de marxar. Ella es va aixecar, i va anar al lavabo, no sense fer un "amago" de caure, per sort les seves mans encara van reaccionar a temps i va poder recolzar-se a una taula. Amb prou feines va anar i va tornar. En aquest espai de temps sense ella el Marc i jo vam parlar de la situació. Vam al·lucinar. Fins i tot vam pensar que no fos una càmara oculta, però no. La dona va tornar. I mentre intentava posar-se la caçadora em va dir que li pagués el sopar. Em vaig quedar astorat. M'ho va tornar a dir. Li vaig respondre que si volia li pagava amb els seus calers. Sí, sí, fes això -va dir. Li vaig pagar la seva sopa amb els seus diners, i la meva pizza amb els meus. Vaig veure que no aconseguia posar-se la caçadora i la vaig ajudar. Li vaig cordar la cremallera i li vaig desar els trastos al seu bolso. Aleshores la Maribel va anar contra la cambrera i va començar a dir coses incohorents que no entenia.

- Oye fulanita, este verano te di cinco euros. Cinco euors te di! Y mira como me tratas. Quiero que me los devuelvas!

La pobra cambrera només li deia que sí per no tenir problemes. Em vaig enfadar i li vaig dir que ja estava bé, que ens n'anavem. Abans per això li vaig preguntar si era normal que el estavem veient aquella nit. La cambrera va dir que sí, que era una rutina. En aquell moment la vaig mirar amb tristesa. Vaig anar cap a ella i li vaig dir al Marc que no la podíem deixar tirada, que no arribaria ni l'endamà sola a casa seva. Ell em va mirar dient-me que no, que ens n'anessim. Li vaig dir que no, que l'haviem de portar. Finalment la vaig agafar, el Marc li va agafar les dues bosses que tenia de la compra i vam sortir fora del restaurant. Vam donar unes passes. Caminava donant toms, fent zigues zagues. Va topar amb una noia que va deixar anar un gest de sorpresa i es va fotre una pinya contra uns testos d'aquests grans amb plantes que hi han a les voreres. Vaig veure que no s'aguantava sola. La vaig agafar -no pesava gens. era tot aire- i la vaig portar fins a casa seva, a uns vint-i-cinc o trenta metres del restaurant. La vaig col·locar contra la paret i li vaig demanar les claus, em va dir que no retiran-me la bossa. Va està cinc minuts buscan fins que em vaig cansar d'esperar. Li vaig agafar i les vaig trobar. Vaig obrir el portal. Vam entrar. La Maribel ens va dir que el portal no podia quedar obert, que s'havia de tancar, però clar, no podiem quedar-nos tancats nosaltres, la vaig tornar a agafar i cap a l'ascensor. Segon pis. Vam obrir la porta de casa seva, la vam portar al llit. Es va aixecar, va anar al lavabo, jo vaig aprofitar per veure el pis, llarg i força macot. Em va dir que no el mirés, però gairebé cau quan ho va dir i, el Marc la va haver d'enxampar al aire. Vam anar cap a la porta per marxar, i abans de creuar-la va dir que ens quedèssim a fer una copa. Aquí el meu bon amic Marc ja va treure una mica la mala llet enscurada amb bona fe.

- Mira Maribel, veste'n al llit! I si tens que potar, pota, però ves a dormir carai! -Li va dir el Marc.

- Has vist el teu amic, gairebé no ha dit res durant la nit, i mira com em parla ara. - Li va respondre.

- Mira Marible, el que has de fer ara és anar a dormir, passar la mona i dema serà un altre dia, un altre dia on segur que nosaltres no hi serem. Au, bona nit, descansa.

Aquestes van ser les nostres darreres paraules. Un cop vaig dir això, ens vam anar allunyant de la porta, ella la va tancar amb delicadesa, lentament, sense dir re, amb una mirada penetrant, amb una mica d'odi per no haver-nos quedat amb ella, però que en el fons portava agraïment cap a nosaltres per la companyia que li vam donar. Vam agafar l'ascensor i vam sortir del bloc de pisos on al 2n 3a i quedava una senyora que es diu Maribel Macià i que durant unes quatre hores va necessitar l'ajuda de dos nois de vint anys que per casualitat van anar a parar al mateix restaurant que ella, a les mateixes taules, que la van escoltar, li van donar companyia i la van portar a casa quan ella no s'aguantava dreta. Una senyora de cinquanta dos anys que ves a saber la vida que ha tingut, però que ara no està passant un bon moment i que des d'aquí, només per l'experiència que ens va donar, espero que estigui bé i que intenti gaudir de la vida, perquè ves a saber com seran les persones am qui es trobarà en un futur. Cuide't Maribel.

As de piques per cap d'any

2009-01-01T21:33:00.002+01:00

Avui és 1 de Gener del 2009. Fa unes hores que vam començar l'any. Un nou any amb -segurament- els mateixos proposits que ens vam proposar per al 2008 i que finalment els vam deixar pel '09. Avui em toca parlar del per què els meus caps d'any no són el plan perfecte, o es planeja com a pla perfecte i sempre acaba sent una cosa totalment diferent.

Ja fa uns quatre anys que celebro el cap d'any, entès per celebrar el fet que després d'empassar-me els dotze granets de raïm, tanco la porta i me'n vaig de "festa". El primer el recordo amb dos amics conegut d'aquell mateix estiu, anant de discoteca en discoteca com un rodamont sense trobar la diversió. El segon al mig d'un bosc, dins d'una fàbrica tètrica, freda i amb gent desconeguda, i el pitjor encara, sense carnet ni cotxe. La tercera al poble, amb gent coneguda, molta gent coneguda -amb no gaires ganes de veure- potser de les quatre la menys dolenta. La darrera, la de fa unes hores, l'he passat amb el meu millor amic, rodejat de nens coneguts amb poques ganes de saludar, de no ser reconeguts per ells. No va ser la pitjor, però reconec que part dels trenta euros que ens va costar l'entrada, els vam llençar a les escombraries.

Per què la primera nit de l'any on moltíssima gent acostuma a sortir i passar-s'ho bé, no és mai perfecte o, ni tan sols s'hi acosta? És una reflexió que ara ja tenint un as de caps d'anys dolents, em faig a fons. Pudé és que és l'única nit de l'any en que m'hauria de quedar a casa. Per què si tothom surt, he de sortir jo també? Això s'ho deu preguntar més d'una persona. Però tampoc ha de ser per això, si vull sortir, surto i m'ho passo bé. Deu ser per una altre cosa que potser és fruit del destí.

Per l'unica cosa que podré recordar la nit del 31 al 1, és perquè em van fer el primer control d'alcoholèmia de la meva vida. Fins ara, sempre havia tingut la curiositat de que me'l fessin i mai haviem tingut aquesta "sort". Però ahir no tenia masses ganes de que em fessin bufar. A les quatre de la matinada em prenia un cubata, l'únic de la nit. A un quart de sis agafavem el cotxe i només arrancar ja vam veure un policia que ens feia llums per procedir al control. Això és tenir sort! Suposava que no hauria cap problema per passar-lo, però havia begut aquell got de tub amb alcohol -exactament vozka amb llimona- i tenia certa incertesa del que podia passar.

- Tiene carnet de conducir?
- Sí. -Li donc.
- A bebido algo esta noche?
- Sí, un cubata.

- Abra la bolsita i quite la boquilla. -L'obro.
- Métalo en el abujerito y sople hasta que le diga que pare. -Ho faig.
- Mire, 0'00! -Em calmo i marxem.

Sempre hi ha una primera vegada per tot i sempre és quan menys ho desitges. Però un cubata amb dues hores entre mig no era motiu per la preocupació, però el cos reacciona d'aquesta manera. Tot va anar bé, una experiència més, divertida, interessant i a la vegada tensa. A les set en punt de la nit deixava en Quim a la porta de casa perquè anés a reposar -ell si que havia begut, tot i que no gaire més que jo. A un quart i cinc de vuit m'estirava al llit després d'haver netejat les converse plenes de taques per les múltiples trepitjades que em van regalar tota aquella colla. Finalment aclucava els ulls i deixava enrere un any més, un cap d'any més, un cap d'any que forma part d'un as de piques molt especial.

Viatges sí. Malalts no.

2008-12-30T17:41:00.003+01:00

Fa un parell de dies que vaig arribar del nord, del sostre d'Espanya. Exactament d'Euskadi, el nostre país germà, País Basc. Vaig fer un viatge de quatre dies i tres nits amb els meus dos grans -i reconeguts- amics. El problema de no haver pogut aconseguir feina durant l'estiu i la conseqüència de no tenir un duro, signifíca que els viatges s'han d'aplaçar per quan l'economia va millor. Ara hi va, i per tant, es pot viatjar.

Vaig començar a treballar aquest darrer Setembre i, al veure que aconseguia bastants diners amb una aparent facilitat, ens va donar llum verda a planejar un bon i il·lusionant viatge per les dates de Nadal, al Desembre. L'excusa ens la va donar l'aniversari de l'Albert. Un regal, un viatge, tot pagat (transport i allotjament) i cap allà!

Fins aqui tot és molt bonic i la nova entrada no és per explicar-vos amb exactitut com va anar el viatge, sinó per comentar un fet que passa sempre i que pot fer gràcia o pot fer plorar. L'últim viatge que vam fer tots plegats va ser pel meu aniversari, al Maig. Vam anar a Mallorca. Malauradament em vaig posar malalt. Vaig passar-me els quatre dies al llit amb angines, les quals no van poguer ser curades per la inutilitat d' una metgesa russa que em va atendre el segon dia -que no va servir per a res.

A Euskadi vam planejar moltes coses, pensàvem què podríem fer, on podríem anar, quines coses visitar, quantes basques conèixer, etc. Tot això ho anava planejant amb el Quim. Però el malastruc es va posar malalt. Un altre viatge amb un que no es trobava bé. Ell, com jo, els quatre dies al llit. Ell, com jo, amb un començament d'angines, evolucionant cap a un refredat i després a una grip. Però ell, no com jo, va tenir un parell de metges que li anaven diagnosticant el que tenia i, intentàven donar-li el que necessitava perquè es recuperés el més aviat possible. Així amb tot, l'últim dia, la tornada cap a terres catalanes, ja es trobava molt millor.

Faltava l'Albert. Pensava que ell es posaria malalt a Madrid, el següent viatge que tenim planejat fer. Però es veu que li va agafar enveja i va volguer-se posar malalt a la tornada. Li van venir els estornuts, els calfreds i el mal de cap. I ara el tenim entre llençols i drogat fins les orelles.

Al febrer ens toca Madrid. Tots tres ens hem posat malalts en viatges, l'Albert gairebé ratllant el límit, per tant, el pròxim viatge toca que tots nosaltres, o una de dos, no ens posem malalts i poguem disfrutar de la capital espanyola, o que tots tres estiguem quatre dies curant-nos els uns als altres. Sigui quina sigui, el que segur que no faltaran seran les riatlles, les bromes i el bon humor. Perquè això sí que ho tenim tots tres, estarem malalts, però sabem com divertir-nos!

Us espero a Madrid!

I si canto trist

2008-11-21T01:03:00.002+01:00

Gràcies Lluís per deixar-nos aquesta petita joia. M'emociona i em desperta per dins sensacions que, crec, no ho fa cap altre cançó. Per tot el que diu i per què ho diu, és meravellosa, impresionant. De veritat que gràcies. Sempre seràs un dels grans.

Física o Química

2008-11-07T19:14:00.003+01:00

Avui toca rajar de valent. Rajar d'una serie de televisió estatal que donen per la cadena dels tres "quesitos" els dilluns a la nit. La serie porta per títol, el títol de l'entrada: Física o Química. Em podrieu titllar d'hipocrita al saber que miro la serie des del primer capítol sense haverme'n perdut cap. Sí, és cert, m'agrada veurela. El que no m'agrada d'ella són varies coses. Primer de tot el ventall d'actors que encarnen els personatges joves, els que en teoria són la referència més clara dels adolescents d'avui dia. Lamentables tots i cada un d'ells. No sé si a cap de vosaltres -si mireu la serie- us hauran transmés cap emoció o sentiment, alguna cosa que us fes brotar per dins alguna cosa, papallones que en diem. Re de re, nuls davant de camara. Però és normal. Al càsting segurament van posar: "se precisan chicos y chicas de 17 a 20 años guapos y con algo de idea para interpretar. Pero sobretodo que sean guapos!!" I això és el que van trobar. Quatre xavals -més la mediàtica Angy sortida d'un reality que al veure que no venia gaires albums va decidir probar sort al món complicat de la interpretació- que donen bé a camara, que són guapots -el xinés no sabria com calificar-lo- i que fan que tota l'adolescència espanyola es quedi mirant la televisió els dilluns a la nit, donant audiència i a la vegada fent guanyar molta pasta a la cadena privada. El que m'indigna és això, que en tenen prou amb quatre caras bonitas per desenvolupar l'ofici d'actor. No hi han nois d'aquestes edats que siguin bons i a la vegada que tinguins bona presència física? Qui fa aquests càstings?! Reflexionem'hi.

Una altre cosa que no m'agrada gens són les trames tan patètiques i dolentes que escriuen. Tot està més que previst. Donen voltes als mateixos temas tòpics de l'adolecència i, crec que amb tanta audiència jove, el que podrien fer és currar-se una mica més els temes i ensenyar una cara molt més profunda de la vida i no tan comercial. Denúncia contra el tema fàcil!

I la tercera cosa i última que no entenc gaire, tot i que ho respecto i tampoc mi fico, és perquè tants bons actors com Núria González, Xavi Mira o Joaquin Climent han acceptat fer una serie tan justa -parlant de trames i arguments- com aquesta. Però suposo que la tele tira molt econòmicament parlan i s'han de guanyar la vida, però també és cert que aquests actors tenen un crèdit bastan alt.

I fins aquí la rajada. Què m'agrada d'aquesta serie us preguntareu? Doncs no us ho sabria dir del tot, alguna història sí que no està mal i té quelcom interessant. A mi em tiren les noies guapes i aquí n'hi ha. Alguns actors de talla alta que m'agrada veure com fan la seva feina. I com va dir un amic meu, és una serie dolentíssima però t'enganxa, com la droga.

Allò que vàrem ser

2008-10-31T18:57:00.002+01:00

Il·lús de mi, m'atrevia a dir que conec a les persones. L'experiència m'ensenya cada dia coses noves sobre l'ésser humà. Allò que pensaves d'aquella persona s'esfuma, s'esborra, se'n va i no saps per què. Penses, serà que té problemes? Però no te'ls explica. De cop i volta t'escriu una pel·lícula i tu te l'has d'empassar com les patates fregides. Sense solta ni volta es treu de la màniga una excusa per no tornar a parlar més amb tu, i un servidor, com un bon noi, ho has d'acceptar sense més.

No hi ha cosa que em faci més ràbia que la gent que no té personalitat, i si la té, que sigui d'una persona deu anys menor que aquesta. Però que passa, que aquesta persona jo l'apreciava, infantil o no, l'apreciava i l'estimava. Després de passar llargues estones parlant amb ella, de converçar, de conèixela, de saber d'ella i ella saber de mi, de lligar una amistat que semblava forta, arriben dies -un cop ja saps com és ella- en que la notes estranya. I ho veus a l'instant malgrat ella ho negui. Saps que li passa alguna cosa. L'intentes ajudar, que t'expliqui el problema. Ella no ho fa. Potser és que no confia del tot en mi? Ves a saber.

Baixons en té tot el món, sempre tenim dies de tot, de bons, de dolents i, de molt dolents. Si un amic teu té un dia dels molt dolents, com que és un bon amic, l'aguantes perquè saps que li passarà. Aquesta persona de la que estic parlant tota l'estona, n'ha tingut, jo els he aguantat, i sempre l'he intentada ajudar. Aquesta setmana li va passar una cosa diferent, una cosa que encara no entenc, per molt que hi pensi. Tot allò que vàrem ser, per aquesta persona, ja no significa res, considera que ets un més, i no és capaç de dir-te perquè. I el més fort no és això, és que la culpa no és meva, no sap que passa i ho aparca tot a un cantó. Com que no tinc sentiments jo, oi?! Que més dóna si tot el que sento jo, a ella l'importa un rave!! D'això em queixo, del ser humà, a vegades impredictible.

Puc entendre que si faig alguna cosa malament, pugui queixar-se i rectificar els meus errors. El que no entenc i em fa molt de mal és que em deixi'n de banda com si res hagués passat, com sino haguèssim viscut res junts, com si tot allò que vàrem ser ja no tingues raó de ser i s'hagués esfumat com l'aire que respirem.

[Malgrat tot, espero que tornem a ser allò que varem ser. Prente el teu temps]

PAINTBALL

2008-10-12T20:31:00.002+01:00

Avui era la primera vegada que hi anava: a disparar, a embrutar-me de fang, a arrossegar-me i, en definitiva, a passar-m'ho d'allò més bé jugant al paintball!

Dos amics i un servidor hem acompanyat avui al nostre amic Albert -pels seus vint anys- a jugar a paintball. Quan em va proposar l'idea em va interessar molt. Sempre me n'havien parlat, n'havia escoltat coses, inclús havia vist reportatges a la televisió. Mai m'havia plantejat enserio d'anari, tot i que l'interés i era. Finalment, avui i he anat i he de reconèixer que les espectatives -que eren altes- no m'han defraudat. S'han mantingut altes durant tot el matí.

Un mono, una escopeta d'aire comprimit amb les seves 100 primeres boles de pintura , una mascara i les ganes d'anar a la "guerra", tot això és el que necessitàvem per jugar. Un cops llestos "a por los Charlies!!".

Hem fet uns vuit jocs. Alguns eren més entretinguts que d'altres, però tots tenien la seva part d'emoció i tensió. El cansament passava factura, el fet d'estar aguantant durant una estona llarga algunes postures de defensa, et deixava al final del joc les cames fetes pols. Però "matar contraris" et compensava aquell cansament, menys quan el "mort" erets tu, que a part d'eliminar-te automàticament de la batalla, depèn d'on et vingués el bolasso acabaves amb un cert dolor -que es pot suportar perfectament. Les boles del equip blau -jo era del vermell- han anat a parar en dues ocasions en el meu braç dret, una al front del casc i una última a l'os de la cama esquerra. La darrera deu ni do el mal que m'ha fet.

Després d'unes quantes hores de trets, enguarrar-te amb el fang, correr, saltar, arrossegar-te, cridar, fer tàctiques i guanyar algun que altre joc, em deixat els monos, el casc i les armes, per tornar al cotxe, sortir del bosc i tornar a la vida real, on a les guerres de veritat no juguen amb pintura, sinó amb bales de veritat. Pensem'hi.

Contracte firmat i barrat

2008-09-20T14:40:00.002+01:00

Per fi !!!

Dic per fi amb aquest to imperitu perquè ja he aconseguit el que venia buscant els darrers tres mesos, F-E-I-N-A ! Buscant i buscant finalment em van trucar d'una de les entrevistes que havia fet; m'havien seleccionat. L'endemà de la trucada vaig haver d'anar a una mena de reunió de benvinguda on ens van explicar en què consistiria la nostra feina. Comercial tècnic de vendes és el que sóc en aquests moments. El meu objectiu és anar a les llars a fer analítiques d'aigua i, informar de l'estat de salut d'aquestes. L'objectiu final és fer veure les solucions al tema i com es pot tractar. El tractament consisteix en dues màquines: DESCALCIFICADOR i OSMOSSIS. L' una per treure la calç de tota la casa. L'altre per beure i cuinar.

Un cop sabut la finalitat de la nostra feina vam haver de trucar aquella mateixa tarda per dir si ens interessava o no la feina. Vaig dir que sí. Una setmana seguent em van posar damunt la taula un contracte de venda mercantil on, després de llegirme'l amb deteniment, vaig deixar la meva firma a quatre fulls. Al cap de tres mesos d' estar buscant feina, ara ja, per fi, la tinc. I espero que per bastants mesos.

Entre entrevistes

2008-09-09T15:59:00.002+01:00

Avui amics parlaré d'entrevistes de feina. Sí companys, sí! Em disposaré ha explicar-vos una mica com veig aquestes entrevistes tan "agradables" i "simpàtiques", tràmits dels quals desenvoquen a una futura feina -tant si agrada com si no.

Mes de Setembre. Mes on les ofertes de "curro" augmenten; l'estiu s'acaba i arriben les temperatures baixes amb la seva habitual rutina i, amb això, més feina. Un servidor ha de trobar feina per -com ja vaig garlar en una antiga acutalitzacio- tenir més capital. Les darreres setmanes he anat buscant feines i, a sigut a través del Diari de Terrassa on he trobat algunes de les coses més interessants. L'ho de deixar currículums ja no funciona -a mi, almenys, no-, ara i, com s'ha fet sempre, s'ha de mirar el diari. D'aquí en vaig treure varies i sucoses ofertes de feina. Vaig trucar i vaig concertar entrevistes personals.

No estava gaire posat en les entrevistes personals, a la meva vida no he tingut l'oportunitat de fer-ne gaires. Vaig poder descobrir que les entrevistes són en massa. Les poques que havia tingut fins al moment, arribava, em feien passar, i quasi al instant, l'entrevista. Les últimes no: arribo, em fan passar a una saleta amb un paper sota el qual hi tenia una espècie de carpeta de pell (per escriure millor) i, em feien passar a una saleta amb més individus com jo. Tots asseguts, sense dir mots, mirant al sostre, al terra, a punts on la resta d' ulls no es creuessin amb els seus. I jo que començo ha apuntar l'espècie de test psicotècnic-professional. Vaig comprovar que el que feia aquest test, el venia a totes les empreses perquè tots són iguals. O totes les empreses es posen d'acord per fer el mateix. En qualsevol cas, jo omplia tota aquella serie de dades personals-professionals que em demanaven. Un cop acabat, es deixava sobre la taula de la recepcionista-secretària i, a l'ho més divertit, esperar a que pronunciïn el teu nom. Cada entrevista dura uns deu minuts; com més tard hagis arribat més gent passarà davant teu, però amb un llibre o el sempre amic mp4, aquesta estona tant i tant avorrida, et pot ser molt més agradable i lleugera. Toca passar a l'entrevista.

El meu nom no l'enten ningú. Quan dic ningú, vull dir, cap persona sigui d'aquí o d'allà. No l'escric bé? Crec que llegir Arnau no és difícil. Doncs bé, les persones encarregades del personal són mig ignorants, pel que he vist fins al moment. M'han dit bastantes coses: que si sóc alemany, que si Armand, pensava que erets de fora, "oye que pone aquí ...", etc. M'hauré de fer al càrrec -com tanta altre gent amb noms i cognoms molt catalans- que costa d'entendre i/o llegir-lo Un cop el problema inicial és tractat, passem a dins la sala per parlar de feina, de sous -com més "pasta" millor-, aptituds i, una miqueta de la vida de la persona entrevistada, en aquest cas, jo mateix. Tota la xerrada va bé, crec que no se'm nota nerviós i parlo sobre els dubtes que tinc. Responc a totes les preguntes amb sinceritat -no com altre gent, sense entrar a valorar si està ben fet o no, que menteixen per aconseguir feina. En definitiva, una entrevista bastant normal.

De moment no hi ha hagut sort, continuo sense feina però amb "ganes" de seguint-ne buscant. I pel que fa a les entrevistes, seguiré omplint formularis, esperant al meu torn, i explicaré per enèssima vegada la meva vida a un senyor que no conec de res. I tot plegat, per quatre rals.

Passeig

2008-09-03T21:37:00.003+01:00

Passejant per la vorera que va des de casa meva fins el forn de pa, puc veure quantitat de coses; un munt de persones i diversitat de múltiples colors i formes, que donen vida als carrers. Per arribar-hi -on cada dia compro dues barres de quart i, de tant en tant també cau algun que altre croissant- he de travessar tres carrers, una plaça i girar dues cantonades.

Surto per la porta de casa i el meu veí em saluda per la finestra -amb un somriure mentre talla algunes de les plantes que deixen caure fulles pel balcó. Continuo el meu camí i quan ja he travessat el primer carrer veig a la llunyania la meva mare. M'acosto i li pregunto d'on ve. Es veu que torna de plaça; ha anat a comprar verdura i fruita per la setmana.Li faig dos petons i la deixo enrere. Segueixo dos carrers més fins arribar a la Plaça dels Coloms. Allà observo just al mig, una colla de coloms que picotegen grans de pa de la mà d'una dona gran. Giro una mica el cap i veig el quiosc. Recordo que ahir va guanyar el Barça i decideixo comprar l'Esportiu. Surto amb el diari sota el braç, travesso de cantonada a cantonada tota la plaça i passo per davant de l'Ajuntament. Al seu balcó hi voleien tres banderes, dues que m'agraden i la tercera... En fi, la tercera sobra.

Passades les dues cantonades arribo al forn, però me'l trobo tancat. Miro al cel. Ara està buit de núvols, només existeix un blau molt clar que pinta el sostre de la terra. Puc veure-hi el sol com il·lumina i es dibuixa a les finestres de tots els edificis. Trec una cigarreta del cartró que hi tinc a la butxaca. L'encenc. Li faig un parell de calades. Respiro fons, tanco els ulls, les disfruto.

Torno cap a casa desfent els cinc minuts de camí. A la tornada em trobo amb el meu fill, té vint anys i encara no sap que vol ser a la vida, però és bon nano. Li pregunto al Xavi que fa, cap on va. Va acompanyat d'una noia -no sé si és la seva xicota perquè cada dos setmanes va amb una diferent. Em mira -amb un gest facial alegre-, em pica l'ullet i em diu que m'esperin per dinar que ara ve. Li dic que no trigui que sinó la seva mare s'enfada. Diu que no i se'n torna amb la seva amiga. Cada vegada entenc menys als joves.

Els arbres estan preciosos. A cada vorera del carrer desfilen com models en una passarel·la lluint les seves fulles verdes. A la primavera els carrers s'omplen de joia. Finalment arribo a casa. Obro la porta, entro i veig a la meva dona fent el dinar. M'acosto pel darrere, l'abraço, li faig un petó a la galta i li dic amb un to suau a l'orella:

- El forn estava tancat. No em preguntís per què. Vaig a llegir el diari al menjador, si vols alguna cosa, ja saps on sóc.

Parlàvem de mi ?

2008-09-01T19:15:00.004+01:00

Hola de nou amics i amigues. Què tal les vacances? Bé? Me'n alegro. Doncs torno a escriure per analitzar una mica el que ha estat el meu estiu, que, sincerament, es resumeix bastant ràpitd No he fet res.

L'estiu perfecte es regia per una llei ben senzilla, treballar un, o dos mesos (Juny i Juliol) i disfrutar l'Agost. El que ha passat és que la crisi em va agafar pels o**. No vaig anar prou ràpid-reconec que vaig començar a buscar tard- a la recerca d'alguna feina i, aquesta crisi de la qual se n'està parlant tant i tant, també em va enxampar. No vaig poder treballar el Juny, tampoc el Juliol. L'Agost era el tercer mes, on havia de gaudir les vacances amb les peles que hauria aconseguit. Un viatge amb els amics, descansar, veure la xicota, etc. Però no, els diners -els que no tenia- em van truncar les vacances desitjades. Però qui diu que es necessiten diners per passar-ho bé? L'economia em va fallar però la sort no. La família estimada es va passar més de la meitat de l'Agost fora de casa, i jo, sol, aquí. Vosaltres imagineu, però no penseu malament.

Han sigut tres mesos que no han passat ràpit, tampoc lents, els he disfrutat però, a partir d'aquest mateix setembre, a partir del 15 (quan comenci el curs) començarà el que és divertit. Segurament tindré una feina -de cambrer, sí- que molt probablement hauré de fer de divendres nits a diumenges. Això voldrà dir que durant uns mesos la meva vida social quedarà reduida a les tardes laborables on els amics acostumen a estudiar. Però sinó s'ha treballat abans, es treballa ara, això queda clar. I ara, el que vull, és un sou per estalviar, o uns sous per estalviar-los. He tingut un estiu molt descansat i ara toca posar-se les piles i currar com un cabró, és el que toca i el que, sincerament, tampoc em desagrada. Tinc moltes ganes de tornar al teatre i també, ganes de treballar, tot i que aquestes ganes de treballar s'acabaran ràpit. La nota negativa de tot plegat és que no podré començar a fer teatre en alguna companyia, durant els mesos de treball, hauré de sacrificar-ho i, deixar-ho per més endavant.

Aquest any he pogut disfrutar més de la platja i la piscina respecte el curs passat el qual, vaig trepitjar poc l'aigua amb clor i gens la salada. La pell s'ha torrat bastant, tot i que ara el color ja pràcticament ha desaparegut. L'any que ve, l'estiu del 2009, la promesa que em faig és, que sinó treballo en alguna cosa relacionada amb el teatre, faré unes vacances ben parides amb els diners que guanyi durant els pròxims mesos. Però ara toca donar la benvinguda a un nou curs 2008/2009 i anar dient adéu a aquest estiu que ha sigut un autientic -com dirien els lax'n' Busto- relax.

Vellesa

2008-08-05T22:08:00.004+01:00

Com cada dia a les vuit del vespre, assec el meu cul vell i ple d'experiències al banc de la plaça del poble. Fa molts anys que vinc aquesta plaça per veure-hi la gent. M'agrada observar com la canalla juga, com les mares parlen i com els gossos corren. Assegut al banc, distant, veig el plaer de la vida, un plaer que no he tingut mai. Ara ja sóc vell. La meva vellesa m''ha donat dies, mesos i anys en els quals he passat moltes coses, poques vegades bones, moltes de dolentes. He tingut una vida difícil plena d'anècdotes que explicar als nets que van venint. Em faig gran i no sé com aturar el temps.

Com cada dia, abans d'anar a dormir vaig fins al lavabo a veure'm el rostre. És flàxit, cau pel seu propi pes, arrugues per tots cantons, arrugues d'una llarga vida, arrugues de vuitanta-cinc anys i arrugues que des que van aparèixer mai més han marxat. El color blau dels ulls, poc a poc, s'ha anat enfosquín i es complementen amb una mirada trista, amb poca vitalitat. Aquella barba negra que poblava la cara per sota el nas i les orelles, ara, és blanca amb bassals grisos. Al damunt del cap i tinc cabell mal pentinat d'un color similar a la barba. Sóc mig calb des dels trenta anys i sempre he tingut complexe. Però ser vell amb poques ganes de viure i moltes d'anar a parar a algun altre lloc, et fa mirar aquestes petites tonteries amb uns altres ulls.

La meva vellesa no és bonica, tot el contrari, és lletja i com diu la paraula, vella. Jo no la vaig demanar, però em va anar arribant com a tothom. Ara només em queda el consol de la família, una família que veig vagament un cop al mes, o ni tant sols això. La meva dona va marxar fa cinc anys. La trobo tant a faltar, tant. Moltes nits ploro. Sóc vell i ploro i les llàgrimes recorren cada petita arruga que troben pel camí fins caure al buit. Cada matí, quan em llevo, em repeteixo la mateixa frase: quan em vindràs a buscar. Passo el dia intentant que les hores passin ràpit ,intentant que el temps no em faci mal malgrat sempre me'n fa. Sóc vell i m'agradaria deixar de ser-ho.

Cas Messi

2008-08-01T21:38:00.003+01:00

Suposo que molts de vosaltres sabreu tot l'embolic que hi ha hagut amb el jugador del Barça, Messi, per què es quedés, o no, a camp Barça per disputar la prèvia de la Champions. Doncs el següent escrit va dedicat a tots aquells que parlen per boca d'ase i no saben el que estan dient, sobretot, pels argentints intol·lerants. Aquí va.

"La verdad. No sé por qué presumen tanto de títulos los argentinos que escriben en estos foros. Si el primer Mundial que ganaron en la final contra la Holanda de Cruyff fue un auténtico atraco a mano armada. Los arbitrajes fueron escandalosamente caseros y determinantes para el triunfo inmerecido de los sudamericanos. Pero claro, nunca lo van a reconocer. Fue un título ilegítimo, robado bajo la presión de los militares de Videla sentados entonces en las gradas de los campos de fútbol. Ésa es la herencia que prodigan. Y aún se atreven a presumir y a sacar pecho y a exhibir como monigote esperpéntica a esa Pelusa cocainómana y analfabeta que mete goles con la mano –otro robo- para dar lecciones al mundo. ¿Pero de qué parlotean todos esos loros de diván, insufribles aprendices de nada? ¿Pero de qué presumen? Si no saben ni disfrutar del fútbol, incapaces de ir al campo en familia porque acaban siempre a garrotazos, pobres miserables… Y ahora se creen con derecho de propiedad sobre Messi, un pibe al que nadie en su país le importaba un carajo hasta que emergió con todo su talento en el FC Barcelona, que lo mimó desde su niñez. Pero claro, en el Barcelona Messi es un mercenario dicen.¿Y en Argentina qué es? El juguete tonto que todos quieren para distraer las largas tardes de digestión, entre sesteo y sesteo, mientras siguen hundiendo al país más rico en recursos del Subcontinente en su secular miseria. Un juguete por el que no pagan ni un peso, por el que no arriesgan nada. ¿Qué carajo van a arriesgar? Para eso están "esos cabezacuadradas de catalanes, que nos cuidan a la Pulga para que nosotros la hagamos brincar en la charlotada olímpica de turno" (que por cierto, los españoles ya ganaron en 1992, y sin necesidad de manos bandoleras ni de árbitros comprados). Para eso ya están los clubes, pobres infelices a merced de los Grondona y Blatter de turno, salteadores del fútbol, vividores a cuenta ajena. ¿Les suena? Dejen ya de joder con su casaca albiceleste, su patrioterismo cuartelario y su verborrea barata y hagan algo positivo por el mundo. Por ejemplo: ¿Por qué no se callan?"

Sol i aigua salada

2008-07-31T14:23:00.004+01:00

Des de l'habitació del meu apartament, veig el mar. Avui és un dia sense núvols, el sol es veu en tota la seva grandesa i lluminositat. No puc mirar-lo fixament durant gaire estona perquè els rajos són massa forts. Abaixo la vista altre vegada a l'aigua gairebé cristalina de la mar blava d'aquesta platja, a la qual estiuejo cada estiu. Les onades són suaus, calmoses i molt boniques; trenquen la tranqul·litat al xocar contra la gent. Observo nens i nenes contruint castells de sorra amb pales i resclets -em recorda la meva infantesa. Mentre vaig llepant un gelat de vainilla, veig una parella que després del darrer petó, agafen les pales i una pilota i van a pilotejar a la vora del mar. Al seu costat hi ha una família, sota el parassol l'àvia, el pare i la mare i al voltant els nens menjant un entrepà -no sé de què ja que estan massa lluny. Penso -mentre una gabina sobrevola la meva terrassa- que a la platja, damunt la sorra que crema, hi regne una tranquil·litat que a pocs llocs existeix -pudè a la muntanya.

Després d'observar una mica els racons de la platja on cada estiu hi deixo les meves mirades, tiro enrere el cap, poc a poc vaig aclucant els ulls i, finalment, començo a somiar.

M'encanta el mar.

Un artista dels grans

2008-07-28T20:27:00.002+01:00

Disfruteu amb el mestre.

Lenny Kravitz - Can't get you off my mind

Somriu

2008-07-21T19:55:00.002+01:00

Per un servidor, un dels millors anuncis de la temporada. Emoció, tendresa, sentiments, naturalitat i bons actors. Espero que us agradi.

Indignació

2008-07-18T21:31:00.005+01:00

Serà un escrit precís i amb components sentimentals. Em sento malament amb una serie de gent que m'ha faltat al respecte, no m'ha valorat i sobretot, m'ha fet perdre el temps.

He deixat el grup de teatre Galop-ets per sempre. Hi he estat durant un temps -que com he dit abans, he perdut- i ara, per una serie de circumstàncies els he de deixar. No em fa pena el fet de deixar-los i anar cap a noves experiències més engrescadores per mi, em fa pena la manera com ho he hagut de fer. No em necessitaven, i jo, no els necessito a ells. Crec que des del principi m'haurien d'haver dit que no em volien dins d'aquest cercle d'amistat i teatre que estava fet, jo no pretenia entrar-hi a fer mal, ni a trencar-lo, simplement a fer-lo crèixer. He marxat, no m'han fet fora, però com si ho haguèssin fet, m'han fet fora del grup de males maneres i a mi això, m'ha sentat com una patada al cul. Una patada al cul d'alguna cosa que creies que et faria creèxer com a persona i com a possible futur actor. Sí que m'ha fet creixer com a persona. Les males experiències sempre et donen quelcom positiu, sempre en pots treure alguna cosa bona i, aquesta és, que en un futur no em tornin a pendre el pèl. Ells no estaran d'acord en tot el que escric, però és així, i si no ho volen veure és perquè com he dit abans, la meva opinió no l'accepten ni la respecten.

Ara vindran noves experiències que de ben segur seran millor que la que acabo d'abandonar. Estaré damunt l'escenari, demostran el que estic aprenent, on la gent que m'estigui observant des de les butaques cregui en el que faig, valori el que els expliqui, i després em critiquin amb objectivitat. Ara sí que vull demostrar el que tinc a dins, el que crec que puc treure, el que ells no han sabut veure, ni tant sols intentar descobrir. Ells ho agafaven i ho llençaven a la brossa.

M'ha sabut molt greu tot plegat, he passat uns dies dolents, m'he sentit inútil, desplaçat, m'han utilitzat per anar a comprar ampolles d'aigua (ho escric perquè resumeix molt bé el tragecte d'aquesta experiència inútil que no ha servit de gaire res, només per aprendre de la vida i dels cops que et pot donar) he sentit que m'han faltat al respecte quan només volia ajudar i aportar coneixements apresos durant el meu curs, donar allò que estic aprenent...

Sinó ho volieu des d'un principi, haver-mo dit i ús hagués fet el favor de marxar.

Adéu!

S'ha acabat un curs

2008-07-03T20:57:00.002+01:00

He passat de curs. Fa dues setmanes vaig saber per una amiga -perquè no vaig poder anar a buscar les notes- que al final he passat a segon. Si sóc sincer, creia que passava, però sempre hi ha un què, que et fa pensar en el pitjor.Però aquesta vegada no, aquesta vegada no hi va haver sorpresa.

Les meves notes? Ben normals, gairebé tot bé amb un parell d'irragulars i un molt bé. A mi el que m'interessa de veritat, és passar de curs i continuar absorbint informació per, cada vegada, aprendre'n més d'aquest ofici tan maco que és el nostre, l'intepretació.

Ara ve segon, el pitjor curs dels tres que espero cursar. Un segon on -pel que ens han dit- molts dels que hem passat de primer, ho deixarem. Més dur, més dificil, mes complicat, més hores -que fins ara eren bastan ridícules- i per primera vegada, amb un taller (una obra de teatre). Espero que dins de tot, m'ho continuii passant tant bé com fins ara, com el primer que fa dues setmanes ja vam deixar enrere.

Doncs això és tot, un curs molt bonic, d'aspectes emocionals intens, d'aspectes d'estudi molt interesants però no tant intens i, en definitiva, un curs de cullons. Fins el curs que ve!

Tres mesos

2008-06-26T17:35:00.002+01:00

Noranta dies són l'equivalent a tres mesos. Des que anem a l'escola, quan acabem el curs tenim tres mesos de vacances. Quan som ben petits el temps passa llent, molt lent, contes els dies que falten per tornar a l'escola i veus un llarg camí encara per fer -o per descansar. Passes el primer mes en un campus o, en unes colònies, potser amb tiets, coneguts que et conviden a passar dies amb ells, el que no fas -la majoria dels nanos- és quedar-te a casa sense saber que fer al tercer dia, després d'haver avorrit tot el que hi ha per casa.
El segon mes, el del mig, l'Agost. Aquest el passes amb la família, de vacances viatgant pel món, per el propi país o, quedan-te per casa -però amb els pares. Recordo que eren mesos entretinguts, emocionants i divertits, familiars en definitiva.
Les dues setmanes de Juny, i les dues setmanes de Setembre eren potser, les més llargues de totes. Recordo que si no anaves enlloc, se't feien bastan eternes tancat a casa.

A mesura que anaves creixent, l'estiu s' escorçava, anava fent-se curt i més curt. Però a la vegada que fas anys, l'estiu és més divertit. Ara parlo de l'etapa entre els quinze i divuit anys. Una etapa d'amics, sol, piscines, festes fins a altes hores de la matinada, Festes Majors, botellons, noies i moltes hores de diversió, gosseria i, poca cosa a fer.

A partir dels 16 -alguns- o dels 18 -d'altres- l'estiu se't complica amb el terme anomenat "curru d'estiu". Necessites pasta per moltes coses, i l'aixeta dels pares comença a tancar-se. Arriba el moment de saber d'on surten els calers, i no precisament de la butxaca. Et passes un, o dos mesos treballant com un negre. Els "curros" més típics: cambrer, dependent i mosso en una fàbrica. Si vols pasta, no treballis de cambrer, ho dic per experiència i sobretot, perquè ja sabem que paguen una merda per les hores que arribes a treballar.

De moment i, fins ara, sé que els tres mesos són així. Cada vegada queda menys perquè tingui només un mes de vacances, si tot va bé, perquè ja sabem que, primer: la meva feina toca reballar quan es pot, i si toca a l'estiu es curra a l'estiu. Segon: hi ha feines que no et donen n'hi un trist mes per disfrutar la calor. Jo sempre he sigut d'estiu i espero continuant preferint aquesta estació de l'any a d'altres. Disfruto molt els dies en que sé que no he de fer res i, puc aprofitar els dies amb els amics a la piscina sense preocupacions, només disfrutan el dia amb ells, aquella calor que banya tot el cos d'una pell més torradeta. Incontables esmorzars, dinars i sopars que fas durant aquells noranta dies. Els viatges que et montes arreu d'Europa i que després sempre recordes -tot i posar-te malalt. Tantes, i tantes coses que fas durant aquest periode de temps...

Queden tres mesos per endavant. Aviam que m'ofereix aquest any l'estiu. Espero que tots vosaltres el visqeu amb ganes, les mateixes ganes que li dedicaré jo a no perdre'l!

Crònica d'un Sant Joan "plaiero"

2008-06-24T18:56:00.003+01:00

A la una del migdia del dia 23 de Juny ens plantàvem a Mataró, on vam passar -l'Albert, en Quim i un servidor- el dia. Tot un dia de platja. Sí, l'Albert i en Quim es van cremar degut a la seva blancor de pell i el poc factor solar de la crema que es van posar. A mi, em va sortir una miqueta de rojentor a les espatlles, però poca cosa, vaig tenir sort.

Després de dinar al Port -una pizza que estava molt bé- vam fer un geladet per baixar el menjar. I un cop acabat de baixar, vam tornar a la platjeta a passar la tarda aprofitant-la fins al final. El sopar, a casa l'Agnès: amanida amb truita (poca cosa), amanint-ho amb coca per postres (com no podria ser d'altre manera).

La nit de Sant Joan ja havia arribat. Començava "lo bueno!" L'ambient estava caldejat. Molts petards, molt soroll i molta gent. Nosaltres quatre ens vam trobar amb amigues de l'Agnès i vam anar a beure a la platja. Després de moltes salutacions -les típiques que no saps qui és aquella persona i, has d'esperar que la persona que sí la coneix li acabi d'explicar la vida mentre tu, t'ho mires d'empeus sense saber ben bé que fer- vam anar ja a la platja, vam fer una rotllana amb les begudes i les motxilles al mig i començà la Festa!

Poc a poc tots plegats ens ho anàvem passant cada vegada millor, bebent, fent jocs divertits, entretinguts i curiosos per altre banda, veient la gent que anava passant pel costat, per davant i el darrere, exentricitats d'alguns desbergonyits que s'atrevien a altes hores de la matinada, tirar-se a l'aigua freda, d'altres que s'ho passaven molt bé tirant petards i, nosaltres allà, rient.

Després d'una bona estona asseguts, decidírem anar a ballar. Hi havia montat un gran escenari amb música, un bar i un gran espai per poder ballar. Un munt de gent ballant el so de la música. La resta de la festa va ser això, ballar i ballar. A les 5 de la matinada, el Quim, que no es trobava gaire bé -acompanyat per l'Albert- se'n van anar a l'alberg. Jo, em vaig quedar un parell d'horetes més, fins que va sortir la llum. Finalment vaig tornar a l'alberg, i la son em va acompanyar unes horetes fins que ens van llevar -i com a efecte dels horaris marcats- ens van fotre fora d'allà. Això si, de molt bones maneres, fins el Sant Joan de l'any que ve.

Hard Candy

2008-06-15T21:49:00.003+01:00

Feia dies i dies que no actualitzava. No tenia cap motiu pel qual escriure res. Ja el tinc. El motiu és una pel·lícula, una de molt, però que molt bona. El títol del film és el que porta per títol aquesta entrada "Hard Candy".

Segurament no la coneixereu, ja que en el 2005 -quan es va estrenar- no va tenir molta publicitat, ni molt ressò. Sinó sou grans fans del món cinèfil, no haureu sentit mai parlar d'aquesta pel·lícula. A mi me l'ha recomanat el meu pare, i a ell, un company de feina. Ja veieu que aquest film va de recomanació en recomanació. I un servidor, com no podria ser d'altre manera, la recomana i la difon pel seu blog.

Començaré per posar els festivals on es va presentar per primeres vegades i els seus premis.

SITGES '05: Millor pel·lícula / Millor guió / Premi del Públic.
2005 Sundance Film Festival Secció Oficial.
Setmana Internacional de Cinema Fantàsic. Universitat de Màlaga: Millor pel·lícula / Millor actriu / Premi del Públic.

A continuació descriure unes cites d'alguns mitjans de comunicació (no només dedicats pròpiament al cinema) que deixen molt bé el film, i et dóna aquelles ganes d'agafar el DVD i veure'l:

"Crudo terror psicológico" Rolling Stones
"Impecable Historia" M.Terreiro - El País
"Interpretación más allà de la brillantez" A. Trashorras - Fotogramas

Només amb tot això, crec que ja és motiu suficient per, com a mínim, donar-li l'oportunitat a la peli de veure si és cert o no, tot el que en diuen d'ella. Però tot i així, jo us en diré el que en penso d'ella, i una mica l'argument del que tracta.

"En Jeff és un fotograf de 32 anys que, a través d'un xat, queda per pendre un cafè amb la Hayley, una adolescent llesta i encantadora. Després d'una curta però intensa converça, marxen a casa d'ell amb la intenció de fer unes fotos a la Hayley. El que en Jeff no imagina és que ella no és la inocent, càndida i angelical adolescent que aparenta ser. Quan sigui conscient del engany, podrà ser massa tard..."

Molt bona. A mi m'ha semblat una gran pel·lícula digne de veure, de comentar i de reflexionar sobre el tema que hi tracta, la pedofília. El tema bàsic és aquest, i el volen treure a la llum d'una manera peculiar, contrària al que seria normal. No diré res més sobre la trama, argument o quelcom del film ja que potser podria "fotre-us'la" una mica. Per això deixaré que vosaltres mateixos la mireu i n'opineu.

Dues hores amb dos personatges que aguanten la peli sense que caigui, sense que avorreixi ni cansi. Intrigant, atterradora, freda, terrorífica, tensa, amb molts moments d'ambiguitat, moments elèctrics i difícils de veure, és psicològicament dura però, tot això, fa que et mantinguis enganxat al televisor, aviam que passa després i després i després, fins que acaba.

Per últim, m'agradaria recalcar -com no podria ser d'altre manera- els dos actors que hi participen i que donen vida als dos protagonistes. L'actor Patrick Wilson i l'actriu Ellen Page, que a molts segurament us sonarà per encarnar a la Juno a la peli que també porta el seu nom. Personalment no coneixia al Patrick, però ma deixat fascinat per com interpreta a un personatge tan dificil de fer com el que dona vida a Hard Candy. I la companya de rèpliques, Ellen Page, que ja m'havien dit que a Juno -peli que encara no he vist però tinc pendent- ja estava molt bé. Aquí sembla que no baixa el nivell i, pel que he vist jo, ho fa de conya. També interpreta a un personatge complicadíssim amb dues cares molt diferents. He quedat meravellat de la idea del guió, de l'estètica, de l' ambientació i de la interpretació de dos grans actors (no gaire coneguts encara, però que donaran molt que parlar). Barrejant tot això fa el còctel explosiu de Hard Candy, una pel·lícula que si us agrada el bon cinema, no hi pot faltar en la vostra col·leció.

La contrucció d'un personatge

2008-05-28T21:16:00.002+01:00

Un actor durant tota la seva carrera artística, haurà de fer, construir, inventar, treballar, pensar, relacionar, comparar i trencar-se molt el cap per cada un dels personatges que li tocarà donar vida. Fa uns dies, per primera vegada, em va tocar representar a classe d'interpretació la construcció del meu primer personatge -creat de dalt a baix per mi-. L'exercici constava de: crear un prototip de persona, la qual poguèssis portar a qualsevol lloc: a pendre un cafè, a veure una pel·lícula al cine, una obra de teatre, etc. Que sigués el més allunyat possible de tu mateix. I, que entrèssis a la l'aula amb alguna excusa per veure la classe d'interpretació. Aquestes eren resumidament, tres de les normes bàsiques del personatge.

Des de la primera vegada en que començes a pensar com vols que sigui aquell personatge, fins que el tens acabat, passa per moltíssimes, moltissimes variacions. Primer saber que vols ser: un pintor, ocupa, drogat, policia, un nen ploramiques, autísta i, un llarg etc de possibilitats. Un cop tens el primer pas, el seguent és buscar la personalitat d'aquella persona. Jo, vaig decidir que seria un fotògraf -després de descartar una gran multitut d'oficis i persones- molt antipàtic, molt vanitós, molt famós i molt professional. Per arribar a la personalitat de "Cesar Sánchez" -nom del meu personatge-, primer en vaig haver de descartar bastantes: de gay, un guiri que passava per allà i volia fer fotos, un tiu simpàtic... Al final, a la una de la matinada del dia anterior a la representació, vaig decidir fer el meu "Risto" particular.

Poc a poc va agafant forma. Ja tenim el nom, la professió i la personalitat. Ara queden una de les coses més importants. El perquè entra a la classe i perquè s'hi ha de quedar. Jo vaig decidir anar a fer un reportatge fotogràfic d'una classe d'interpretació per potenciar el nom del "Col·legi" internacionalment. Finalment, només queda escollir vestuari. A priori, una de les coses més senzilles de pensar, tot i que no de trobar. Al final, tot agafa forma i colors. Arriba l'hora de l'espectacle.

Aquest dilluns passat vaig presentar el meu petit "fill". Va anar molt millor del que m'esperava. Vaig durar aproximàdament vint-i-cinc minuts, poqueta estona pel que creia que estaria. Però vaja, que els vaig intentar aprofitar bé i sembla que, la meva petita creació va agradar. Era molt diferent a la meva persona i, m'ho vaig passar molt bé creant-l'ho i interpretant-lo, que és el més important de tot.

Gràcies Cesar Sánchez, i fins una altre!

Primera experiència al LLiure

2008-05-24T16:03:00.002+01:00

Amb tot el que et vas topant a la vida, sempre hi ha una primera vegada. Aquest dijous passat va ser la primera vegada que vaig trepitjar el Teatre Lliure des de l'escenari, i no des de les butaques dels espectadors. Va ser en motiu dels Premis Grands Laus 2008 de Disseny Gràfic.

La feina que havia de fer (jo i trenta-sis persones més) tractava de dotze accions, dotze performances, en les quals presentavem les seccions on hi formaven els premiats. Tota l'entrega de premis durava unes dues hores a tot estirar, però l'aventura ja havia començat dies abans.

Divendres setze de Maig, a les nou del matí, ens havien concentrat a tots els participants al primer assaig. Amb moltíssima son, un estòmac bastant regirat gràcies a una festa el dia anterior, i molt poques ganes de moure'm, jo i una amiga vam començar aquest petit camí cap al Lliure. Van ser cinc dies d'assajos, de divendres a dimarts. El cap de setmana pel mig, on vaig tenir la mala "sort" que les estacions de Muntaner fins a Gràcia estiguèssin d'obres, hi hagués de fer un viacrussis per arribar a Pl. Catalunya. D'allà, metro fins a Fontana i cinc minuts caminant fins al local d'assaig.

Durant aquells cinc dies, vam fer amistats, vaig esmorzar pomes amb galetes, vam saltar, brincar, correr, relaxar-nos, lliscar pels terres, fer-nos blaus, cremades, caminar, mirar-nos als ulls... i, sobretot, ensajar moltíssim. Van ser cinc dies, dos dels quals vam perdre classes (tres si contem el dia de l'actuació, que era dious), bastant intensos però on vam veure que aquest món, el nostre món artístic, era allò, ensajar i ensajar per -podríem dir- uns minuts de glòria, però també passar-ho molt bé.

Arribava dijous, dia de gala, dia de premis i, dia on ens jugàvem el que havíem estat preparant. De 12 del migdia fins a les 15.00 h, vam esta ensajant ja al teatre, sobre l'escenari. Fins a les 16:00 h, dinant. De les 16:00 fins les 19.50 ensajant passes tecnics, passes generals i tot tipus de pesats passes. Molt cansats, a les 20.30 començavem l'espectacle fins acabar a les 22.20 més o menys. Després, abraçades, somriures, aplaudiments per tota la gent que havía fet possible tot allò, sopar, números de mòbils, correus, petons i, Festa! Festa que no vaig poder disfrutar gaire ja que l'endemà havia classe i s'havia de tornar cap a casa a descansar. A la 1.30 em ficava al llit i acabava aquesta gran aventura, la primera gran aventura al Teatre Lliure.

ELIGE

2008-05-14T21:34:00.002+01:00

Senyores i senyors, és un plaer poder recomanar-vos el primer curt protagonitzat per un gran amic meu, en Jose Carlos. Aquest curs ha sigut una persona molt especial en la meva vida. Ho continuarà sent, n'estic segur, malgrat no ens veiem tant com voldríem. Però bé, aquest post no és per fer un drama sinó per comvidar-vos a tots a veure aquest curt tan bonic, senzill i amb el que de ben segur, us farà pensar.

A mi em va agradar molt quan el vaig veure. Suposo que també, el fet de veure'l amb ell, va fer que encara m'agradés més, que li dongués -potser- més poca objectivitat que una persona que el vegi i no conegui al protagonista. Però tampoc crec que sigui això. El curt està molt ben fet i, es veu que hi ha un treball darrere. Si voleu opinar només cal que el veieu i després dieu el que en penseu.

Aquí us deixo el link:
http://es.youtube.com/watch?v=38_997xdeg4

Espero que is agradi i que el disfruteu.

No t'oblidaré mai Frank

2008-05-12T18:33:00.003+01:00

Gràcies per tot amic Frank.

Començo aquesta entrada donant les gràcies al que ha sigut entrenador del Barça -i per tan, del meu equip de futbol- durant les últimes cinc temporades.
No deu fer més gaire més de cinc anys que vaig començar aficionar-me al futbol i, a començar a sentir aquest sentiment que tenim tots els culés pel nostre equip. No vaig enganxar una bona temporada per començar a ser aficionat del Barça. Fins que va arribar aquest home. Frank Rijkaard. Amb ell, i amb un altre senyor que s'ha esborrat completament de l'esport, van venir uns anys de molta alegria i satisfacció pels culés. En tres anys van arribar dues lligues i una copa d'Europa. Frank Rijkaard va portar a camp Barça la segona Champions i això, no ho podem oblidar. Sempre ens quedarà paris!

Des d'aquí vui que quedi constància de tota la feina que ha fet. Jo el valoro com a entrenador i com a persona. Sempre m'ha agrada el temperament fred que ha tingut. Mai una paraula més alta que l'altre, sempre equilibrat i serè, tot un senyor. Aquest home alt i corpulent, amb rínxols al cap i barba de tres dies, ha hagut de lluitar contra moltes coses: president, jugadors, aficionats, periodistes, enrenadors i contra si mateix. Ell si que ha donat tot el que ha pogut pel Barça, s'ha esforçat i a treballat. En determinats moments les coses l'hi hauran sortit més o menys malament, però crec que poques coses se li podran retreure.

L'últim partit del Barça a casa aquesta temporada, la poca afició que hi havia al camp li va donar suport, ànims i el missatge que molts dels culés pensàvem d'ell: "Gràcies per tot el que has donat aquest equip". Ha deixat una petjada que no crec que s'esborri. Ha deixat a la memòria del Camp Nou grans moments que trigarem a oblidar o que simplement, quedaran sempre allà, en la història. Moments de l'alçada dels Cruyff, Ronaldo, Rivaldo, Kubala, Romario, el 5 a 0 al Madrid, en Ronaldinho, etc.

Ara no sé que faràs. Potser un any sabàtic? Un altre equip? Col·laborador de partits de futbol en alguna ràdio? No ho sabem, només ho saps tu, o no. Facis el que facis, s'àpigues que molta gent com jo, et desitjem el millor de les sorts i que no oblidis mai la gent del Barça, que t'ha estimat i que t'estimarà sempre pel que has fet, pel que ens has donat i per com t'has comportat en tot moment. S'àpigues que els que t'han donat l'esquena no valen la pena. El Camp Nou a dictat sentència, i serà questió de temps que abandonin aquest club. Tu vas molt més que tots aquests.

Per tot això i més, no toblidaré mai Frank.

Dues anècdotes, una pregunta i un epíleg

2008-04-25T19:48:00.004+01:00

M'agradaria deixar-vos aquest artícle interessantíssim de l'ex President Jordi Pujol.

Jordi Pujol
Editorial / 15 d'abril de 2008

La primera anècdota

Trobo per Setmana Santa una parella, ell de trenta-nou anys, ella de trenta-vuit. Estan de vacances. Parlem. Fan bona impressió. Estan ben preparats i tenen feines interessants, sembla que molt segures, ben pagades i amb perspectives. Prou bones perquè no pensin ni en canviar de feina ni a tenir alguna iniciativa pròpia. Fa temps que han superat, clarament, l’etapa del mileurisme. Se’ls veu contents.

No estan casats, però fa catorze anys que viuen en parella. Una parella molt estable. No tenen fills ni se’ls veu decidits a tenir-ne, malgrat l’edat. Ni sembla que en el camp professional vulguin tenir alguna iniciativa pròpia. Es troben bé tal com estan. I arribat en aquest punt de la conversa el xicot em diu amb un cert to d’excusa: “És que nosaltres pertanyem a la cultura de l’oci”. I amb tota la discreció i amabilitat de què sóc capaç els dic: “Ja ho entenc. Però permeti’m una pregunta: podria ser que la cultura de l’oci fos també la cultura de la decadència?” Ell deixa passar uns segons i em diu, amb un somriure que em va semblar resignat: “Sí, té raó, és la cultura de la decadència”.

Segona anècdota

Trobo un matrimoni xinès. D’uns quaranta anys, amb dos fills d’uns tretze o catorze anys. Em diuen que fa onze anys que viuen a Catalunya. La senyora mig parla el català, i amb força naturalitat. El marit, no. Només parla un castellà justet. Els dos nois parlen perfectament el català. Em diuen que l’han après a l’escola –sort de la immersió lingüística, penso jo. Els faig preguntes. Tenen una empresa –petita, diuen. Se’ls veu benestants. Els pregunto si pensen tornar a la Xina. Em diuen que no, que a Catalunya s’hi troben bé i que Catalunya és un país acollidor –més que Bèlgica, diuen, on tenen parents. Els pregunto com ens veuen als catalans. Diuen que bé. Però...

La senyora em mira com excusant-se pel que dirà. Quina falla hi ha? I diu: “Vostès treballen poc. No s’esforcen”.

__________________

La pregunta

Se solia dir –ara es diu menys per allò de la correcció política– “aquest treballa com un xinès” o “aquest treballa com un negre”. Significava treballar molt, treballar massa, en el cas d’un xinès, i treballar molt i en males condicions en el cas d’un negre. Per tant, ni una cosa ni l’altra poden ser el nostre model. Però de tota manera la frase “vostès treballen poc” no es pot deixar de banda. I menys encara l’altra, “vostès no s’esforcen”.

Són dues anècdotes que van molt lligades. Totes dues indiquen la pèrdua de tremp i el risc de decadència.

Si això és així, si això reflecteix una actitud molt general a Catalunya bé caldrà mirar de reaccionar. És a dir, tornar a agafar el gust per la feina, la il•lusió de fer coses, de tenir iniciatives, d’aspirar a quelcom més que un confort plàcid. De tenir una ambició que vagi més enllà de l’anar fent. Bé, agradablement, però anar fent. I la pregunta és: com es pot explicar a la gent que cal tot això? I una altra pregunta és: qui ho pot explicar, qui ho pot ensenyar?

Això ho pot explicar i ho pot ensenyar tothom que exerceixi una tasca de formació –i que, naturalment, hi cregui. Tothom capaç d’influir i de transmetre valors, entre d’altres, la família, l’escola i els mitjans de comunicació.

Aturem-nos, per exemple, en l’escola. Ara s’introdueix l’assignatura de ciutadania que pot tenir efectes positius si es fa bé. I hem de creure que en molts llocs es farà bé. Però podria passar que en molts casos no parlés o parlés poc de la moral de l’esforç i de l’ètica del treball, o que convidés poc a superar l’etapa de la cultura de l’oci. O a tenir il•lusió i ganes de tenir iniciatives. Perquè aquesta assignatura si es fa bé ajudarà a tenir clars els drets i els deures de cadascú. I això serà bo, sobretot si no es cau en la tendència, actualment molt general, de parlar de drets i no de deures. Però fins i tot fent-ho bé pot molt ben ser que ni de la moral de l’esforç, ni del gust per la feina, ni de l’ànsia d’anar més enllà de l’oci confortable se’n parli o s’hi insisteixi gaire. Perquè stricto sensu tot això no és un deure, sinó que sorgeix d’un estat d’ànim, d’una manera de pensar i d’una manera de voler ser fruit de la llibertat, del que cadascú creu que ha de ser la seva vida, la seva realització. És quelcom de més profund que simplement un joc de drets i deures. Tot això és fruit d’una formació fonda, vital. Que, repeteixo, poden donar l’escola –més enllà de l’educació en la ciutadania–, la família i l’ambient cultural i de valors en què cadascú es mogui. És a dir, de l’ambient de la societat.

La nostra societat està preparada per a això?

---------------------------------

I ara, l’epíleg

La nostra societat i el nostre país disposen objectivament dels actius necessaris per passar d’una cultura de l’oci i, finalment, de la decadència a una cultura de creixement cívic i ètic, i conseqüentment social i econòmic, cultural i polític? La meva resposta és sí. Rotundament, SÍ.

En més d’un editorial ja hem fet la llista d’aquests actius nostres. Ho tornarem a fer. Ja que perquè la gent de menys de quaranta anys es decideixi a afrontar aquest repte ha de poder saber que el país i, per tant, ells mateixos tenen en tots sentits prou potencialitat per tenir una justificada ambició.

Sala Muntaner

2008-04-19T13:50:00.002+01:00


Si, si.....cap a la Sala Muntaner.

Desprès d'11 actuacions....cap a BCN. DIMARTS 22 D'ABRIL A LES 18.30H

STUPENT'S RAP, una obra crítica, cómica i desvergonyida.

L'oblit

2008-04-06T09:50:00.002+01:00

Cada dia l’Aleix passa per davant d’un forn que li queda molt a prop de casa seva. Totes les vegades que passa pel costat del finestral saluda a la fornera: una dona baixeta, rossa (amb monyo), un somriure que deixava veure aquelles arrugues que donava l’experiència de vida i unes mans ben cuidades però cansades de treure barres del forn, brioixeria, coques de llardons, etc.

Els dies passaven i cada dia l’Aleix caminava per davant el Forn de Pa i saludava la fornera amb un gest càlid, tendre i de molta confiança. Ells dos es coneixien des que el vailet havia nascut i, d’això ja en feia dotze anys.

Els dissabtes tornava al Forn de Pa però, fèia una petita variació en el seu camí. Entrava dins el forn i comprava –encomanat per la seva mare- dues barres de quart per dinar. Sempre era el mateix diàleg:

- Hola Aleix. Dues barres de quart com sempre?

- Si senyora.

- Molt bé rei, aquí les tens. Alguna cosa més?

- No gràcies. Aquí té els diners.

L’Aleix li donava els cèntims justos i se’n tornava cap a casa amb les dues barres de quart - que li havia encomanat la seva mare- i una al·legria al cos que li encomanava la seva amiga fornera; com cada dissabte.

Era dilluns i l’Aleix tornava a passar per davant el forn. Però aquell dia no va veure la fornera. En el seu lloc hi havia una altra senyora. Una senyora més alta, més vella, amb cabells blancs i amb una cara cansada que reflectia poques ganes de treballar. L’Aleix es va ben estranyar de no trobar-se la fornera de sempre. Fins al col·legi va anar pensant què li podia haver succeït. Un cop va entrar a classe se’n va ben oblidar. Al tornar de l’escola va passar per davant del forn i li vingué al cap altra vegada l’absència de l’estimada amiga.

L’endemà l’Aleix va fer la rutina de sempre: aixecar-se del llit, rentar-se la cara, vestir-se, pendre’s un got de llet, agafar la motxilla i anar cap a l’escola. Va passar per davant del forn i es va fixar amb detall, si hi havia o no la fornera de tota la vida. Va quedar decepcionat altra vegada. No sabia què li podia passar.

Era dimecres i tampoc va trobar la fornera. Dijous tampoc la va veure. I divendres tornava a topar-se amb una estranya darrere el mostrador.

Dissabte el xiquet va tornar al forn, com cada cap de setmana a comprar dues barres de quart per dinar. Va entrar, es va acostar al mostrador i va mirar encuriosit, estranyat i amb un punt de sorpresa per ésser el sisè dia que no es trobava amb ella, sinó que trobava aquella dona que no coneixia de res darrere els croissants, donuts i pastissos:

- Hola maco. Què et poso?

- Voldria dues barres de quart, si us plau.

- Ara mateix.

Un cop li va donar les barres dins una bossa groga amb sanefes marrons que sempre duïa, l’Aleix li va preguntar:

- Perdoni, la fornera que hi havia abans... Què li ha passat?

- Doncs no ho sé fill, no en tinc ni la més mínima idea.

- Ah! D’acord. Gràcies per les barres.

L’Aleix va pagar el que valien les dues barres i va tornar cap a casa.

Anaven passant les setmanes i el nostre estimat protagonista feia el mateix de cada dia. De casa al col·legi i del col·legi a casa, passant per davant del forn com era de costum i, tornava a topar-se amb l’absència de l’estimada fornera que tantes barres de quart li havia venut. Poc a poc –i amb el pas dels dies- l’Aleix anava oblidant-la sense saber el per què de la seva sobtada marxa. Ningú li havia pogut resoldre l’enigma. Finalment, un dissabte qualsevol, va anar a comprar dues barres de quart encomanat per la seva mare. Va entrar al forn com sempre i, somrient va dir-li a la fornera:

- avui em posa un quilo de pa de pagès, si us plau.

Històries de Metro

2008-04-03T17:30:00.003+01:00

Un noi deixava una amiga a l'andana de la RENFE. El noi es disposava a anar ha agafar el seu tren, que quedava en un altre punt dels túnels del METRO. El noi va caminar uns cinquanta metres fins arribar a la zona on havia de ficar el tiquet. Un cop va arribar va veure un home baixet, calb i amb certes pintes estranyes. El noi no se'n va fiar gens. De seguida va pensar que se li volia colar -passar just amb ell quan posava el tiquet per no haver de pagar l'euro amb vint que costava-, pels gestos que feia, per les mirades que li clavava al noi i, sobretot per què deixant de banda una parella de vells que hi havia a prop, el noi era l'únic que anava a passar per la zona de tiquets.

El noi estava en contra de la gent que es col·lava per la cara quan, ell pagava el seu bitllet i els demés no ho fèien. El noi va ficar el tiquet, la màquina el va xuclar, la màquina el va escupir, les portetes es van obrir. El noi va fer un pas i, entre les portetes es va aturar. Sentia darrere seu la presència d'aquell home amb pintes estranyes. Va girar el cap i el va veure, darrere d'ell com un estaquirot, com si fos el més normal del món col·lar-se -que per aquell senyor segurament era el pa de cada dia-.

- Déjame pasar por favor.
Va dir-li l'home com si el noi l'hagués de perdonar la vida.
-No.
-Venga coño -el to de veu va pujar- que no te cuesta nada!
-Mira, me cuesta doscientos diez euros para ser exactos. Y no te voy a dejar pasar ¿me entiendes?

L'home li va demanar per favor amb un posat trist, esperava, mostrant pena, la bondad del noi. La va aconseguir. Finalment el noi, el va deixar passar.

- Si me vuelves a ver, piensa que no te voy a dejar pasar.
- Mira, a ti no te cuesta nada hacerlo.
- Y a ti no te cuesta nada comprarte un billete y no tener que colarte.
- Prefieres que robe para poder comprar un billete?!
- Nadie te dice eso, y lo k estás haciendo ya es robar, me estás robando a mi. Yo tengo que currar para comprar el billete y tu no haces una mierda para poder pasar legalmente...
- No tienes ni puta idea de lo que dices. Yo duermo en la calle ¿entiendes? Duermo en un cajero y no tengo nada. ¿Quieres que me pegue un tiro? ¿Qué coño quieres que haga?
- A mi no me cuentes tu vida. Te buscas un trabajo, ganas dinero como todo el mundo y, te compras el billete. Yo ya te lo he dicho, como te vuelva a ver otra vez no te dejo pasar.
- Pues te empujo y ya está, no hay problemas.
El noi s'enfada.
-Mira! No tienes razon, o sea que además de decir tonterias, no me baciles. Y tu empújame, a ver que pasa, a ver que pasa... Que me toca los cojones que además de colarte me baciles.
- No te bacilo. Pero no tienes razon...
- Que no tengo razon?! Aquí el que no tiene razon eres tú hombre, que huevos más grandes tienes. Vamos a dejarlo porqué me estás poniendo nervioso.
- Que si chaval, que te pires, que no entiendes nada...

...

Bé, m'agradaria el vostre pensament/opinio/reflexió sobre la gent que es col·la al metro. Què en penseu, què heu fet si us heu trobat en una situació similar o, què farieu si us passés. Creieu què tenen el dret de passar per molt que vísquin al carrer? Tot el que penseu sobre aquest tema, si us plau, comenteu-ho però amb respecte.

Gràcies!

Per què et recuperis, padrí

2008-03-30T14:58:00.002+01:00

Pare nostre que esteu en el cel
sigui santificat el vostre nom.
Vingui a voaltres el vostre regne.
Faci's la vostra voluntat
aquí i a la terra,
com es fa en el cel.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos senyor el dia d'avui
i perdoneu les vostres culpes
així com nosaltres perdonem.
No permeteu que nosaltres
caiguem en la temtació
ans deslliureu-nos
de qualsevol mal.

Requiem for a Dream

2008-03-19T16:51:00.005+01:00

Avui toca esmentar un tros de pel·licula! És ni més ni menys que "Réquiem por un sueño". Deu fer dues setmanes que la vaig veure, però fins avui no he tingut temps per recomanar-vos'la. Avui sí que sí; com Trainspoting, aquesta també l'envolta el món de les drogues i més concretament l'heorina.

Em vaig quedar frepat amb l'interpretació dels tres protagonistes. Sobretot amb l' Ellen Burstyn, qui va obtenir una nominació als Oscars a millor actriu. No sé com no se'l va endur ja que el paperàs que fa, és impresionant. No es queden enrere, ni molt menys, Jared Leto i Jennifer Conelly, dos actors que transmeten moltíssim. Personalment crec que el paper de la Marion Silver (Jennifer Conelly) és molt dur, sobretot en la recta final del film, però les expressions que fa, els gestos, les emocions, tot, t'arriba al fons. A mi em va agradar moltíssim el paper que va fer en aquesta pel·lícula.

Requiem por un sueño (Requiem for a Dream en inglès), és una pel·lícula de l'an 2000, basada en la novela hom`nima de Hubert Selby Jr. de 1978. Va ser dirigida per Darren Afronofsky i protagonitzada per Ellen Burstyn, qui va obtenir una nominació als premis Oscars a la categoria de millor actriu per la seva participacio en el fiml, Jared Leto, Jennifer Connelli i Marlon Wayans.

Sí la voleu veure tingueu en compte que els últims quinze, vint minuts són molt expícits, durs, foscos, etc. S'ha de tenir cert estòmac per aguantar la realitat del que ens volen fer veure. Però si t'ho mires des duna distància, et fa pensar moltíssim, on al cap i a la fi, aquestes pel·lícules és el que volen, fer-te pensar sobre el que et deixen veure. Si un film no et dóna res, no et fa pensar ni reflexionar, de que serveix veure-la? Et quedes igual i, per això no val la pena malgastar temps.

La pel·lícula explica l'història d'en Harry Goldfarb (Jared Leto), la seva mare Sara Goldfard (Ellen Burstyn), la seva novia Marion Silver (Jennifer Connelly) i el seu amic Tyrone C.Love (Marlon Wayans). La història es divideix en tres estacions: estiu, tardo i hivern.

L'història de la Sara Goldfard comença quan rep un suposada trucada d'un programa de televisió que li agrada moltíssim. La seva trama es desenvolupa a partir de l'obsessió per anar al programa.

L'història de Harry Goldfard i en Tyron C.Love tracta directament amb l'heroina. Volen passar de malviure pels carrers, a ser narcotraficants i tenir una bona vida. Al final la droga els portarà per camins que no s'esperen.

La història de la Marion Silver també va molt relacionada amb la droga. Primer es veu molt feliç amb en Harry, tenen molts plans de futur. Poc a poc, per falta de droga els dos es distancien i ella farà qualsevol cosa per aconseguir heroina.

El clímax de la història mostra com els somnis de cada personatge es colapsen. Són els últims vint minuts com deia abans. Un final de pel·lícula àlgic, ràpit, trist i molt explícit.

Des d'aquí us recomano molt aquesta gran peli, perquè segur que us agradarà i us farà veure els camins dolents de la vida. Espero que si us agrada m'ho feu saber i, si alguna cosa no us ha agradat doncs també. Jo crec que li trobareu un què. Espero que la disfruteu!

+18

Niños a bordo

2008-03-15T16:10:00.000+01:00

Avui m'agradaria fer una crítica. Segurament molts de vosaltres us haureu trobat en una situació similar a la que us explicaré. Un matí de la setmana que estem deixant enrere, vaig agafar els FGC com cada matí. Al meu costat va seure una nena petita d'uns quatre anys i davat meu un nen de vuit, la seva mare al principi va continuar d'empeu al costat de la petitona. Quan aquelles dues petites criatures amb cara angelical van seure al meu costat i al meu davant, vaig pensar a l'instant: "ja veuras quin viatge em donaran, avui no dormo". Tin, tin, tin!!!! Preeeeeemio para el cavallero! Efectivament! Els nens em van donar els gairebé quaranta minuts que dura el tragecte.

El nen jugant amb la consola i ratllant tota l'estona amb que la mare mirés la pantalleta per què ella veiés com juga el nen. La nena movent-se tota l'estona amunt i avall sense parar quieta. Però el millor va ser quan la mare va seure al lloc de la nena, i aquesta a les cuixes de la mare. Llavors va arribar el festival. Patadetes de la nena a la meva cama durant més de vint minuts. I la mare sense fer res. Que és el que em va indignar més! Que estigués alla veient com els seus crios pesats em molestaven directament a mi i molestaven indirectament al vagó i no mogués un dit.

Aquest seria un exemple d'un fet que m'ha passat bastantes vegades a l'autobus i al tren. Vui reivindicar l'educació cap els nens petits. Els pares el que no poden tolerar és que els nens facin el que vulguin només perquè són "petits" carai. La veritat és que m'indigna. No suporto que cridin, que plorin, que comencin a fotre patades als seients per darrere, que em vagin donant patadetes continuament, que parlin amb un to de decibels altíssim on tot el que diuen s'escolta a Cancun i moltíssimes més coses. Jo entenc que son nens, però els pares estan allà al davant i molts d'ells no fan res!! I això és del que més em queixo.

Per favor, eduquin els seus fills perquè jo el que no vui i no m'agrada és haver de dir el que han de fer aquells pares, que no saben com educar els seus propis fills. El transport públic és de tots, i si vui dormir una estona al tren no vui que cap nen pesat comenci a cridar perquè a la pantalla de la seva PSP o Nintendo DS posa GAME OVER, no ho vui!

Niños a bordo sí, però amb una educació i respecte per tots els usuaris.

Podriem dir-ne, un servidor

2008-03-11T20:30:00.004+01:00

Avui la cosa va d'un servidor, explicaré una mica com em va tot fent un repàs general a la vida que estic vivint actualment.

Començarem esmentant l'horrorós programa de ràdio (el segon per ser exactes) que vam fer la setmana passada els tres col·laboradors i responsables d'allò que va sortir el divendres dia set de Març. Va ser un programa poc preparat, sense idees, recursos molt simples (aburrits fins i tot) i amb molta mala sort a l'aspecte tècnic; només comentar-vos que no vam poguer acabar el programa no sé degut a quin problema. De cop l'emissió va fer pum, i tot a norris. Però en fi, tampoc valia molt la pena que acabessim res quell dia. Prometem, de cara al tercer i tots els que vinguin, treballar-nos'ho amb professionalitat. Si alguna persona pensa en reclamar l'àudio del segon programa, em sap greu però no el vam grabar, més aviat el vam desgrabar, no volem taques al nostre historial je,je,je. Continuu intentant penjar el primer, aviam i finalment ho logro!

Món del teatre. No sé si us n'haureu adonat que la fotografia que obre aquesta entrada i surto jo. Sí, sí! Sóc jo, m'aquillat i també vestits a lo "Movida Madrilenya dels '80" (malgrat no s'aprecci com anavem vestits). M'hi acompanya l'Àgnes al mig, i a la dreta de la pic un actor conegut que més endavant us comentaré qui és. Anavem vestits així, en tant que les festes del col·legi que preparen els de tercer, sempre volen que anem amb pintes per cantar una mica i donar la nota. La primera ja sabeu que va ser de Cabarette, ara tocava l'orterada de de la Movida Madrilenya: pantalons arrapats, mallas, faldilles orteras, pentinats o més aviat tots despentinats, ulls negres i tots lo més cutre que podiem arrbibar a posar-nos. Però l' anar vestits d'un estil determinat dóna a la nit un ambient diferent i molt més peculiar, divertit i fascinant que no pas les festes normals que es monten les altres unis. I per què? Perquè com dirien els de L'Oreal, els actors "lo valemos!".

Sí senyor! Va ser una festa genial, brutal, una passada de "Partyshow". Va ser dijous passat, i encara ara, després d'uns dies, l'anem recordant. En volem més! Companyia, bon ambient, una música força acceptable i la companyia, el millor de la nit: els meus amics actors i sobretot l'Àgnès, amb qui m'ho vaig passar "amezing!". Podriem destacar anècdotes com per exemple les meves preguntes "simpàtiques" a personatges coneguts com el Xavi de Ventdelplà (el nano gay que se'n va a EEUU amb l'altre gay fill del Jaume. El que surt a la dreta de la fotografia). Ens el vam trobar fent una copa junt amb en Rafa del Cor de la Ciutat, que per cert, un tiu que em va caure molt, però que molt bé. Doncs després de saludar l'Isaac (en rafa), m'acosto al "Xavi" i li pregunto si és gay, amb tota la meva bona fe d'estupit. El noi es va quedar bastar frepat per la violenta pregunta. Li vaig dir que li preguntava per què m'agradava molt com feia el seu personatge. Em va preguntar que si interpretés a un metge, hauria de ser un metge? Li vaig confirmar que no, però que volia saber si era gay, perquè el món de la faràndula ja el coneixeu. La resposta va ser rotunda i directe: "és tan impertinent la pregunta que no te la penso ni contestar". Li vaig dir que no s'ofengués. Em va dir que tranquil. Aquí va acabar tot, una foto i a beure. Després vaig descobrir la seva orientació sexual, però no la diré per respecte al xicot.
Bé, a part d'aquesta interessant anècdota que em va fer pensar que he de tenir la boca més tancadeta, la nit va ser perfecte. Amics, espero la tercera amb candeletes!

A punt per Setmana Santa. Es presenten guapots aquests deu dies que venen. Amics, amigues, sortides, ella, preparació d'impros (tinc deures i tot), i ...descans? Algun dia tindrem per descansar, però aquests dies de festa s'han d'aprofitar al màxim!
Arriba la xocolata, les mones i els quilets. Personalment la xocolata de Mona no m'emociona i tampoc en menjo gaire. A casa en tenim unes quantes, en total diria que tenim cada any unes tres o quatre mones. Llavors muns pares i ma germanes han de fer el petit sacrifici d' acabar-se la preciada figrua de cacao. Tot i que els meus avis sempre s'he n'enduen un tros per degusar, i de la bona, la de mantega. Pels avis tota cosa és poca.
Aquest any em van oferir ser el padrí d'una cosineta meva, l'Aina. És de la xina i ara té vuit anys (espero no equivocar-me). Però després de molt pensar-ho he arribat a la conclusió que ara no és el millor moment per entrar en el món del padrinatge. Pot semblar una mica egoista la meva decició, però és el que he decidit i el que crec que és millor, tant per mi, com per ella. Ja tindré temps algun dia de tornar a ser-ho.

Enn resum é que ara mateix tot em va força bé. Estic intentant de buscar feina aquí Terrassa els caps de setmana, per deixar el Camp Nou. El viatge em surt massa car, i estic cansat de vendre butifarres a tort i a dret. Si sabeu d'alguna feina que em pugui interessar, em feu arribar la proposta i me l'estudiaré. I res, fins aquí una mica el meu repàs a la vida actual. Pocs problemes, i grans il·lusions per continuar descobrint. Espero que tingueu una bona Setmana Santa i que disfruteu de la vida. Apa amics meus, fins la pròxima!

Ja hem parit "Carta Blanca!"

2008-03-02T14:29:00.002+01:00

Hola amics! Aquest divendres vint-i-nou de febrer per fi vam començar (després de molt temps lluitant per aconseguir-ho) el nostre programa de ràdio, a Radio Vila (l'emissora de ràdio del poble Viladecavalls). Els pares d'aquest nou programa en són tres: l'Albert Dueso, en Quim Sala i un servidor, l'Arnau Alonso.

El nostre espai preten ser un megazin on divertir, opinar, reflexionar, fer bromes telefòniques, imitacions, bona música, tema Fama ¡a bailar!, donar una visió d'una actualitat general sobre el que passa al nostre món i moltes coses més. Ens a costat però al final divendres vam començar, si hem de ser sincers, no amb un gran programa però si amb molta il·lusió i amb ganes d'entretenir al nostre públic.

Cada cap de setmana penjaré el programa perquè, el qui vulgui, ens escolti i valori el nostre treball. Ràdio Vila no té pàgina web i només se'ns pot escoltar si es viu a Viladecavalls o a Terrassa, per tant jo penjaré un o dos dies després aquest mateix blog el programa. Espero que us agradi!

PS: encara no sé com pujar la grabació del programa, però estic treballant per aconsgeuir-ho. El pujaré el més aviat possible Gràcies per la paciència.

Trainspotting

2008-02-22T20:00:00.003+01:00

Ahir vaig veure aquesta pel·lícula i durant el dia d'avui m'he anat preguntant com és que he trigat tant en veure aquest pel·liculon! Dinou anys de la meva vida han esperat per acabar veient, la que diuen que és un dels cinc millors films britanics de la història, jo m'ho crec.

"Trainspotting és una peli britànica del 1996 dirigida per Danny Boyle i basada en la novel·la homònima escrita per Irvine Welsh. Tracta d'un grup d'heroinómans d'Edimburg que no tenen aspiracions en el seu pas per la vida"

Al acabar no vaig poder evitar extreure tots els sentiments i emocions que m'havia transmès aquella cinta d'uns noranta minuts. Hem va agradar tot: actors (cap ni un destaca més que els altres, tots tenen un nivell d'interpretació brutal pel meu gust, sobretot el protaginsta Ewan McGregor), estètica de la cinta, la crítica que fa, el tema que toca i com el toca, la banda sonora, moderna i que encara que hagi pasat el temps les músiques que sonen donen molta més vida a les escenes que les acompanyen, etc.

Per l'època que era quan va sortir a la llum, el film té escenes molt explicites i crítiques, amb diàlegs atrevits i reals, doncs mai sabia tractat tan crudament el tema drogadicció. Molts comentaris criticaven que incitava a fotres drogues però crec que més que incitar, fa reflexionar; com a mínim fer saber les consequències perilloses dels estupafacents. Sí que és dura, algunes escenes costen de veure, tracten el tema amb duresa, però és com s'ha de tractar si es vol fer veure la realitat d'aquest problema.

"La filosofia de vida que presenta el personatge principal mark Renton es resumeix en una pregunta: ¿Per què elegir una vida? Renton senyala al principi de la peli que seguir la massa i portar una vida normal és complicat. És a dir, l'adicte no treballa, no té parella, no té responsabilitats ni moral, només té que preocupar-se de conseguir el que pugui vendre per costejar-se ell mateix la seva adicció. Per tant, no s'estressa, no te baralles amoroses, i és bastant individual. No obstant, amb el pas del temps, se n'adona de que no pot estar immers en un destí circular, i decideix ser útil. La conciència d'en Mark és Diane, qui senyala en una escena que tot va cambiant, incluït la música i les drogues, i que ell no pot seguir en aquell estat, se n'adona que envelleix. Renton senyala que la gent creu que la drogadicció és només un món de misèria i desesperació, però el que molts obliden és el plaer."

El titol de la pel·lícula te un doble significat, per una banda fa referència a un passatge del llibre en el que Begbie i renton conèinxen a un borratxo en una estació de trens. Els dos fan servir l'estació per fer les "necessitats" i el borratxo els i pregunta, intentant fer un acudit, si estan fent "trainspotting". Per altre banda fa referència al argot escocès on el terme "trainspotting" significa buscar una vena per injectar-se la droga.

Es veu que Boyle va declarar als mitjans que volia preparar la seqüela de "trainspotting" que hauria d'haver sortit a la llum deu anys després de l'original. Deia que volia esperar a que els actors envellissim visiblament. Segurament, amb la pasta que cobren actualment, i sobretot noms com el d' Ewan McGregor, costan de veure'ls envellits pel pas del temps; les clíniques estan a tope. Espero que acabi sortint la segona i que sigui igual de bona que la que hem vist.

Mireu la peli que segur que us farà pensar!

Fins la pròxima!

L'embolic de l'amor

2008-02-14T20:04:00.003+01:00

Ara mateix em sento com si estigués en un desert, sense res al meu voltant, no sé cap on he de tirar n'hi que he de fer; estic en un punt mort cap a un destí. Necessito hores i dies de reflexió molt profunda per escollir un camí cap on encaminar-me; ara no el tinc. En el fons sé que durant aquests dies aconseguiré trobar-lo. La meva por és retrocedir i saber que me equivocat per no escollir un altre carreró per on tirar. Necessito una resposta i tothom em dóna la mateixa. Veig escorpins i serps que em mostren amistat, però tots em diuen el mateix, em diuen el que ja penso. I meu cor encara no té aquella distància que necessita la raó per escollir el que ha de fer.

Aquí s'acava aquesta trajecte de tants dies? Aquesta pregunta me l'he fet varies vegades en diferents punts del camí. La resposta al final l'he trobat. Però he arribat a un punt, en que he vist molt clar que havia de torçar una mica el destí i canviar de carril. Ara em trobo que d'una ciutat amb tots els carrers marcats per on havia de passar, he passat a estar en un desert ple de sorra on no hi han indicacions. Necessito alguna cosa que m'orienti. Espero que el temps m'acavi donant alguna resposta. Espero que no trigui. Espero haver encertar el camí.